Algú ha dit, o ha pensat en alguna ocasió, que les
escultures no tenen ànima? Sigui quin
sigui el cas, jo puc assegurar fermament
que sí la tenen. Inclús que en
determinats moments es fa visible.
Us ensenyo una foto d’una part d’una escultura. Es pot
veure que l’escultor, el soviètic Yuri Orejov, va deixar el pit de bronze sense
tancar ─el mateix passa amb la panxa─. I aquestes obertures han estat aprofitades per
mallerengues ─carboneres i emplomallades─ per fer els seus nius. Aquí és on veig
jo l’ànima de l’escultura entrar i sortir. I amb el temps, les cries.
Aquesta escultura, que és popularment coneguda com “el
Crist”, té una llarga història que es remunta al febrer de 1991 (ara ja fa 30
anys). El govern municipal de Santa Maria de Martorelles (tots set de CiU),
sembla ser que per pressions de la beateria del poble, va ordenar unànimement
la retirada del jardí particular on estava exposada, per –motius oficials─
“vulnerar les condicions ornamentals de la zona”. Sembla que no van gosar a fer
públiques les autèntiques raons, que comentaven en la intimitat: “atemptava
contra la religió i la moral pública als mostrar una imatge crucificada
totalment nua”.
Però Orejov ja havia fet públic a la premsa, l’agost de
1990: “Es verdad que muchos artistas siguen la tradición del arte religioso,
pero yo no. No hice un santo Cristo sino una alegoría del hombre moderno,
envuelto por cohetes y bombas, en peligro por culpa de la ciencia. No es una
obra religiosa, sino pacifista.”
I aquí comença la moguda. L’oposició dels propietaris del
terreny a retirar-la va cridar l’atenció de la premsa. Conservem retalls
─alguns amb fotos─ de El País, El 9 Nou, La Vanguardia, ABC, el Periòdico,
Avui, Diari de Barcelona. Revista del Vallès,...
I articles destacats del Quim Monzó (El Crist de
Martorelles), Salvador Alsius (El cristo del cristo que no es un cristo), Francesc Font a l’Avant (La negra
història d’un “santcrist”), Carmen Alcalde (Anatema o silencio) o Miguel Seguí,
a l’ABC (Por los misiles de Cristo).
L’escultura encara segueix al mateix lloc. Ara ja no tant
visible des de l’exterior perquè ha augmentat la quantitat d’arbres que
l’amaguen. Això no evita que encara s’aturin alguns caminants, ara que amb el
confinament és més gran el seu nombre, i cal explicar-los-hi que no és un
sant Crist, que despertin aquells vells temps que com recollia Salvador Alsius:
“El ciudadano Sòria reconoce que le va la marcha y ha
optado por la beligerancia para defender una estatua que, según su autor, es
una alegoría ─bastante tópica por cierto─ del pacifismo. Los profesionales del
derecho y del urbanismo que le asesoran han optado por la ironía, de manera que
la colección de requerimientos municipales y las réplicas son dignas de aquella
deliciosa sección de La Codorniz que
era La cárcel de papel.”
El ridícul públic dels components de l’Ajuntament va ser
de tal calibre que inclús el rector de la parròquia va haver de declarar a l’Avui
(18/2/91) que està “sorprès que surtin coses d’aquestes mentre hi ha la guerra
del Golf... perquè en aquests pobles, això ni preocupa ni se’n parla. No sols
no m’hi he ficat, sinó que tothom és molt lliure de tenir el que vulgui a casa
seva..., sempre que no molesti els altres...” Interessant i fins i tot “modern”
aquest posicionament. A les al·legacions que vam presentar es llegeix: “caldria
preguntar al mateix Crist si el detall de que el crucifiquessin nu o amb les
vergonyes tapades variava gaire els patiments de la creu.”
El silenci municipal va arribar al seu final quan ─i aquí
torna a aparèixer l’esperit de La cárcel
de papel de la que en parlava el Salvador Alsius─ davant la petició
repetida de l’Ajuntament de la retirada de l’escultura, el ciutadà Sòria respon
que li és impossible fer-la que han errat l’objectiu, doncs ell no és
propietari del terreny. L’entossudiment de CiU ─penso en els seus assessors─
persisteix i responen:
“Pel que fa al tema de la propietat de la vivenda, és
precís recordar al Sr. Miguel Angel Sòria que, de la documentació obrant en
aquest Ajuntament i, concretament, de l’expedient de concessió de llicència
d’obres per la vivenda del Camí de Can Girona, figura en tots els documents el
Sr.Soria com a propietari de la mateixa, éssent al mateix, concedida la
corresponent llicència d’obres. (sic)”
La ceguesa de l’Ajuntament ─o millor, la mala llet─ no
tenia límit i la resposta, ja definitiva va ser adjuntar còpies de la
sol·licitud de llicència d’obres, de la concessió de la mateix i del pagament
dels drets sobre obres, on el ciutadà Sòria no apareix.
A la resposta es deia: “Que davant els termes i
afirmacions expressats en la mateixa, portarà a terme totes les accions legals
pel que considera incorren en falsedat en document públic.”
Dubto que hi hagi algun Ajuntament tant capsigrany com
aquell, però si algú es troba en una situació similar que no dubti en posar-se
en contacte amb mi.
Recordo el bé que ens ho vam passar aquells dies.
