les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

ESCRIU / QUE SÓC ÀRAB...

dijous, de juliol 30, 2020

Mahmoud Darwish, gran poeta palestí, ens va deixar el 9 d’agost de 2008. Va sobreviure cinc anys al seu compatriota i amic Edward Said. Com homenatge li va escriure un poema
                              
NOVA IORK, NOVEMBRE, CINQUENA AVINGUDA

El sol és un resplendent platet volador.
A l’ombra, vaig preguntar a ma ànima estrangera: aquesta ciutat és Babilònia o Sodoma?
Allà a la llunyania, al llindar d’un abisme elèctric alt com el cel,
vaig conèixer Edward Said fa trenta anys.
Els temps eren menys impetuosos.
Cadascú digué a l’altre:
Si ton passat és experiència, fes del demà sentit i visió!
Anem-hi, anem-hi cap el nostre demà, segurs de la sinceritat de l’imaginació i del miracle de l’herba.
Ja no recordo si aquella tarda  anàrem al cine, però vaig sentir uns vells indis dir-me: no confiïs ni en el cavall ni en la modernitat.
No. Cap víctima pregunta al seu botxí: si jo fos tu i si ma espasa hagués estat més gran que ma rosa... hauria actuat com tu?
Aquesta pregunta suscita la curiositat del novel·lista al seu despatx de vidre que dóna sobre
les flors de lis d’un jardí... aquí on l’hipòtesi és blanca com la consciència de
l’autor si aquest salda ses comptes amb la natura humana... cap demà en la vigília,
avancem-hi, doncs!
[...]”

Tots dos amics tenien en comú la seva dedicació a la lluita per l’alliberament, del seu poble, amb un resultat de persecucions i exili. De participació en Oslo, en las converses per la pau, juntament amb Yasser Arafat, amb el que van acabar enfrontats pel fracàs que van representar. Quan Arafat es va queixar a Darwish de la ingratutud del seu poble, aquest li va respondre: “Troveu-vos un altre”
D’aquí la mort de tots dos a l’exili, un a Nova Iork i l’altre a Houston.

[...]
Dic: no és una vida definida pel seu contrari, la mort!
Diu: Viurem, encara que la vida ens abandoni a la nostra sort.
Siguem aquests senyors de les paraules que fan eterns els seus lectors,
parlant com tu
genial amic, Ritsos...
I ell diu: Si moro abans que tu, et confio l’impossible1
Pregunto: és lluny?
Ell respon: Consolaré les muntanyes de Galilea i escriuré: “El bell només és l’accés a
l’adequat “ Està bé! Però no t’oblidis. Si jo moro abans que tu, et confio
l’impossible!
[...]

Edward Said presentava a Mahmou Darvish al públic usamericà. Era l’any 1994.

“Em vaig trobar amb Mahmoud Darwish per primer cop en 1974, i des d’aleshores hem estat grans amics. Dirigeix al-Karmel, una revista quatrimestral de temes literaris i culturals que s’edita a Xipre i que ha publicat varis dels meus assajos. Encara que no ens hem vist massa, estem en contacte freqüent per telèfon. (...) El seu mitjà emocional i estètic segueix essent àrab i en menor mida (per raons obvies) israelí. Malgrat sa ironia de vegades mordaç i de que no viu a Palestina ni a Israel, és una presència determinant en la vida de ambdues nacions. Té un públic immens en tot el Món Àrab (en 1977 ja s’havien venut més d’un milió dels seus llibres), no només entre els palestins, i això que està lluny de ser un personatge populista.”



                                 
QUI SÓC JO, SENSE EXILI?
                                   El llit d’una estranya (2005)

Estrany com el riu a la vora del riu... L’aigua
em lliga al teu nom. Res em retorna de ma llunyania
a ma palmera: ni la pau ni la guerra.
Res m’incorpora als Evangelis.
Res... res resplendeix des de la costa del flux
i el reflux entre el Tigris i el Nil.
Res em desembarca de les naus del faraó.
Res em porta o em fa portar una idea: ni l’enyorança
ni la promesa. Què fer? Què 
fer sense exili i sense una llarga nit
que escruti l’aigua?

L’aigua
em lliga
al teu nom.
Res em porta de les papallones del meu somni
a ma realitat: ni la terra ni el foc. Què
fer sense les roses de Samarcanda? Què
fer en un lloc que poleix els cantells amb ses pedres
lunars? Ambdós som lleugers, com nostres cases,
als vents llunyans. Som amics dels éssers
estranys entre els núvols... dues restes de
la gravitació de la terra d’identitat. Què farem? Què
farem sense exili i sense una llarga nit
que escruti l’aigua?

L’aigua
em lliga
al teu nom.
No resta de mi més que tu, i no resta de tu
més que jo, un estrany que acarona la cuixa de sa estranya. Oh,
estranya! Què farem amb la tranquil·litat que
ens resta i amb una migdiada entre dos mites?
Res ens porta: ni el camí ni la casa.
Aquest camí ha estat sempre igual,
o els nostres somnis l’han canviat
després de trobar, entre els mogols, un cavall
a la colina?
Què farem?
Què
farem
 sense
exili?

Seguim amb Said: “En Darwish, el personal i el públic sempre guarden una tensa relació: la força i la passió que en ell té el personal casen malament amb els requeriments de la correció política i l’activisme que exigeix l’actuació pública.”
No podem oblidar que Darwish estava afiliat al Partit Comunista des de molt jove. 



CARNET D’IDENTITAT

Escriu
que sóc àrab,
i el número del meu carnet és el cinquanta mil;
que tinc ja vuit fills,
i arribarà el novè al final de l’estiu.
T’enfadaràs per això?

Escriu
que sóc àrab,
i amb mes camarades d’infortuni
treballo a la pedrera.
Per als meus vuit fills
arrenco, de les roques,
el rosegó de pa,
el vestit i els llibres.
No demano almoines a ta porta,
ni em rebaixo
davant els teus esglaons.
T’enfadaràs per això?

Escriu
que sóc àrab.
Sóc nom sense malnom.
Espero, amb paciència, en un país
en el que tot el que hi ha
existeix iradament.
Mes arrels,
s’enfonsaren abans del naixement
dels temps,
abans de l’obertura de les eres,
del xiprer i l’olivera,
abans de la primícia de l’herba.
Mon pare...
de la família de l’arada,
no de nobles senyors.
Mon avi era un pagès,
sense títols ni noms.
Ma casa és una barraca camperola
de canyes i taulons,
et complau?
Sóc nom sense malnom.

Escriu
Que sóc àrab,
que tinc el cabell negre
i els ulls castanys;
que, para més detalls,
em tapo el cap amb un vel;
que són mes palmells durs com la roca
i punxen al tocar-los.
I m’agrada l’oli i la farigola.
Que visc
en un llogaret perdut, abandonat.
Sense noms als carrers.
I dels quals homes tots
 estan a la pedrera o al camp...
T’enfadaràs per això?

 Escriu
que sóc àrab;
que vas robar les vinyes de mon avi
i una terra que llaurava,
jo, amb tots mes fills.
Que només ens deixares
aquestes roques...
No va a prendre-me-les ton govern també
com es diu?

Escriu, doncs...
Escriu
al començament de la primera pàgina
que no avorreixo ningú,
ni a ningú prenc res.
Però, que si tinc gana,
em menjaré la carn d’aquell que a mi em robi.
Compte, doncs!...
Compte amb ma gana,
i amb ma ira!


+

FUNDACIÓ DEL PSUC

dijous, de juliol 16, 2020

En la nostra vida política hem estat sempre lluitant per la unitat de l’esquerra, de tal manera que ho hem convertit en una consigna. Aquest desig, des d’un punt de vista agosarat, ha estat reflex ─agosarat és el contrari de temorenc─ d’un fet històric que era la consecució d’aquesta fita: la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya.
Deixant de banda elements anecdòtics ─com la placa que al Bar del Pi de Barcelona, situa la fundació el dia 23 de juliol─ cal recordar el PSUC pel que aquest va representar d’element aglutinant de les forces d’esquerre en la lluita antifranquista.
Al seu lloc de la biblioteca familiar queden obres que ens ajuden a fer memòria: L. A. Ponamariova, La formación del Partit Socialista Unificat de Catalunya, Icaria, 1977; Pere Ardiaca, La fundació del P.S.U. de Catalunya, Avant, 1986; Manuel Moreno, Abono inagotable, Debarris, 1997.

S’ha escrit molt sobre la fundació del nostre Partit, per això crec que val la pena detenir-se ─contradient-me conscientment de l’expresat més amunt─ en alguns aspectes no utilitzats habitualment.

Antoni Batista,en A la caça del PSUC, escriu que “en Sisa diu que un partit que es funda en un bar ha de ser necessàriament collonut”. Aquest Jaume Sisa, fill d’un dels noranta mil afiliats que el partit tenia a l’acabament de la guerra.
Seguint amb l’Antoni Batista, vull aturar-me en un concepte que trenca amb la teoria de que els partits comunistes neixen d’escissions. El PSU de Catalunya neix d’una fusió de partits socialistes ─majoritaris─ i comunistes ─que el fan alinear-se a la Internacional Comunista─. I en ell domina el caràcter nacionalista català  amb una “fidelitat insubornable” a “les llibertats del poble català”; però, al mateix temps, es definia com a partit de la classe obrera obert als camperols, estudiants, intel·lectuals i professionals.
Fent un incís que es presta:
Per això és cada cop més difícil entendre algunes escissions. O potser alguns es creuen els més purs, els que guarden les essències. En una ocasió, ja fa uns quants anys, a un d’aquests li vaig dir que l’única essència que m’interessava era la del Chanel nº 5.

Tornant al orígens del PSUC, converteixen aquest, ja en el franquisme, en un model a exportar. El cantautor aragonès José Antonio Labordeta, més tard esdevingut” polític sense pèls a la llengua”, sempre va considerar el PSUC com el tipus de partit que ell volia per a l’Aragó. Li vaig sentir expressar-ho en més d’una ocasió. I penso que molts polítics partidaris d’una esquerra unitària ho veien així; sobretot bascos i gallecs.
La història més recent no pot evitar que cada any, quan arriba el dia 21 de juliol, el nostre record estigui amb aquell grup de polítics de l’esquerra catalana que l’any 1936, amb l’esclat de l’aixecament feixista, a les orelles, decidien crear el partit.


Aquest poema de Jon Brossa s’avé:

                                   POLÍTICA I GASTRONOMIA
                       
                        Van prendre l’únic acord possible entre ells: lluitar
                        perquè arribi el dia que ja no calgui la lluita. ¿Voleu
                        un altre plat?

Al retorn al seu país d’un dels fundadors del PSUC, Rafael Vidiella ─havia representat a la Federació Catalana del PSOE─, Joan Brossa li escriu aquesta sextina:

SEXTINA A RAFAEL VIDIELLA
 EN EL SEU RETORN

Gran lluitador, tens el gust de la feina,
i la hivernada ja floreix amb honra.
Ja les muntanyes de la teva lluita
─batalla primer blanca, després roja─
obren el diumenge de les armes
sempre al servei de l’ample front del poble.

Canto els teus aires al servei del poble!
Visca la flama de la teva feina!
Visquen el teu voler i les teves armes!
Visquen els visques fets a la teva honra
oberta a la sentència més roja
de la rodera antiga de la lluita!

Company, campana, parla’ns de la lluita,
de les batalles que ha guanyat el poble.
Ah! Contra els fums s’aixeca sempre roja
la xemeneia de la teva feina:
honra sorruda, sempre la teva honra,
roba neta, rialla de les armes.

No prosperava el fum. Les teves armes
al servei dels humils, la teva lluita
junt a la gent dóna espectacle a l’honra,
arbres amunt, arbres avall del poble.
Les roques són mirall, cantell de feina
que neteja de neu la salut roja.

Es perd al lluny la teva guerra roja
contra els botxins de més grolleres armes
que conlliguen la infàmia i la feina
dels més senzills; d’aquí arrenca la lluita
de la qual ets molí de tot un poble.
Moble del poble, obre la teva honra!

A tu les nostres mans, mestre de l’honra,
camí lluent, penyal i planta roja.
Celebro el teu retorn amb el teu poble,
el teu amor. Tu regaràs les armes
il·luminades de la terra en lluita.
Feina amb olor de pa, la teva feina!

La teva feina, arreu, bandera i honra!
La teva lluita al ple de la llum roja!
Les teves armes al servei del poble!

+

UN VIATGE EN LA HISTÒRIA

dijous, de juliol 02, 2020


Al  juny de 1987 es remunta la meva col·laboració amb la premsa del Partit. Ja són uns quants anys. Des d’aquells temps, la meva manera de treballar era fer un article cada quinze dies ─aproximadament─. Normalment buscava un personatge del món de la cultura o un fet històric o quelcom que meresqués l’atenció com a motiu de l treball. Amb el temps, i els costos del paper, van aparèixer les Arrels.
Hi ha hagut moments en els que m’ha costat decidir-me per un protagonista que tingués relació amb la quinzena de l’article, però sempre ha sortit l’arrel que em lligava amb els antecedents. Julio Cortázar ha estat el principal, però han estat molts més i d’arreu del món.

La historia et reserva de tant en tant alguna sorpresa. En l’article d’aquesta quinzena hi ha coincidències que no afecten als protagonistes sinó, més aviat, al seu autor. Parlo de dos personatges cubans als que tinc una especial estimació: Luis Rogelio Nogueras “Wichy” ─important poeta─ i Noel Nicola ─cantautor de la primera Trova─. El primer ens deixava, als 41 anys, un 6 de juliol de 1985; el segon, als 58 anys, un 7 de juliol de 2005.
I ara, quan han passat 35 i 15 anys, no ens costa cap esforç seguir recordant-los.
La companya sempre em diu que la meva pàgina sembla la dels obituaris d’un periòdic i no li falta raó. Però és que encara que recordis la data de naixement ─aquest any haurem de celebrar el centenari del naixement de Mario Benedetti─, normalment és d’una persona morta i és que els vius ja procuren evitar l’oblit, excepte aquells que són marginats pels poders fàctics. Penso en el dramaturg i poeta Alfonso Sastre, al que he recordat en més d’una ocasió.
Però tornem al tema d’ara:
“Wichy”, del que el seu amic Víctor Casaus em va publicar un article al Centro Cultural Pablo de la Torriente Brau de La Habana, és un poeta que va morir prematurament, que va deixar darrera seu una obra important i reconeguda pels seus companys. Premi David (1967) a Cabeza de zanahoria, considerat per Roberto Fernández Retamar un dels millors llibres de poesia aparegut a la Cuba socialista; premi Casa de las Américas (1981) a Imitación de la vida. Eliseo Diego, del que avui es celebra el Centenari del seu naixement, el va definir “además de uno de los más acuciosos investigadores de los tesoros ocultos de la literatura universal, uno de los poetas cubanos que con más austeridad, delicadeza y amor se han acercado a la misteriosa criatura que llamamos Poesía. Posee un fino tacto y el olfato más fino aún.”



            A un dels seus heterònims ─Guillaume de la Riviére─ li fa dir: “Breve vida cumplida, increiblemente cumplida , la de Luis Rogelio Nogueras. Joven feliz, que se fue sin tener que soportar la prueba de la amarga vejez, en la que tantos hombres hacen pedazos lo que fueron.”
                                                                                 

UN POEMA

En el vórtice de la lucha de clases
escribió un poema de amor.

Acosado por el hambre de justicia
escribió un poema de amor

Entre la muerte y la tortura
escribió un poema de amor.

Entre la sangre y las balas
escribió un poema de amor.

Un poema de amor para nadie
para una mujer que no existía.

Y ahora
amado hasta el fondo de su sombra
por esta muchacha que besa sus heridas
ahora
que en la helada noche ella lo cubre con su cuerpo
desnudo
se arma de papel y lápiz
salta de la cama
y sin estorbar el sueño de su amada
escribe un poema social
un poema estremecido por huelgas y batallas
un poema por cuyos versos cruzan
pidiendo justicia
las masas obreras y campesinas.

ESTAS MANOS

Esas manos callosas que han vencido
sobre el fuego, la tierra y los metales,
esas manos, hermanos, son iguales
a mis manos, que el lápiz ha pulido.
Nuestras manos, hermano, han compartido
los reveses y el pan de la victoria,
han cambiado el perfil de nuestra historia,
son las fuerzas invencibles del Partido.
El Partido y el pueblo, camarada,
necesitan mi lápiz y tu azada;
necesitan la tierra que tú labras,
necesitan los versos que yo escribo.
Labrador, necesitan tu cultivo
y también necesitan mis palabras.

Noel Nicola, component de la Trova en els seus orígens junt a Sílvio, Pablo, Amaury o Sara, és autor de cançons inoblidables, encara que en part ─en un contrasentit─  oblidades com a conseqüència de la seva mort. La millor manera de recuperar la seva memòria, de recuperar-lo per a la història, és seguir escoltant la seva música.


Us deixo dues peces que jo escolto molt sovint. La primera, algú la considera la més bonica cançó d’amor Es más, te perdono.

La segona és un homenatge a Roque Dalton, Cuando salgas, luna llena.
És molt fàcil identificar el darrer vers.



           

+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre