realitat

Quan un va fullejant el calendari ─com faig per desitjar un bon dia a una colla de matiners─ és estrany no trobar la celebració d’algun dia universal, europeu o d’un àmbit més petit. Aquesta diada pot fer referència a la política, a la cultura, la sanitat o l’ensenyament... Feu la prova.

Alguns tenen molta repercussió, a d’altres els coneixen petits, o no tant, sectors.  A molts potser els celebren a casa seva, com diu el personatge irònic.

Mai se m’havia ocorregut dedicar-li l’atenció a cap d’ells fins que aquest temps que vivim em va atreure, perquè dóna la sensació de  que a alguns grups importants els hi sembla que no es respecten el suficient.

I em fixo en aquesta data perquè l’any 1948, l’ONU va signar la Declaració Universal dels Drets Humans. Van votar favorablement 48 països, cap en contra, 8 abstencions i dues absències.



Les set vegades que les paraules “drets humans” apareixen a la carta fundacional de l’ONU feien quasi obligatòria la creació d’una comissió que redactés aquesta Declaració. No podem oblidar que molt a prop es trobava l’acabament de la Segona Guerra Mundial que provoca que, al Preàmbul es pugui llegir:

Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s’ha proclamat com l’aspiració més elevada de tothom l’adveniment d’un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de la llibertat d’expressió i de creença.”  

L’existència actual de Tribunals de Drets Humans ─com l’Europeu─, mostra l’encert d’aquesta decisió i la seva necessitat.

(Una curiositat: a la Ciutat del Vaticà no té efecte. Allà deu ser suficient amb la confessió o serà perquè no forma part del Consell d’Europa?).

 

No sembla tan plaent la vida de la Comisión Interamericana de Derechos Humanos (CIDH) davant els atacs contra la seva autonomia i independència per part del Secretari General de l’OEA, Luís Almagro. El 25 d’agost d’aquest any va bloquejar la pròrroga del  mandat de Paulo Abrão, ex president de la Comissió d’Amnistia de Brasil, com a Secretari Executiu de la CIDH.



  Per si no sap per on es mou la història, seria bo recordar-li a Luis Almagro que l’existència d’una preocupació pels Drets de l’ésser humà no és gens nova, que ja l’any 539 a.C., després de la conquista de Babilònia, Ciro decidí l’alliberament dels esclaus, els drets de totes les persones a escollir la seva pròpia religió i l’establiment de la igualtat racial.

I que Ciro, per a què quedés constància, ho va gravar, en escriptura cuneïforme, en un cilindre d’argila. Un text que coincideix amb els quatre primers articles de la Declaració de 1948.

Nogensmenys, tot em porta a pensar que l’esmentat Secretari General de l’OEA només coneix, com a document base dels drets humans, la Carta Magna, aquell document que al 1215 reconeixia els drets de l’església i els barons anglesos i que, fins un llunyà 1628, no ampliarà la seva atenció al poble ras. Serà quan el Parlament anglès redacti la Petició del Dret que posi fre als abusos de Carles I: 1) No es podrà recaptar cap impost sense el consentiment del Parlament, 2) no es pot tancar a la presó cap súbdit sense una causa provada (reafirmació del dret d’habeas corpus), 3) Cap soldat pot ser aquarterat degut a la seva ciutadania i 4) No es pot fer ús de la llei marcial en temps de pau.

Ben poca cosa, però ja era quelcom.

 

Què feble és la memòria! Tot ho hem d’estar recordant constantment mitjançant declaracions... o lleis... que aviat són paper moll. I és que hem de caure en una de les continuades guerres perquè recordem que aquestes les pateix algú. Si no per què redactar una Declaració de Ginebra (1864) que recordi els soldats ferits en combat. Mala consciència?

 

A tot això, sense cap intenció, he fet un recorregut històric per les dades que ens porten a aquest 10 de desembre.

Com no tenia la intenció de fer un passeig per la història, deixo una de les dades fonamentals: La Déclaration des Droits de l’Homme et du Citoyen de 1789 (Revolució Francesa) o, estirant-me, els documents de la Declaració d’Independència dels USA (1776) o la seva Constitució (1778).

Potser que algun lletraferit dediqui part del seu temps a seguir l’estudi.




Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre