les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

UNA LLEGENDA VIVA

dijous, de desembre 31, 2020

Regiro el calendari i sempre trobo quelcom que em ve a la memòria i obre la caixa dels records. Aquests intenten posar remei a la injustícia que la mort, però també la vida, han comès amb algunes persones. En ocasions he d’esperar que es celebri un centenari, que sempre és una bona excusa. Per cert, algun moment serà bo per a retre un homenatge a Robert Wyatt? Podríem aprofitar l’any 2021, ja que s’acompliran 30 anys de la gravació del seu disc Dondestan, amb una portada ─dibuixada per la seva companya Alfreda “Alfie” Benge─  on, en una sala amb un ample mirador a la platja de Castelldefels, hi ha dues persones: el músic i la seva companya i, en una taula, un exemplar de l’Avant.

Impactant!



La presència d’aquest Avant sobre la taula obre tot un món d’idees relacionades. Robert Wyatt estava afiliat al Partit Comunista Britànic, per això no seria res estrany que, al venir a Castelldefels ─dos períodes de sis mesos als hiverns de 1982 i 1986─ es posés en contacte amb militants del PCC. Podria ser en una penya flamenca a Gavà, on anaven gairebé totes les nits?

Per aquells que no han tingut l’oportunitat de conèixer la música de Robert Wyatt, fem una mica d’història i que no sigui la que podem trobar a la Viquipèdia.

 

Nascut a Bristol, Regne Unit, té ara 75 anys.

Va ser un dels fundadors del grup Soft Machine ─als 21 anys─. Com a protagonistes del ‘So Canterbury’, van introduir la psicodèlia, el rock progressiu i el jazz fusion. No puc deixar de mencionar que Robert Wyatt confessava que la seva introducció al soul i al jazz es devia a Ray Charles i, sobretot, al seu “Don’t Let The Sun Catch You Crying”.

L’any 1973, com a conseqüència d’una caiguda des d’una finestra d’un tercer o cinquè pis –la llegenda del succés no ho aclareix- queda paralític i lligat a una cadira de rodes.

Això fa que comenci a fer música sense cap grup i segueixi fins ara mateix.



Recupero la seva estada a Castelldefels. La seva companya havia d’il·lustrar un llibre infantil i el lloguer de l’apartament a la platja els hi era més econòmic que la calefacció a Londres.

La segona estada l’any 1986 va ser provocada per la seva participació en el programa de TV3, ‘Arsenal’ que dirigia Manuel Huerga. El capítol “El viatge de Robert Wyatt” està avui fora de circulació.

Aprofitant aquesta segona estada va conèixer el que s’anomenava “cinturón rojo” el que li va fer dir “que hi havia més comunistes que a Polònia”.

Va gravar un tema amb el duo Claustrofòbia, “Tu traición”.

Sempre ha mostrat un elevat interès per la música popular, d’aquí les gravacions de “Te recuerdo Amanda”, Hasta siempre Comandante” o “Insensatez (d’Antonio Carlos Jobim i Vinícius de Moraes)”. 

Els seus crítics destaquen ─per algú “potser una de les cançons més boniques que mai s’han escrit a la història del pop”─ la cançó dedicada a la seva companya Alfie, “Sea song”. Proveu a escoltar-la en la seva versió o la feta per North Sea Radio Orchestra amb Annie Barbazza o la que fan The Unthanks.

 


En unes declaracions d’aquells anys diu que se sent més comunista que mai.

 


+

Sempre tens el poeta al costat

dijous, de desembre 17, 2020

Quan em poso a escriure l’article per a les Arrels apareix habitualment, de forma no premeditada, la figura de Louis Aragon, l’enorme poeta francès que em recorda que

 

Contre les violents tourne la violence

Dieu le fracas qui fait un poète qu’on tue

 

Dos versos ─extrets del poema Un jour, un jour (Le fou d’Elsa)─ amb una força impressionant cadascun d’ells, que fan trontollar l’arbre dels records. Imagino que és per això que es materialitzen cada cop que vull fer un acte de memòria. Una forma de reivindicar-la i també d’obrir pas a l’esperança ─”arribarà un dia que les persones s’estimaran”─:

 

Un jour pourtant, un jour viendra couleur d’orange

Un jour de palme, un jour de feuillages au front

Un jour d’épaule nue où le gent s’aimeront

Un jour comme un oiseau sur la plus haute branche

 

I l’esperança reviu amb l’aparició dels personatges ─individus o col·lectivitats─ que, en la història, van superar les adversitats per deixar un senyal inesborrable. I a aquests ens agafem com a un salvavides. Aragon ens parla de l’estrèpit que fa l’assassinat d’un poeta... un xivarri que es perllonga en el pas dels temps, provocant la ràbia dels botxins. La mort no és el silenci. I per això, amb el record, fem més gran la sensació d’inutilitat de les seves accions.

Aquest proper 24 de desembre, quan ja fa 38 anys del seu traspàs, és un dia ─tant bo com un altre qualsevol─ per a recordar-lo. També ajuda la presència constant de la feina de Jean Ferrat, abocat a posar música a la seva obra. Trobem a la seva discografia: al 1974, edita Ferrat chante Aragon; al 1994, Ferrat 95. 16 Nouveaux Poèmes d’Aragon; al 2003, Ferrat Aragon l’intégrale.

El primer d’aquests discos és tot un clàssic on hi ha cançons inoblidables com Un jour, un jour, Les poètes, Robert le diable o Que serais-je sans toi...

Al segon em vull aturar en la versió que fa del poema Épilogue, del que escolleixo el seu retorn:

 

Escriuré aquests versos amb els braços oberts que es senti el meu cor batre quatre cops

Encara que signifiqui morir, aniré més enllà de ma gola i ma veu, mon alè i ma cançó

Jo sóc el segador ebri de segar que veu devastar sa vida i son camp

I tot panteixant del temps que malbarata que colpeja i colpeja sa dalla com guix.

 

I com no recordar la figura de la dona al poeta: ”l’avenir de l’homme est la femme”. I segueix essent Ferrat els que ens ho recorda:

 

Le poète a toujours raison

Qui voit plus haut que l’horizon

Et le futur est son royaume

Je déclare avec Aragon

La femme est l’avenir de l’homme.

 

 

I no puc evitar recordar el lligam del poeta amb l’Espanya de la República i la de la Guerra Civil, aquesta que esdevé una autèntica obsessió. Tinc al costat una ajuda inestimable, la tesi de Pere Solà Solé Louis Aragon y España. A ella acudeixo per comentar la darrera visita a Espanya, a Catalunya.

“El encuentro entre Aragon y Alberti, el viernes 14 de marzo de 1980, tuvo lugar en la puerta del Ayuntamiento de Sabadell, gobernado por el alcalde comunista Antoni Farrès. Habían transcurrido 41 años desde la última vez en que Aragon estuvo en Catalunya en el momento de la retirada. El alcalde de Sabadell en su saludo de bienvenida consideró a Aragon “como uno de los más grandes poetas contemporáneos”. Y refiriéndose a su vinculación con España añadió: “En todos los momentos difíciles y dolorosos que ha pasado nuestro país, siempre habéis tenido presente en vuestro espíritu y pensamiento a España y ahora, creed, que teneros en Sabadell representa mucho para nosotros”.



Jean Ristat, que acompanyava Aragon, va destacar “el compromiso político de Aragon a lo largo de su vida, su fidelidad al comunismo, no exenta de espíritu crítico, habló de su creación literaria, de su compromiso con España y, por ello, citó un pasaje del texto “Ne rêvez plus qu’à l’Espagne” que el poeta escribió en 1936: “¡España! ¡España! Tierra perpetua  de los sueños franceses, entre ella y nosotros existen siglos de intercambio, existen vínculos que ya no vemos por costumbre, y que hacen que si ella sangra, somos nosotros quienes somos golpeados”.

Tot el cap de setmana, amb Alberti, van recórrer Barcelona.

 

Fixeu-vos si dóna de sí Louis Aragon. Per alguna raó va ser el motor cultural del Partit Comunista Francès durant molts anys.

 


+

10 DE DESEMBRE

dijous, de desembre 03, 2020

Quan un va fullejant el calendari ─com faig per desitjar un bon dia a una colla de matiners─ és estrany no trobar la celebració d’algun dia universal, europeu o d’un àmbit més petit. Aquesta diada pot fer referència a la política, a la cultura, la sanitat o l’ensenyament... Feu la prova.

Alguns tenen molta repercussió, a d’altres els coneixen petits, o no tant, sectors.  A molts potser els celebren a casa seva, com diu el personatge irònic.

Mai se m’havia ocorregut dedicar-li l’atenció a cap d’ells fins que aquest temps que vivim em va atreure, perquè dóna la sensació de  que a alguns grups importants els hi sembla que no es respecten el suficient.

I em fixo en aquesta data perquè l’any 1948, l’ONU va signar la Declaració Universal dels Drets Humans. Van votar favorablement 48 països, cap en contra, 8 abstencions i dues absències.



Les set vegades que les paraules “drets humans” apareixen a la carta fundacional de l’ONU feien quasi obligatòria la creació d’una comissió que redactés aquesta Declaració. No podem oblidar que molt a prop es trobava l’acabament de la Segona Guerra Mundial que provoca que, al Preàmbul es pugui llegir:

Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s’ha proclamat com l’aspiració més elevada de tothom l’adveniment d’un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de la llibertat d’expressió i de creença.”  

L’existència actual de Tribunals de Drets Humans ─com l’Europeu─, mostra l’encert d’aquesta decisió i la seva necessitat.

(Una curiositat: a la Ciutat del Vaticà no té efecte. Allà deu ser suficient amb la confessió o serà perquè no forma part del Consell d’Europa?).

 

No sembla tan plaent la vida de la Comisión Interamericana de Derechos Humanos (CIDH) davant els atacs contra la seva autonomia i independència per part del Secretari General de l’OEA, Luís Almagro. El 25 d’agost d’aquest any va bloquejar la pròrroga del  mandat de Paulo Abrão, ex president de la Comissió d’Amnistia de Brasil, com a Secretari Executiu de la CIDH.



  Per si no sap per on es mou la història, seria bo recordar-li a Luis Almagro que l’existència d’una preocupació pels Drets de l’ésser humà no és gens nova, que ja l’any 539 a.C., després de la conquista de Babilònia, Ciro decidí l’alliberament dels esclaus, els drets de totes les persones a escollir la seva pròpia religió i l’establiment de la igualtat racial.

I que Ciro, per a què quedés constància, ho va gravar, en escriptura cuneïforme, en un cilindre d’argila. Un text que coincideix amb els quatre primers articles de la Declaració de 1948.

Nogensmenys, tot em porta a pensar que l’esmentat Secretari General de l’OEA només coneix, com a document base dels drets humans, la Carta Magna, aquell document que al 1215 reconeixia els drets de l’església i els barons anglesos i que, fins un llunyà 1628, no ampliarà la seva atenció al poble ras. Serà quan el Parlament anglès redacti la Petició del Dret que posi fre als abusos de Carles I: 1) No es podrà recaptar cap impost sense el consentiment del Parlament, 2) no es pot tancar a la presó cap súbdit sense una causa provada (reafirmació del dret d’habeas corpus), 3) Cap soldat pot ser aquarterat degut a la seva ciutadania i 4) No es pot fer ús de la llei marcial en temps de pau.

Ben poca cosa, però ja era quelcom.

 

Què feble és la memòria! Tot ho hem d’estar recordant constantment mitjançant declaracions... o lleis... que aviat són paper moll. I és que hem de caure en una de les continuades guerres perquè recordem que aquestes les pateix algú. Si no per què redactar una Declaració de Ginebra (1864) que recordi els soldats ferits en combat. Mala consciència?

 

A tot això, sense cap intenció, he fet un recorregut històric per les dades que ens porten a aquest 10 de desembre.

Com no tenia la intenció de fer un passeig per la història, deixo una de les dades fonamentals: La Déclaration des Droits de l’Homme et du Citoyen de 1789 (Revolució Francesa) o, estirant-me, els documents de la Declaració d’Independència dels USA (1776) o la seva Constitució (1778).

Potser que algun lletraferit dediqui part del seu temps a seguir l’estudi.


+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre