realitat

LA DETENCIÓ DEL 113 L'ANY 1973

 

Un altre cop, com cada any, arriba el 28 d’octubre. I un altre cop, també com cada any, tornaré a fer el camí que em porta des de Balaguer fins a Barcelona, al carrer d’Entença, a l’església de Maria Mitjancera de totes les Gràcies (vaig amb Gregori Gallego, futur alcalde democràtic de Balaguer i ja absent). Ja fa 47 anys que repeteixo un itinerari en el que han anat quedant-se companys estimats. Penso en l’Agustí de Semir al que vam acompanyar a Santa Coloma a fer el pregó de les festes amb un Ajuntament encara franquista. En el Josep Solé Barberà,a casa del que tenia els contactes, amb el Xavier Folch,  per arribar als llocs on es feien els plenaris de l’Assemblea i amb el que coincidiria al 5è Congrés. En el Carles Santos amb el que vam intentar, infructuosament, fer una reunió dels 113. En el “Guti”...

I d’altres als que, sense tenir una relació tan estreta, consideraria companys per sempre. 

L‘Octavi Pallissa, el primer de tots, militant comunista, antifeixista; Salvador Casanovas, nacionalista de Granollers: l’Albert Fina, advocat inseparable de la seva parella Montserrat Avilés; el camarada del PSUC i CCOO de Lleida, Antonio Cantano; l’entranyable Fèlix Ferrer, de Cerdanyola del Vallès; el sempre present Lluís Maria Xirinachs: i el Jordi Carbonell; i més recentment, el Saturnino Bernal... (Segur que hi ha alguns més que es perden en el desconeixement).

 

I la llista, amb el pas del temps, és va fent més gran. El pròxim cop que vulguem fer una trobada, no ens caldrà saltar-nos les normes que estem patint en el confinament.  

I és que ja ho canta Pablo Milanés:

 

El tiempo pasa

Nos vamos poniendo viejos...

 

Però malgrat tots els entrebancs, quan arribi el 28 d’octubre, en aquell moment que un té de tranquil·litat, seguiré recordant tot el succeït aquell dia i els que van seguir a continuació i, en la meva intimitat, em veuré cantant al pati de la Model aquella cançó que va escriure Josep Ayza ─pescador de Vilanova i la Geltrú─ i que va arranjar Carles Santos:

 

Catalunya terra nostra,

apinyats com tots els vents.

Volejant la llibertat

barres, reixes que empresonen

l’esperit mai no podran

 

Catalans eixamplem pit,

que nosaltres som l’eixida.

Cantem tots per la unitat,

endavant la nostra lluita.

L’Assemblea i Catalunya,

Ja és un fet i seran fruit

 

I tindré tot el temps del món per a recordar el que va significar aquella detenció per a fer avançar la lluita unitària i l’error que va significar la decisió del jutge de guàrdia ─D. Andrés de Castro y Ancos (no ho he oblidat mai)─ d’enviar-nos a tots a La Model i a Wad- Ras. El ressò internacional va ser tan gran que els polítics franquistes van haver de penedir-se del pas.

Una organització que sempre havien donat públicament com a no existent, sortia a la superfície i donava peu, al mateix temps, a la proliferació d’Assemblees territorials arreu de Catalunya.

 

El dia del segon aniversari de la primera sessió de l’Assemblea, el 7 de novembre de 1973, en el document que es va fer públic des de la presó, es podia llegir en forma destacada

 

L’Assemblea de Catalunya no pot ser posada a la presó perquè és al carrer.

 

I es destacaven els quatre punts programàtics:

 


1.      La consecució de l’Amnistia general pels presos i els exiliats polítics.

2.      L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació ─inclosa la sindical─, de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític.

3.      El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per exercir el dret d’autodeterminació.

4.      La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.

 

 

Ara, en la distància, caus en que el quart punt, difícil d’encabir en el lema: Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia, s’oblidava dels pobles insulars.





Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre