les arrels

 

Un altre cop, com cada any, arriba el 28 d’octubre. I un altre cop, també com cada any, tornaré a fer el camí que em porta des de Balaguer fins a Barcelona, al carrer d’Entença, a l’església de Maria Mitjancera de totes les Gràcies (vaig amb Gregori Gallego, futur alcalde democràtic de Balaguer i ja absent). Ja fa 47 anys que repeteixo un itinerari en el que han anat quedant-se companys estimats. Penso en l’Agustí de Semir al que vam acompanyar a Santa Coloma a fer el pregó de les festes amb un Ajuntament encara franquista. En el Josep Solé Barberà,a casa del que tenia els contactes, amb el Xavier Folch,  per arribar als llocs on es feien els plenaris de l’Assemblea i amb el que coincidiria al 5è Congrés. En el Carles Santos amb el que vam intentar, infructuosament, fer una reunió dels 113. En el “Guti”...

I d’altres als que, sense tenir una relació tan estreta, consideraria companys per sempre. 

L‘Octavi Pallissa, el primer de tots, militant comunista, antifeixista; Salvador Casanovas, nacionalista de Granollers: l’Albert Fina, advocat inseparable de la seva parella Montserrat Avilés; el camarada del PSUC i CCOO de Lleida, Antonio Cantano; l’entranyable Fèlix Ferrer, de Cerdanyola del Vallès; el sempre present Lluís Maria Xirinachs: i el Jordi Carbonell; i més recentment, el Saturnino Bernal... (Segur que hi ha alguns més que es perden en el desconeixement).

 

I la llista, amb el pas del temps, és va fent més gran. El pròxim cop que vulguem fer una trobada, no ens caldrà saltar-nos les normes que estem patint en el confinament.  

I és que ja ho canta Pablo Milanés:

 

El tiempo pasa

Nos vamos poniendo viejos...

 

Però malgrat tots els entrebancs, quan arribi el 28 d’octubre, en aquell moment que un té de tranquil·litat, seguiré recordant tot el succeït aquell dia i els que van seguir a continuació i, en la meva intimitat, em veuré cantant al pati de la Model aquella cançó que va escriure Josep Ayza ─pescador de Vilanova i la Geltrú─ i que va arranjar Carles Santos:

 

Catalunya terra nostra,

apinyats com tots els vents.

Volejant la llibertat

barres, reixes que empresonen

l’esperit mai no podran

 

Catalans eixamplem pit,

que nosaltres som l’eixida.

Cantem tots per la unitat,

endavant la nostra lluita.

L’Assemblea i Catalunya,

Ja és un fet i seran fruit

 

I tindré tot el temps del món per a recordar el que va significar aquella detenció per a fer avançar la lluita unitària i l’error que va significar la decisió del jutge de guàrdia ─D. Andrés de Castro y Ancos (no ho he oblidat mai)─ d’enviar-nos a tots a La Model i a Wad- Ras. El ressò internacional va ser tan gran que els polítics franquistes van haver de penedir-se del pas.

Una organització que sempre havien donat públicament com a no existent, sortia a la superfície i donava peu, al mateix temps, a la proliferació d’Assemblees territorials arreu de Catalunya.

 

El dia del segon aniversari de la primera sessió de l’Assemblea, el 7 de novembre de 1973, en el document que es va fer públic des de la presó, es podia llegir en forma destacada

 

L’Assemblea de Catalunya no pot ser posada a la presó perquè és al carrer.

 

I es destacaven els quatre punts programàtics:

 

1.      La consecució de l’Amnistia general pels presos i els exiliats polítics.

2.      L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació ─inclosa la sindical─, de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític.

3.      El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per exercir el dret d’autodeterminació.

4.      La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.

 

 

Ara, en la distància, caus en que el quart punt, difícil d’encabir en el lema: Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia, s’oblidava dels pobles insulars.

Rodolfo Walsh ─desaparegut durant la darrera dictadura argentina, considerat el creador del periodisme d’investigació─ recordava a la mort del Che, el seu sentit de l’humor, tant difícil d’entendre pels havaners. Un humor del que ell es feia la primera víctima. Parlava del combat de Bueycito: “mi participación en aquel combate fue escasa y nada heroica, pues los pocos tiros los enfrenté con la parte posterior del cuerpo”. O referint-se a la sorpresa d’Altos de Espinosa: “no hice nada más que una “retirada estratégica” a toda velocidad en aquel encuentro”.

 

Carlos María Gutiérrez ─escriptor uruguaià, un dels fundadors de Prensa Latina─ escriu:

“En 1958, había un son en los labios de los guerrilleros de la Sierra Maestra: “Quítate de la acera / mira que te tumbo / que aquí viene el Che Guevara / acabando con el mundo.”

Muerto o vivo, el Che Guevara viene acabando con el mundo.”

 

No puc oblidar les paraules del meu estimat Julio Cortázar, ideòleg d’aquestes Arrels:

 

Mensaje al hermano

 

Ahora serán las palabras, las más inútiles o las más elocuentes, las que brotan de las lágrimas o de la cólera; ahora leeremos bellas imágenes sobre el fénix que renace de las cenizas, en poemas y discursos se irá fijando para siempre la imagen del Che. También estas que escribo son palabras, pero no las quiero así, no quiero ser yo quien hable de él. Pido lo imposible, lo más inmerecido, lo que me atreví a hacer una vez, cuando él vivía: pido que sea su voz la que se asome aquí, que sea su mano la que escriba estas líneas. Sé que es absurdo y que es imposible, y por eso mismo creo que él escribe esto conmigo, porque nadie supo mejor hasta qué punto lo absurdo y lo imposible serán un día la realidad de los hombres, el futuro por cuya conquista dio su joven, su maravillosa vida. Usa entonces mi mano una vez más, hermano mío, de nada les habrá valido cortarte los dedos, de nada les habrá valido matarte y esconderte con sus torpes astucias.

Toma, escribe: lo que me quede por decir y por hacer lo diré y lo haré siempre contigo a mi lado. Sólo así tendrá sentido seguir viviendo.

 

Nacimiento de una República

                         Alfonso Sastre

 

Esto ocurrió cuando alzóse la vida

Esto ocurrió cuando el fuego era rojo

Esto ocurrió en la mañana del alba

Esto ocurrió en el fulgor de la muerte

Esto ocurrió cuan díjose basta

Esto ocurrió cuando echamos a andar

Esto ocurrió cuando Ernesto Guevara

alzó un arma de fuego que ya nunca se extingue

(Y esto ocurrió en el reinado del Dólar

emperador de las barbas de sangre).

 

Hondarribia, 21 de noviembre 1996

 

Un fragment de José Saramago:

 

“Che Guevara, si tal es pot dir, ja existia abans d’haver nascut, Che Guevara, si tal es pot afirmar, va seguir existint després d’haver mort. Perquè Che Guevara només és l’altre nom del que hi ha de més just i digne a l’esperit humà. El que tantes vegades viu adormit a dintre nostre. El que hem de despertar per a conèixer i conèixer-nos, per afegir el pas humil de cadascú al camí de tots.”

 

Un text curt d’Eduardo Galeano:

 

El nacedor

 

¿Por qué será que el Che tiene esta peligrosa costumbre de seguir naciendo? Cuanto más lo insultan, lo manipulan, lo traicionan, más nace. Él es el más nacedor de todos.

¿No será porque el Che decía lo que pensaba? ¿No será que por eso sigue siendo tan extraordinario, en un mundo donde las palabras y los hechos muy rara vez se encuentran, y cuando se encuentran no se saludan, porque no se reconocen?

 

Che Guevara entre nosaltres

                Manuel de Pedrolo  

 

Els posseïdors de la cendra i del fang

t’han abatut a Quebrada de Yuro   

i conservaran , per ara, un món estèril,

però nosaltres prometem,

i és una promesa renovada,

que el màuser no prevaldrà

contra la carn que estima els bens senzills

i elementals: el vi, el pa, la llibertat;

contra la força de l’home que fecunda

la dona, els camps, l’esperit;

contra l’amor que ens fa tendres i humils i puixants.

Han volgut asservir les cançons i la festa

i retenen els bens comuns sota ciment, ferro i pedra.

Però tu has gambat per les jungles dels homes, Che,

i t’escoltem des de ribes estranyes,

des d’aigües limitades per cobdícies i ordres de pau,

 llengualligats i presoners

d’una supèrbia antiga i divina

que combatem amb tu, braç fratern i present

a despit de la tomba entre bardisses

que tanquen un cos i t’alliberen,

més senzill i més noble que mai,

estímul del silencia a l’acció

arreu on s’alcen les forces que esbotzen fronteres i reixes

darrera les quals els damnats de la terra cridem:

Dempeus!

arrossegats per la teva sang roja

que es vessà perquè l’alba s’alcés

I fos nostra: compartida entre germans...

 

Ítalo Calvino va escriure a l’assabentar-se de l’assassinat del Che:

 

Tot el que tracti d’escriure...

 “Tot el que tracti d’escriure per a expressar la meva admiració per Ernesto Che Guevara, per la manera com va viure i va morir, em sembla fora de to. Escolto el seu riure que em respon, plena d’ironia i commiseració. Jo estic aquí, assegut al meu estudi, entre els meus llibres, en la falsa pau i en la falsa prosperitat d’Europa; dedico un interval del meu tranquil treball a escriure, sense cap risc, sobre un home que va voler assumir-los tots, que no va acceptar una pau il·lusòria i provisional, un home que demanava de sí mateix i als altres el màxim esperit de sacrifici, convençut de que tot el sacrifici que s’eviti avui es pagarà demà amb una suma de sacrificis encara més gran. Guevara és per a nosaltres aquesta crida a  la gravetat absoluta de tot el que es refereix a la revolució i al futur del món, aquesta crítica radical de tot gest que serveixi només per a tranquil·litzar les nostres consciències. (...)”

 

Malauradament, no va ser possible, en aquesta ocasió, una “retirada estratègica” i ens vas deixar orfes.