realitat

Quan un neix, a part de portar sota el braç una barra de pa ─deien els nostres avis─ poca cosa més porta. I en alguns casos, a la llarga, ni la ideologia dels pares. Perquè, ¿qui s’havia d’imaginar, a finals de novembre de 1820, que el fill nascut de la família Engels, Fiedrich, seria un revolucionari?

Res més lluny del pensament de Fiedrich Engels pare, home de negocis de Renània, que escrivia al seu cunyat: “Alegra’t amb mi, estimat Karl, doncs el Senyor ha escoltat nostra pregària i el dimarts passat, per la nit, el 28 a les nou, ens obsequià amb una criatura, un nen sa i ben format. Li donem les gràcies i L’alabem de tot cor per aquesta criatura i la Seva misericordiosa ajuda a la mare i al fill durant el part.”

Les coses no van anar així i Eleanor Marx recollia a Reminiscences of Marx and Engels que la família devia considerar Friedrich com “l’aneguet lleig”: «És possible que encara no hagin comprés que “l’aneguet” era, en realitat, un “cigne”.»  




 

Aquest “cigne” és el personatge del que celebrem els 200 anys del seu naixement. I tinc a les mans un element que em sembla clau per aquest esdeveniment: la biografia que va escriure Tristam Hunt l’any 2009 i que Anagrama va editar en castellà l’any 2011, El gentlemant comunista. La vida revolucionaria de Friedrich Engels.

Aquí trobo cites interessants.

 

Wilhelm Liebknecht va dir: “Friedrich Engels tenia una ment clara i brillant, no pas obnubilada per cap boira sentimental o romàntica; no veia els homes i les coses a través de vidres de colors o una atmosfera entelada, sinó sempre en mig d’un aire clar i brillant, i no es quedava a la superfície, doncs veia el fons de les coses i anava travessant-les cada cop més”.

 

Il·lustratiu del seu tarannà és el que es recorda de la seva estada a les barricades d’Elberfeld, l’any 1849. El Comitè de Seguretat Pública decideix, a la vista de la proliferació de banderes roges: “Encara que apreciem l’activitat que fins ara ha desenvolupat en aquesta ciutat el ciutadà Friedrich Engels, de Barmen, fins fa poc resident a Colònia, Demanem que a partir d’avui surti dels límits d’aquest municipi doncs considerem que sa presència pot donar lloc a malentesos en el que respecta al caràcter del moviment”.

Aquesta expulsió va anar seguida d’una carta del seu cunyat, Adolf von Griesheim:

“Si tingueres una família i et preocupares per ella com jo, canviaries aquesta vida agitada que portes i en el cercle amistós dels teus estimats obtindries més profit en aquesta breu vida que el que mai rebràs d’una malvada trepa d’avalotadors covards i ingrats. [...] Sembla com si encara tinguessis la idea , que ningú agraeix, de sacrificar-te per una humanitat impossible de redimir, de ser un Crist social i dedicar tot el teu egoisme a assolir aquest objectiu”.

 

 


PAISATGES

“Telegraph für Deutschland”, Nr. 122,
Juliol de 1840


I ara  oblida els mals
 que et van fer,

i ves-hi amb el cor sencer
pel gran camí lliure.
Es corba el cel,
es confon amb el mar

i tu vols, una altra vegada esquinçat,
caminar al mig d’aquesta situació?
Es corba el cel,

abraça el món,
feliç per les boniques parts

que toca,
com si el món volgués estimar-lo
I així va saltar l’onada,
i tu, trencat,

vols completar el teu camí?
Mira com el déu de l’amor
submergeix el món,
i mira que el déu de l’amor roman pel món

i, fent-se home, com un do, a ell s’entrega!

Tu no portes per tot
el déu al teu si?

Així, deixa’l lliurement moure’s
i ser digne de si mateix.

 

Per acabar aquest record, hem d’anar a Manchester, ciutat clau en la visió del paper de la classe obrera en l’obra d’Engels. Algú va comentar en algun moment, que si en lloc de Manchester hagués viscut a Birmingham, l’efecte hagués estat un altre.

Ell recorda:

“Per “Hausmann” entenc la pràctica, ara generalitzada, d’obrir esvorancs en els barris de la classe obrera de les nostres grans ciutats, i particularment en els ubicats al centre, és igual si es fa per motius de salut pública o per a embellir la ciutat, per a satisfer la demanda de locals comercial cèntrics o les exigències del trànsit, com la col·locació de vies fèrries, el traçat de carrers, etc. No importa el diferents que poden ser les raons, el resultat és el mateix arreu: els carrerons i els camins escandalosos desapareixen al so d’esplèndids elogis que la burgesia es fa a sí mateixa per tan tremend èxit, però reapareixen a l’instant en altra part, i sovint al veïnat immediat”.

 

ALS ENEMICS
“Der Bremer Stadtbote”, Nr. 4,
24 de febrer de 1839

No podeu mai deixar que seriosa i confiada ambició,
ben intencionada paraula,
a la seva manera s’alci
i sense soroll tingui conseqüència?

Certament, qui sigui, pot tòrcer
tota paraula sense qualsevol esforç.
Oh! Vos podeu veure el mal o el bé,
però mai podeu tornar el bé en mal!
Penseu que teniu avantatge,

quan degradeu l’obra i paraula d’altres?
No! La honra fugirà de vosaltres

Si no l’aguanteu amb la pròpia força!
Si voleu pujar, heu aleshores d’actuar per vosaltres mateixos,

produir amb el vostre propi esperit;
no us donarà avantatge

anar pels camins que altres caminaran, menys prea’ls!
per a què maliciosament poses trampes?

Deixa’l aleshores caminar el seu camí,
quan ell porta els seus missatges arreu!
Doncs, si ell porta la veritat, la veritat roman veritat,
i, aixecant-se per sobre l’astúcia i el frau,
un antic proverbi al cor d’ell penetra
“Honorada ambició i auto-suficient!”

 

   




Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre