Quan em poso a escriure l’article per a les Arrels
apareix habitualment, de forma no premeditada, la figura de Louis Aragon,
l’enorme poeta francès que em recorda que
Contre les violents tourne la violence
Dieu le fracas qui fait un poète qu’on tue
Dos versos ─extrets del poema Un jour, un jour (Le fou
d’Elsa)─ amb una força impressionant cadascun d’ells, que fan trontollar
l’arbre dels records. Imagino que és per això que es materialitzen cada cop que
vull fer un acte de memòria. Una forma de reivindicar-la i també d’obrir pas a
l’esperança ─”arribarà un dia que les persones s’estimaran”─:
Un jour pourtant, un jour viendra couleur d’orange
Un jour de palme, un jour de feuillages au front
Un jour d’épaule nue où le gent s’aimeront
Un jour comme un oiseau sur la plus haute branche
I l’esperança reviu amb l’aparició dels personatges
─individus o col·lectivitats─ que, en la història, van superar les adversitats
per deixar un senyal inesborrable. I a aquests ens agafem com a un salvavides.
Aragon ens parla de l’estrèpit que fa l’assassinat d’un poeta... un xivarri que
es perllonga en el pas dels temps, provocant la ràbia dels botxins. La mort no
és el silenci. I per això, amb el record, fem més gran la sensació d’inutilitat
de les seves accions.
Aquest proper 24 de desembre, quan ja fa 38 anys del seu
traspàs, és un dia ─tant bo com un altre qualsevol─ per a recordar-lo. També
ajuda la presència constant de la feina de Jean Ferrat, abocat a posar música a
la seva obra. Trobem a la seva discografia: al 1974, edita Ferrat chante Aragon; al 1994, Ferrat
95. 16 Nouveaux Poèmes d’Aragon; al 2003, Ferrat Aragon l’intégrale.
El primer d’aquests discos és tot un clàssic on hi ha
cançons inoblidables com Un jour, un jour, Les poètes, Robert le diable o Que
serais-je sans toi...
Al segon em vull aturar en la versió que fa del poema
Épilogue, del que escolleixo el seu retorn:
Escriuré aquests versos amb els braços oberts que es senti el meu cor batre
quatre cops
Encara que signifiqui morir, aniré més enllà de ma gola i ma veu, mon alè i
ma cançó
Jo sóc el segador ebri de segar que veu devastar sa vida i son camp
I tot panteixant del temps que malbarata que colpeja i colpeja sa dalla com
guix.
I com no recordar la figura de la dona al poeta: ”l’avenir
de l’homme est la femme”. I segueix essent Ferrat els que ens ho recorda:
Le poète a toujours raison
Qui voit plus haut que l’horizon
Et le futur est son royaume
Je déclare avec Aragon
La femme est l’avenir de l’homme.
I no puc evitar recordar el lligam del poeta amb
l’Espanya de la República i la de la Guerra Civil, aquesta que esdevé una
autèntica obsessió. Tinc al costat una ajuda inestimable, la tesi de Pere Solà
Solé Louis Aragon y España. A ella
acudeixo per comentar la darrera visita a Espanya, a Catalunya.
“El encuentro entre Aragon y Alberti, el viernes 14 de
marzo de 1980, tuvo lugar en la puerta del Ayuntamiento de Sabadell, gobernado
por el alcalde comunista Antoni Farrès. Habían transcurrido 41 años desde la
última vez en que Aragon estuvo en Catalunya en el momento de la retirada. El
alcalde de Sabadell en su saludo de bienvenida consideró a Aragon “como uno de
los más grandes poetas contemporáneos”. Y refiriéndose a su vinculación con
España añadió: “En todos los momentos difíciles y dolorosos que ha pasado
nuestro país, siempre habéis tenido presente en vuestro espíritu y pensamiento
a España y ahora, creed, que teneros en Sabadell representa mucho para
nosotros”.
Jean Ristat, que acompanyava Aragon, va destacar “el
compromiso político de Aragon a lo largo de su vida, su fidelidad al comunismo,
no exenta de espíritu crítico, habló de su creación literaria, de su compromiso
con España y, por ello, citó un pasaje del texto “Ne rêvez plus qu’à l’Espagne”
que el poeta escribió en 1936: “¡España! ¡España! Tierra perpetua de los sueños franceses, entre ella y
nosotros existen siglos de intercambio, existen vínculos que ya no vemos por
costumbre, y que hacen que si ella sangra, somos nosotros quienes somos
golpeados”.
Tot el cap de setmana, amb Alberti, van recórrer
Barcelona.
Fixeu-vos si dóna de sí Louis Aragon. Per alguna raó va
ser el motor cultural del Partit Comunista Francès durant molts anys.
