realitat

JULIO CORTÁZAR SEGUEIX BEN VIU

 

 

Ja ho he comentat en més d’una ocasió. La figura de Julio Cortázar s’entreveu al darrera d’aquestes Arrels per la qual cosa no és gens d’estrany que la seva aparició es vagi produint periòdicament. El recordo en la seva mort, el naixement, l’edició de Rayuela, historias de cronopios y de famas... o de qualsevulla de les seves obres. Ja he perdut el compte dels viatges que he fet per les autopistes franceses seguint Los autonautas de la cosmopista, que m’han ajudat a comprendre el gran amor mutu amb Carol Dunlop.

He conegut la seva gran afició pels palíndroms i els jocs de paraules ─a més dels autonautes, La vuelta al día en 80 mundos─.

 


“Julio es una larga cuerda con cara de luna”, com diu Eduardo Galeano.

I així és com no he pogut evitar la temptació de compartir tantes vivències amb vosaltres. I per què no, alguns dels palíndroms que va utilitzar a diferents contes: Satarsa, a Deshoras o Lejana, a Bestiario. En aquest últim inicia la primera nit recordant palíndroms ─des dels més senzills “salta Lenín el atlas” o “amigo, no gima” als més complicats “átale, demoníaco Caín, o me delata”; “Anás usó tu auto, Susana”─ o anagrames tant famosos com el que el surrealista André Breton va dedicar a Salvador Dalí: “Ávida Dollars”.

 

Satarsa no és res més que un joc de paraules que sorgeixen a partir del palíndrom “atar a la rata”, que no deixa de ser un joc per aquells que viuen de la captura de rates vives per enviar a Copenhague, diuen que “per experiències de genètica als laboratoris”.

─“Atar a la rata no es más que atar a la rata ─dice Lozano─. No tiene ninguna fuerza  porque no te enseña nada nuevo y porque además nadie puede atar a una rata. Te quedás como al principio, esa es la joda de los palíndromos.

─Ajá ─dice el pardo Illa.

─Peró si lo pensás en plural rodo cambia. Atar a las ratas  no es lo mismo que atar a la rata.

─No parece muy diferente.

─Porque ya no vale como palíndroma ─dice Lozano─. Nomás que ponerlo en plural y todo cambia, te nace una cosa nueva, ya no es el espejo o es un espejo diferente que te muestra algo que no conocías.

─¿Qué tiene de nuevo?

─Tiene que atar a las ratas te da Satarsa la rata.

─¿Satarsa?

─Es un nombre, pero todos los nombres aislan y definen. Ahora sabés que hay una rata que se llama Satarsa.

─¿Y qué ganas con saberlo?

─Tampoco sé, pero sigo. Anoche pensé en dar vuelta al asunto, desatar en vez de atar. Y en cuanto pensé en desatarlas vi la palabra al revés y daba sal, rata, sed. Cosas nuevas, fijate, la sal y la sed.

─No tan nuevas ─dice Yarará que escucha de lejos─, aparte de que siempre andan juntas.

─Ponele ─dice Lozano─, pero muestran un camino, a lo mejor es la única manera de acabar con ellas.

─No las acabemos tan pronto ─se ríe Illa─, de qué vamos a vivir si se acaban.

Laura trae el primer mate y espera, apoyándose un poco en el hombro de Lozano. El pardo Illa vuelve a pensar que Lozano juega demasiado con las palabras, que en una de esas se va a bandear del todo, que todo se va a ir al diablo.”

 

Quina llàstima no poder seguir amb el conte ─desesperant i cruel─, però no és pas l’objectiu. Aquest és recordar l’ús que Julio Cortázar feia d’un llenguatge que dominava  i al que podia retòrcer fins extrems impensables.    

 

I al mateix temps, lluitar contra l’enyorança que em provoca el seu record davant qualsevol obra d’ell o de la seva imatge desmanegada.

Ara és un bon moment per recordar el seu poema Veredas de Buenos Aires que el Tata Cedrón va convertir en una cançó.

 

 

De pibes la llamábamos “la vedera”

Y a ella le gustó que la quisiéramos,

En su lomo sufrido dibujamos

Tantas rayuelas.

 

Después, ya más compadres, taconeando

Dimos vuelta manzana con la barra,

Silbando fuerte para que la rubia

Del almacén saliera, con sus lindas trenzas

A la ventana.

 

A mí me tocó un día irme muy lejos

Pero no me olvidé de “las vederas”.

Aquí o allá, las siento en los tamangos

Como la fiel caricia de mi tierra.

¡Cuánto andaré por “ái” hasta que

Pueda volver a verlas...!

 

https://www.youtube.com/watch?v=RSFlfz2X7Oc




Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre