realitat

En la nostra vida política hem estat sempre lluitant per la unitat de l’esquerra, de tal manera que ho hem convertit en una consigna. Aquest desig, des d’un punt de vista agosarat, ha estat reflex ─agosarat és el contrari de temorenc─ d’un fet històric que era la consecució d’aquesta fita: la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya.
Deixant de banda elements anecdòtics ─com la placa que al Bar del Pi de Barcelona, situa la fundació el dia 23 de juliol─ cal recordar el PSUC pel que aquest va representar d’element aglutinant de les forces d’esquerre en la lluita antifranquista.
Al seu lloc de la biblioteca familiar queden obres que ens ajuden a fer memòria: L. A. Ponamariova, La formación del Partit Socialista Unificat de Catalunya, Icaria, 1977; Pere Ardiaca, La fundació del P.S.U. de Catalunya, Avant, 1986; Manuel Moreno, Abono inagotable, Debarris, 1997.

S’ha escrit molt sobre la fundació del nostre Partit, per això crec que val la pena detenir-se ─contradient-me conscientment de l’expresat més amunt─ en alguns aspectes no utilitzats habitualment.

Antoni Batista,en A la caça del PSUC, escriu que “en Sisa diu que un partit que es funda en un bar ha de ser necessàriament collonut”. Aquest Jaume Sisa, fill d’un dels noranta mil afiliats que el partit tenia a l’acabament de la guerra.
Seguint amb l’Antoni Batista, vull aturar-me en un concepte que trenca amb la teoria de que els partits comunistes neixen d’escissions. El PSU de Catalunya neix d’una fusió de partits socialistes ─majoritaris─ i comunistes ─que el fan alinear-se a la Internacional Comunista─. I en ell domina el caràcter nacionalista català  amb una “fidelitat insubornable” a “les llibertats del poble català”; però, al mateix temps, es definia com a partit de la classe obrera obert als camperols, estudiants, intel·lectuals i professionals.
Fent un incís que es presta:
Per això és cada cop més difícil entendre algunes escissions. O potser alguns es creuen els més purs, els que guarden les essències. En una ocasió, ja fa uns quants anys, a un d’aquests li vaig dir que l’única essència que m’interessava era la del Chanel nº 5.

Tornant al orígens del PSUC, converteixen aquest, ja en el franquisme, en un model a exportar. El cantautor aragonès José Antonio Labordeta, més tard esdevingut” polític sense pèls a la llengua”, sempre va considerar el PSUC com el tipus de partit que ell volia per a l’Aragó. Li vaig sentir expressar-ho en més d’una ocasió. I penso que molts polítics partidaris d’una esquerra unitària ho veien així; sobretot bascos i gallecs.
La història més recent no pot evitar que cada any, quan arriba el dia 21 de juliol, el nostre record estigui amb aquell grup de polítics de l’esquerra catalana que l’any 1936, amb l’esclat de l’aixecament feixista, a les orelles, decidien crear el partit.


Aquest poema de Jon Brossa s’avé:

                                   POLÍTICA I GASTRONOMIA
                       
                        Van prendre l’únic acord possible entre ells: lluitar
                        perquè arribi el dia que ja no calgui la lluita. ¿Voleu
                        un altre plat?

Al retorn al seu país d’un dels fundadors del PSUC, Rafael Vidiella ─havia representat a la Federació Catalana del PSOE─, Joan Brossa li escriu aquesta sextina:

SEXTINA A RAFAEL VIDIELLA
 EN EL SEU RETORN

Gran lluitador, tens el gust de la feina,
i la hivernada ja floreix amb honra.
Ja les muntanyes de la teva lluita
─batalla primer blanca, després roja─
obren el diumenge de les armes
sempre al servei de l’ample front del poble.

Canto els teus aires al servei del poble!
Visca la flama de la teva feina!
Visquen el teu voler i les teves armes!
Visquen els visques fets a la teva honra
oberta a la sentència més roja
de la rodera antiga de la lluita!

Company, campana, parla’ns de la lluita,
de les batalles que ha guanyat el poble.
Ah! Contra els fums s’aixeca sempre roja
la xemeneia de la teva feina:
honra sorruda, sempre la teva honra,
roba neta, rialla de les armes.

No prosperava el fum. Les teves armes
al servei dels humils, la teva lluita
junt a la gent dóna espectacle a l’honra,
arbres amunt, arbres avall del poble.
Les roques són mirall, cantell de feina
que neteja de neu la salut roja.

Es perd al lluny la teva guerra roja
contra els botxins de més grolleres armes
que conlliguen la infàmia i la feina
dels més senzills; d’aquí arrenca la lluita
de la qual ets molí de tot un poble.
Moble del poble, obre la teva honra!

A tu les nostres mans, mestre de l’honra,
camí lluent, penyal i planta roja.
Celebro el teu retorn amb el teu poble,
el teu amor. Tu regaràs les armes
il·luminades de la terra en lluita.
Feina amb olor de pa, la teva feina!

La teva feina, arreu, bandera i honra!
La teva lluita al ple de la llum roja!
Les teves armes al servei del poble!



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre