realitat


Al  juny de 1987 es remunta la meva col·laboració amb la premsa del Partit. Ja són uns quants anys. Des d’aquells temps, la meva manera de treballar era fer un article cada quinze dies ─aproximadament─. Normalment buscava un personatge del món de la cultura o un fet històric o quelcom que meresqués l’atenció com a motiu de l treball. Amb el temps, i els costos del paper, van aparèixer les Arrels.
Hi ha hagut moments en els que m’ha costat decidir-me per un protagonista que tingués relació amb la quinzena de l’article, però sempre ha sortit l’arrel que em lligava amb els antecedents. Julio Cortázar ha estat el principal, però han estat molts més i d’arreu del món.

La historia et reserva de tant en tant alguna sorpresa. En l’article d’aquesta quinzena hi ha coincidències que no afecten als protagonistes sinó, més aviat, al seu autor. Parlo de dos personatges cubans als que tinc una especial estimació: Luis Rogelio Nogueras “Wichy” ─important poeta─ i Noel Nicola ─cantautor de la primera Trova─. El primer ens deixava, als 41 anys, un 6 de juliol de 1985; el segon, als 58 anys, un 7 de juliol de 2005.
I ara, quan han passat 35 i 15 anys, no ens costa cap esforç seguir recordant-los.
La companya sempre em diu que la meva pàgina sembla la dels obituaris d’un periòdic i no li falta raó. Però és que encara que recordis la data de naixement ─aquest any haurem de celebrar el centenari del naixement de Mario Benedetti─, normalment és d’una persona morta i és que els vius ja procuren evitar l’oblit, excepte aquells que són marginats pels poders fàctics. Penso en el dramaturg i poeta Alfonso Sastre, al que he recordat en més d’una ocasió.
Però tornem al tema d’ara:
“Wichy”, del que el seu amic Víctor Casaus em va publicar un article al Centro Cultural Pablo de la Torriente Brau de La Habana, és un poeta que va morir prematurament, que va deixar darrera seu una obra important i reconeguda pels seus companys. Premi David (1967) a Cabeza de zanahoria, considerat per Roberto Fernández Retamar un dels millors llibres de poesia aparegut a la Cuba socialista; premi Casa de las Américas (1981) a Imitación de la vida. Eliseo Diego, del que avui es celebra el Centenari del seu naixement, el va definir “además de uno de los más acuciosos investigadores de los tesoros ocultos de la literatura universal, uno de los poetas cubanos que con más austeridad, delicadeza y amor se han acercado a la misteriosa criatura que llamamos Poesía. Posee un fino tacto y el olfato más fino aún.”



            A un dels seus heterònims ─Guillaume de la Riviére─ li fa dir: “Breve vida cumplida, increiblemente cumplida , la de Luis Rogelio Nogueras. Joven feliz, que se fue sin tener que soportar la prueba de la amarga vejez, en la que tantos hombres hacen pedazos lo que fueron.”
                                                                                 

UN POEMA

En el vórtice de la lucha de clases
escribió un poema de amor.

Acosado por el hambre de justicia
escribió un poema de amor

Entre la muerte y la tortura
escribió un poema de amor.

Entre la sangre y las balas
escribió un poema de amor.

Un poema de amor para nadie
para una mujer que no existía.

Y ahora
amado hasta el fondo de su sombra
por esta muchacha que besa sus heridas
ahora
que en la helada noche ella lo cubre con su cuerpo
desnudo
se arma de papel y lápiz
salta de la cama
y sin estorbar el sueño de su amada
escribe un poema social
un poema estremecido por huelgas y batallas
un poema por cuyos versos cruzan
pidiendo justicia
las masas obreras y campesinas.

ESTAS MANOS

Esas manos callosas que han vencido
sobre el fuego, la tierra y los metales,
esas manos, hermanos, son iguales
a mis manos, que el lápiz ha pulido.
Nuestras manos, hermano, han compartido
los reveses y el pan de la victoria,
han cambiado el perfil de nuestra historia,
son las fuerzas invencibles del Partido.
El Partido y el pueblo, camarada,
necesitan mi lápiz y tu azada;
necesitan la tierra que tú labras,
necesitan los versos que yo escribo.
Labrador, necesitan tu cultivo
y también necesitan mis palabras.

Noel Nicola, component de la Trova en els seus orígens junt a Sílvio, Pablo, Amaury o Sara, és autor de cançons inoblidables, encara que en part ─en un contrasentit─  oblidades com a conseqüència de la seva mort. La millor manera de recuperar la seva memòria, de recuperar-lo per a la història, és seguir escoltant la seva música.


Us deixo dues peces que jo escolto molt sovint. La primera, algú la considera la més bonica cançó d’amor Es más, te perdono.

La segona és un homenatge a Roque Dalton, Cuando salgas, luna llena.
És molt fàcil identificar el darrer vers.



           



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre