les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

200 ANYS D'ENGELS

divendres, de novembre 20, 2020

Quan un neix, a part de portar sota el braç una barra de pa ─deien els nostres avis─ poca cosa més porta. I en alguns casos, a la llarga, ni la ideologia dels pares. Perquè, ¿qui s’havia d’imaginar, a finals de novembre de 1820, que el fill nascut de la família Engels, Fiedrich, seria un revolucionari?

Res més lluny del pensament de Fiedrich Engels pare, home de negocis de Renània, que escrivia al seu cunyat: “Alegra’t amb mi, estimat Karl, doncs el Senyor ha escoltat nostra pregària i el dimarts passat, per la nit, el 28 a les nou, ens obsequià amb una criatura, un nen sa i ben format. Li donem les gràcies i L’alabem de tot cor per aquesta criatura i la Seva misericordiosa ajuda a la mare i al fill durant el part.”

Les coses no van anar així i Eleanor Marx recollia a Reminiscences of Marx and Engels que la família devia considerar Friedrich com “l’aneguet lleig”: «És possible que encara no hagin comprés que “l’aneguet” era, en realitat, un “cigne”.»  




 

Aquest “cigne” és el personatge del que celebrem els 200 anys del seu naixement. I tinc a les mans un element que em sembla clau per aquest esdeveniment: la biografia que va escriure Tristam Hunt l’any 2009 i que Anagrama va editar en castellà l’any 2011, El gentlemant comunista. La vida revolucionaria de Friedrich Engels.

Aquí trobo cites interessants.

 

Wilhelm Liebknecht va dir: “Friedrich Engels tenia una ment clara i brillant, no pas obnubilada per cap boira sentimental o romàntica; no veia els homes i les coses a través de vidres de colors o una atmosfera entelada, sinó sempre en mig d’un aire clar i brillant, i no es quedava a la superfície, doncs veia el fons de les coses i anava travessant-les cada cop més”.

 

Il·lustratiu del seu tarannà és el que es recorda de la seva estada a les barricades d’Elberfeld, l’any 1849. El Comitè de Seguretat Pública decideix, a la vista de la proliferació de banderes roges: “Encara que apreciem l’activitat que fins ara ha desenvolupat en aquesta ciutat el ciutadà Friedrich Engels, de Barmen, fins fa poc resident a Colònia, Demanem que a partir d’avui surti dels límits d’aquest municipi doncs considerem que sa presència pot donar lloc a malentesos en el que respecta al caràcter del moviment”.

Aquesta expulsió va anar seguida d’una carta del seu cunyat, Adolf von Griesheim:

“Si tingueres una família i et preocupares per ella com jo, canviaries aquesta vida agitada que portes i en el cercle amistós dels teus estimats obtindries més profit en aquesta breu vida que el que mai rebràs d’una malvada trepa d’avalotadors covards i ingrats. [...] Sembla com si encara tinguessis la idea , que ningú agraeix, de sacrificar-te per una humanitat impossible de redimir, de ser un Crist social i dedicar tot el teu egoisme a assolir aquest objectiu”.

 

 


PAISATGES

“Telegraph für Deutschland”, Nr. 122,
Juliol de 1840


I ara  oblida els mals
 que et van fer,

i ves-hi amb el cor sencer
pel gran camí lliure.
Es corba el cel,
es confon amb el mar

i tu vols, una altra vegada esquinçat,
caminar al mig d’aquesta situació?
Es corba el cel,

abraça el món,
feliç per les boniques parts

que toca,
com si el món volgués estimar-lo
I així va saltar l’onada,
i tu, trencat,

vols completar el teu camí?
Mira com el déu de l’amor
submergeix el món,
i mira que el déu de l’amor roman pel món

i, fent-se home, com un do, a ell s’entrega!

Tu no portes per tot
el déu al teu si?

Així, deixa’l lliurement moure’s
i ser digne de si mateix.

 

Per acabar aquest record, hem d’anar a Manchester, ciutat clau en la visió del paper de la classe obrera en l’obra d’Engels. Algú va comentar en algun moment, que si en lloc de Manchester hagués viscut a Birmingham, l’efecte hagués estat un altre.

Ell recorda:

“Per “Hausmann” entenc la pràctica, ara generalitzada, d’obrir esvorancs en els barris de la classe obrera de les nostres grans ciutats, i particularment en els ubicats al centre, és igual si es fa per motius de salut pública o per a embellir la ciutat, per a satisfer la demanda de locals comercial cèntrics o les exigències del trànsit, com la col·locació de vies fèrries, el traçat de carrers, etc. No importa el diferents que poden ser les raons, el resultat és el mateix arreu: els carrerons i els camins escandalosos desapareixen al so d’esplèndids elogis que la burgesia es fa a sí mateixa per tan tremend èxit, però reapareixen a l’instant en altra part, i sovint al veïnat immediat”.

 

ALS ENEMICS
“Der Bremer Stadtbote”, Nr. 4,
24 de febrer de 1839

No podeu mai deixar que seriosa i confiada ambició,
ben intencionada paraula,
a la seva manera s’alci
i sense soroll tingui conseqüència?

Certament, qui sigui, pot tòrcer
tota paraula sense qualsevol esforç.
Oh! Vos podeu veure el mal o el bé,
però mai podeu tornar el bé en mal!
Penseu que teniu avantatge,

quan degradeu l’obra i paraula d’altres?
No! La honra fugirà de vosaltres

Si no l’aguanteu amb la pròpia força!
Si voleu pujar, heu aleshores d’actuar per vosaltres mateixos,

produir amb el vostre propi esperit;
no us donarà avantatge

anar pels camins que altres caminaran, menys prea’ls!
per a què maliciosament poses trampes?

Deixa’l aleshores caminar el seu camí,
quan ell porta els seus missatges arreu!
Doncs, si ell porta la veritat, la veritat roman veritat,
i, aixecant-se per sobre l’astúcia i el frau,
un antic proverbi al cor d’ell penetra
“Honorada ambició i auto-suficient!”

 

   


+

PERE ARDIACA S'EXPLICA

dijous, de novembre 05, 2020

Què millor manera que recordar Pere Ardiaca, un jove de 27 anys. A punt de fer els 28, al maig del 37, va viure els fets de maig dels que la història de Catalunya en va plena.

Ara, revisant vells números de Realitat trobo al número 2 ─del juny del 87─ l’esborrany d’un article del Pere sobre els Fets de Maig. Que millor que els comenti ell, que els va viure com a protagonista?

 

“Es va plantejar un què és primer. La guerra o la revolució. I els que enteníem que primer que res calia guanyar la guerra consideràvem absolutament necessàries les mesures encaminades a posar ordre a la reraguarda, estimular la producció i crear i reforçar l’exèrcit popular.

“Els primers teníem molt a la vista el feixisme instal·lat a Itàlia i Alemanya i l’ajut que aquest aportaria ─i cada dia era més clar─ al feixisme. Per a nosaltres el dilema era essencialment: feixisme o democràcia.

Els segons prescindien més o menys conscientment de la presència del feixisme internacional i de la seva agressivitat, i no tenien cap compte tampoc que a Espanya , en 1936, encara no s’havia fet ─s’estava fent─ la revolució democràtica.

“...crec que el millor consell que qualsevol dels que ho vàrem viure podem donar als estudiosos d’aquest o potser període o potser més ben dir incident de la nostra història, és que vagin a les fonts.”

 


Ardiaca enfoca, en aquest esborrany, alguna de les causes de la inquietud i l’angoixa que es vivia a Barcelona per part d’una gran part de la població. Destaca la presència de grups ─ els incontrolats─, que actuaven al marge de les directrius de la Generalitat o dels principals partits con Esquerra Republicana o el PSUC.

Aquesta situació millora a conseqüència de la formació d’un Govern amb representació d’ER, el PSUC, la FAI, el POUM, l’UGT i la CNT que proposa una sèrie de mesures que Pere Ardiaca recull fidelment de Francesc Bonamusa.

Però... no sempre funcionen les bones intencions i F. Bonamusa recull al denominant “Documents 16”.

Per tant, amb responsabilitat, cap d’aquestes organitzacions no podia qualificar, com alguna ho va fer, de contrarevolucionària l’aplicació de qualsevol d’aquestes mesures. De tota manera, aquesta coalició fou lenta en el millor dels casos i, amb la crisi d’aquest

Consell (o Govern) pel desembre del mateix any 1936, moltes s’aplicarien parcialment i serien boicotejades per sectors radicals de les mateixes organitzacions que les havien aprovades.”

 

Ardiaca mostra el seu acord amb les mesures aprovades i també amb la conclusió a la que s’arriba malgrat no es digui quines foren les organitzacions que van qualificar-les de contrarevolucionàries. I segueix aconsellant als estudiosos del tema la indagació directa als òrgans escrits Solidaritat Obrera, La Batalla, Treball i La Humanitat.

“Penso que aquí és on es  troba la clau per a la correcta interpretació dels fets de maig. La voluntat d’una banda d’aplicar i fer aplicar les mesures considerades necessàries per a guanyar la guerra i la voluntat d’altra banda d’oposar-s’hi amb la idea que el que calia no era guanyar la guerra, sinó fer la revolució.

Era certament molt difícil de comprendre que es pogués fer cap revolució si es perdia la guerra, i això encara feia la situació més complicada perquè no es veia cap possibilitat d’argumentar davant de persones prou intel·ligents per a comprendre-ho. Aquesta reflexió duia a pensar en l’actuació d’agents conscients de l’enemic en els seus rengles.”

 

I es llança a explicar la seva posició.

 

“Pel que jo recordo de les posicions dels periòdics i fulls i mítings d’aquell temps i de les actituds de les diverses organitzacions i dels seus dirigents i per les pròpies actituds i dels militants i dirigents del PSUC d’aquella època, jo crec que va passar el següent: (...)

I aquí reflexiona sobre el que devia representar en la força més important de Catalunya ─CNT-FAI─ el que alguns dirigents acabessin com a consellers de la Generalitat o ministres de la República, quan una base de la seva política era l’atac a qualsevol mena de govern o poder. Aquest canvi justificaria el desplaçament de l’opinió pública, sobre tot dels treballadors. El PSUC comptava, en l’època dels fets de maig, amb 60.000 militants davant els 6.000 del moment de la seva creació.

Això donà empenta a grups com els “Amics de Durruti” o el paper del POUM des de La Batalla.

“Que ningú estrany que, enfront d’aquests plantejaments se’n facin uns altres: “Prou! S’ha de garantir l’ordre revolucionari, la indispensable seguretat dels ciutadans i l’increment de la producció de l’esforç de guerra”. “Cal un govern que governi”.

Dic que, efectivament, en el PSUC ho vèiem així. I en aquest Govern de la Generalitat amb el qual es va produir la topada dels fets de maig ja no hi havia el POUM, però sí que hi eren els representants de la CNT.

L’incident que va desencadenar els fets es va produir el 3 de maig. Contra els que tenen tant d’interès a presentar-ho com una qüestió provocada pel PSUC, cal precisar que no és així. El PSUC no tenia cap relació concreta amb el President de la República Espanyola, Manuel Azaña, que llavors vivia a Barcelona.

Va ser Manuel Azaña qui es va queixar que a la Telefònica li tenien el telèfon controlat. I va ser el President Companys qui va prendre el compromís de posar fi a un tal control. La qüestió va ser plantejada en el Govern de la Generalitat i el Conseller de Governació, Artemi Aiguades, l’encarregat de fer efectiu aquell compromís.”

 


Encara que una mica llarg el text, crec que cal seguir l’explicació de l’Ardiaca:

 

“Certament, recordo que el dia 3 de maig, els companys del CE presents en el Casal Carles Marx vàrem ésser cridats per Comorera. Ens va explicar com estaven les coses i com Artemi Aiguader li exigia de fer efectiva l’ordre del Govern de la Generalitat. El Comitè Executiu va entendre que calia complir l’ordre que donava el Govern. Així va començar un enfrontament que va durar tres dies i que, per de prompte, va causar un greu dany a la causa de defensa de la República.

Manuel Cruells, en el seu llibre sobre els fets d’octubre, per cert ben partidista a favor dels anomenats “Amics de Durruti”, no deixa de citar un text d’aquest grup que diu així: “S’ha format a Barcelona una Junta Revolucionària. Tots els elements responsables de l’intent subversiu  que maniobren emparats en el Govern han d’esser passats per les armes. A la Junta Revolucionària hi ha d’ésser admès el POUM perquè s’ha situat al costat dels treballadors”. Afirmacions d’aquesta mena avui es poden llegir o sentir amb una rialleta sorneguera. Però en aquells temps les armes eren a l’abast de totes les mans.”

(...)

“I torno al mateix: Que els estudiosos examinin atentament els materials que cadascú, persona o col·lectiu, ha deixat com a prova de la seva actuació”.

 

Ara, quan recordem el 34 aniversari de la mort de Pere Ardiaca, què millor que donar-li la paraula? En aquesta reunió és el seu torn; la resta, escoltem i prenem nota
+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre