realitat

ESCRIU / QUE SÓC ÀRAB...


Mahmoud Darwish, gran poeta palestí, ens va deixar el 9 d’agost de 2008. Va sobreviure cinc anys al seu compatriota i amic Edward Said. Com homenatge li va escriure un poema
                              
NOVA IORK, NOVEMBRE, CINQUENA AVINGUDA

El sol és un resplendent platet volador.
A l’ombra, vaig preguntar a ma ànima estrangera: aquesta ciutat és Babilònia o Sodoma?
Allà a la llunyania, al llindar d’un abisme elèctric alt com el cel,
vaig conèixer Edward Said fa trenta anys.
Els temps eren menys impetuosos.
Cadascú digué a l’altre:
Si ton passat és experiència, fes del demà sentit i visió!
Anem-hi, anem-hi cap el nostre demà, segurs de la sinceritat de l’imaginació i del miracle de l’herba.
Ja no recordo si aquella tarda  anàrem al cine, però vaig sentir uns vells indis dir-me: no confiïs ni en el cavall ni en la modernitat.
No. Cap víctima pregunta al seu botxí: si jo fos tu i si ma espasa hagués estat més gran que ma rosa... hauria actuat com tu?
Aquesta pregunta suscita la curiositat del novel·lista al seu despatx de vidre que dóna sobre
les flors de lis d’un jardí... aquí on l’hipòtesi és blanca com la consciència de
l’autor si aquest salda ses comptes amb la natura humana... cap demà en la vigília,
avancem-hi, doncs!
[...]”

Tots dos amics tenien en comú la seva dedicació a la lluita per l’alliberament, del seu poble, amb un resultat de persecucions i exili. De participació en Oslo, en las converses per la pau, juntament amb Yasser Arafat, amb el que van acabar enfrontats pel fracàs que van representar. Quan Arafat es va queixar a Darwish de la ingratutud del seu poble, aquest li va respondre: “Troveu-vos un altre”
D’aquí la mort de tots dos a l’exili, un a Nova Iork i l’altre a Houston.

[...]
Dic: no és una vida definida pel seu contrari, la mort!
Diu: Viurem, encara que la vida ens abandoni a la nostra sort.
Siguem aquests senyors de les paraules que fan eterns els seus lectors,
parlant com tu
genial amic, Ritsos...
I ell diu: Si moro abans que tu, et confio l’impossible1
Pregunto: és lluny?
Ell respon: Consolaré les muntanyes de Galilea i escriuré: “El bell només és l’accés a
l’adequat “ Està bé! Però no t’oblidis. Si jo moro abans que tu, et confio
l’impossible!
[...]

Edward Said presentava a Mahmou Darvish al públic usamericà. Era l’any 1994.

“Em vaig trobar amb Mahmoud Darwish per primer cop en 1974, i des d’aleshores hem estat grans amics. Dirigeix al-Karmel, una revista quatrimestral de temes literaris i culturals que s’edita a Xipre i que ha publicat varis dels meus assajos. Encara que no ens hem vist massa, estem en contacte freqüent per telèfon. (...) El seu mitjà emocional i estètic segueix essent àrab i en menor mida (per raons obvies) israelí. Malgrat sa ironia de vegades mordaç i de que no viu a Palestina ni a Israel, és una presència determinant en la vida de ambdues nacions. Té un públic immens en tot el Món Àrab (en 1977 ja s’havien venut més d’un milió dels seus llibres), no només entre els palestins, i això que està lluny de ser un personatge populista.”



                                 
QUI SÓC JO, SENSE EXILI?
                                   El llit d’una estranya (2005)

Estrany com el riu a la vora del riu... L’aigua
em lliga al teu nom. Res em retorna de ma llunyania
a ma palmera: ni la pau ni la guerra.
Res m’incorpora als Evangelis.
Res... res resplendeix des de la costa del flux
i el reflux entre el Tigris i el Nil.
Res em desembarca de les naus del faraó.
Res em porta o em fa portar una idea: ni l’enyorança
ni la promesa. Què fer? Què 
fer sense exili i sense una llarga nit
que escruti l’aigua?

L’aigua
em lliga
al teu nom.
Res em porta de les papallones del meu somni
a ma realitat: ni la terra ni el foc. Què
fer sense les roses de Samarcanda? Què
fer en un lloc que poleix els cantells amb ses pedres
lunars? Ambdós som lleugers, com nostres cases,
als vents llunyans. Som amics dels éssers
estranys entre els núvols... dues restes de
la gravitació de la terra d’identitat. Què farem? Què
farem sense exili i sense una llarga nit
que escruti l’aigua?

L’aigua
em lliga
al teu nom.
No resta de mi més que tu, i no resta de tu
més que jo, un estrany que acarona la cuixa de sa estranya. Oh,
estranya! Què farem amb la tranquil·litat que
ens resta i amb una migdiada entre dos mites?
Res ens porta: ni el camí ni la casa.
Aquest camí ha estat sempre igual,
o els nostres somnis l’han canviat
després de trobar, entre els mogols, un cavall
a la colina?
Què farem?
Què
farem
 sense
exili?

Seguim amb Said: “En Darwish, el personal i el públic sempre guarden una tensa relació: la força i la passió que en ell té el personal casen malament amb els requeriments de la correció política i l’activisme que exigeix l’actuació pública.”
No podem oblidar que Darwish estava afiliat al Partit Comunista des de molt jove. 



CARNET D’IDENTITAT

Escriu
que sóc àrab,
i el número del meu carnet és el cinquanta mil;
que tinc ja vuit fills,
i arribarà el novè al final de l’estiu.
T’enfadaràs per això?

Escriu
que sóc àrab,
i amb mes camarades d’infortuni
treballo a la pedrera.
Per als meus vuit fills
arrenco, de les roques,
el rosegó de pa,
el vestit i els llibres.
No demano almoines a ta porta,
ni em rebaixo
davant els teus esglaons.
T’enfadaràs per això?

Escriu
que sóc àrab.
Sóc nom sense malnom.
Espero, amb paciència, en un país
en el que tot el que hi ha
existeix iradament.
Mes arrels,
s’enfonsaren abans del naixement
dels temps,
abans de l’obertura de les eres,
del xiprer i l’olivera,
abans de la primícia de l’herba.
Mon pare...
de la família de l’arada,
no de nobles senyors.
Mon avi era un pagès,
sense títols ni noms.
Ma casa és una barraca camperola
de canyes i taulons,
et complau?
Sóc nom sense malnom.

Escriu
Que sóc àrab,
que tinc el cabell negre
i els ulls castanys;
que, para més detalls,
em tapo el cap amb un vel;
que són mes palmells durs com la roca
i punxen al tocar-los.
I m’agrada l’oli i la farigola.
Que visc
en un llogaret perdut, abandonat.
Sense noms als carrers.
I dels quals homes tots
 estan a la pedrera o al camp...
T’enfadaràs per això?

 Escriu
que sóc àrab;
que vas robar les vinyes de mon avi
i una terra que llaurava,
jo, amb tots mes fills.
Que només ens deixares
aquestes roques...
No va a prendre-me-les ton govern també
com es diu?

Escriu, doncs...
Escriu
al començament de la primera pàgina
que no avorreixo ningú,
ni a ningú prenc res.
Però, que si tinc gana,
em menjaré la carn d’aquell que a mi em robi.
Compte, doncs!...
Compte amb ma gana,
i amb ma ira!




Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre