realitat

Què millor manera que recordar Pere Ardiaca, un jove de 27 anys. A punt de fer els 28, al maig del 37, va viure els fets de maig dels que la història de Catalunya en va plena.

Ara, revisant vells números de Realitat trobo al número 2 ─del juny del 87─ l’esborrany d’un article del Pere sobre els Fets de Maig. Que millor que els comenti ell, que els va viure com a protagonista?

 

“Es va plantejar un què és primer. La guerra o la revolució. I els que enteníem que primer que res calia guanyar la guerra consideràvem absolutament necessàries les mesures encaminades a posar ordre a la reraguarda, estimular la producció i crear i reforçar l’exèrcit popular.

“Els primers teníem molt a la vista el feixisme instal·lat a Itàlia i Alemanya i l’ajut que aquest aportaria ─i cada dia era més clar─ al feixisme. Per a nosaltres el dilema era essencialment: feixisme o democràcia.

Els segons prescindien més o menys conscientment de la presència del feixisme internacional i de la seva agressivitat, i no tenien cap compte tampoc que a Espanya , en 1936, encara no s’havia fet ─s’estava fent─ la revolució democràtica.

“...crec que el millor consell que qualsevol dels que ho vàrem viure podem donar als estudiosos d’aquest o potser període o potser més ben dir incident de la nostra història, és que vagin a les fonts.”

 


Ardiaca enfoca, en aquest esborrany, alguna de les causes de la inquietud i l’angoixa que es vivia a Barcelona per part d’una gran part de la població. Destaca la presència de grups ─ els incontrolats─, que actuaven al marge de les directrius de la Generalitat o dels principals partits con Esquerra Republicana o el PSUC.

Aquesta situació millora a conseqüència de la formació d’un Govern amb representació d’ER, el PSUC, la FAI, el POUM, l’UGT i la CNT que proposa una sèrie de mesures que Pere Ardiaca recull fidelment de Francesc Bonamusa.

Però... no sempre funcionen les bones intencions i F. Bonamusa recull al denominant “Documents 16”.

Per tant, amb responsabilitat, cap d’aquestes organitzacions no podia qualificar, com alguna ho va fer, de contrarevolucionària l’aplicació de qualsevol d’aquestes mesures. De tota manera, aquesta coalició fou lenta en el millor dels casos i, amb la crisi d’aquest

Consell (o Govern) pel desembre del mateix any 1936, moltes s’aplicarien parcialment i serien boicotejades per sectors radicals de les mateixes organitzacions que les havien aprovades.”

 

Ardiaca mostra el seu acord amb les mesures aprovades i també amb la conclusió a la que s’arriba malgrat no es digui quines foren les organitzacions que van qualificar-les de contrarevolucionàries. I segueix aconsellant als estudiosos del tema la indagació directa als òrgans escrits Solidaritat Obrera, La Batalla, Treball i La Humanitat.

“Penso que aquí és on es  troba la clau per a la correcta interpretació dels fets de maig. La voluntat d’una banda d’aplicar i fer aplicar les mesures considerades necessàries per a guanyar la guerra i la voluntat d’altra banda d’oposar-s’hi amb la idea que el que calia no era guanyar la guerra, sinó fer la revolució.

Era certament molt difícil de comprendre que es pogués fer cap revolució si es perdia la guerra, i això encara feia la situació més complicada perquè no es veia cap possibilitat d’argumentar davant de persones prou intel·ligents per a comprendre-ho. Aquesta reflexió duia a pensar en l’actuació d’agents conscients de l’enemic en els seus rengles.”

 

I es llança a explicar la seva posició.

 

“Pel que jo recordo de les posicions dels periòdics i fulls i mítings d’aquell temps i de les actituds de les diverses organitzacions i dels seus dirigents i per les pròpies actituds i dels militants i dirigents del PSUC d’aquella època, jo crec que va passar el següent: (...)

I aquí reflexiona sobre el que devia representar en la força més important de Catalunya ─CNT-FAI─ el que alguns dirigents acabessin com a consellers de la Generalitat o ministres de la República, quan una base de la seva política era l’atac a qualsevol mena de govern o poder. Aquest canvi justificaria el desplaçament de l’opinió pública, sobre tot dels treballadors. El PSUC comptava, en l’època dels fets de maig, amb 60.000 militants davant els 6.000 del moment de la seva creació.

Això donà empenta a grups com els “Amics de Durruti” o el paper del POUM des de La Batalla.

“Que ningú estrany que, enfront d’aquests plantejaments se’n facin uns altres: “Prou! S’ha de garantir l’ordre revolucionari, la indispensable seguretat dels ciutadans i l’increment de la producció de l’esforç de guerra”. “Cal un govern que governi”.

Dic que, efectivament, en el PSUC ho vèiem així. I en aquest Govern de la Generalitat amb el qual es va produir la topada dels fets de maig ja no hi havia el POUM, però sí que hi eren els representants de la CNT.

L’incident que va desencadenar els fets es va produir el 3 de maig. Contra els que tenen tant d’interès a presentar-ho com una qüestió provocada pel PSUC, cal precisar que no és així. El PSUC no tenia cap relació concreta amb el President de la República Espanyola, Manuel Azaña, que llavors vivia a Barcelona.

Va ser Manuel Azaña qui es va queixar que a la Telefònica li tenien el telèfon controlat. I va ser el President Companys qui va prendre el compromís de posar fi a un tal control. La qüestió va ser plantejada en el Govern de la Generalitat i el Conseller de Governació, Artemi Aiguades, l’encarregat de fer efectiu aquell compromís.”

 


Encara que una mica llarg el text, crec que cal seguir l’explicació de l’Ardiaca:

 

“Certament, recordo que el dia 3 de maig, els companys del CE presents en el Casal Carles Marx vàrem ésser cridats per Comorera. Ens va explicar com estaven les coses i com Artemi Aiguader li exigia de fer efectiva l’ordre del Govern de la Generalitat. El Comitè Executiu va entendre que calia complir l’ordre que donava el Govern. Així va començar un enfrontament que va durar tres dies i que, per de prompte, va causar un greu dany a la causa de defensa de la República.

Manuel Cruells, en el seu llibre sobre els fets d’octubre, per cert ben partidista a favor dels anomenats “Amics de Durruti”, no deixa de citar un text d’aquest grup que diu així: “S’ha format a Barcelona una Junta Revolucionària. Tots els elements responsables de l’intent subversiu  que maniobren emparats en el Govern han d’esser passats per les armes. A la Junta Revolucionària hi ha d’ésser admès el POUM perquè s’ha situat al costat dels treballadors”. Afirmacions d’aquesta mena avui es poden llegir o sentir amb una rialleta sorneguera. Però en aquells temps les armes eren a l’abast de totes les mans.”

(...)

“I torno al mateix: Que els estudiosos examinin atentament els materials que cadascú, persona o col·lectiu, ha deixat com a prova de la seva actuació”.

 

Ara, quan recordem el 34 aniversari de la mort de Pere Ardiaca, què millor que donar-li la paraula? En aquesta reunió és el seu torn; la resta, escoltem i prenem nota


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre