realitat

La revolta al cuirassat Potemkin ens ha arribat gràcies, en gran manera, al treball de Serguei Eisenstein. Després de veure la genial pel·lícula ens veiérem obligats a consultar els llibres d’història; calia esbrinar de què anava el que havíem vist.
Al juny, en plena “Revolució Boltxevic de 1905”, provocada per la matança de 200 treballadors ─dones i nens entre ells─ i 800 ferits entre els 200.000 treballadors concentrats davant el Palau d’Hivern demanant millores salarials i del règim de vida, es provoca la sublevació de la tripulació de la joia de l’Armada del Mar Negre, el cuirassat Potemkine.


Farts del tracte inhumà rebut dels caps, els mariners esclaten davant l’estat del menjar que els hi posen.
Comandats pel mariners Grigori Vakunlinchuk i Atanasio Matushenko carreguen contra els oficials i el grup que es disposa a afusellar un grup de sublevats. La mort de set oficials i el capità, deixa la nau en mans dels amotinats.
La mort de Vakunlinchuk fa que Matushenko sigui nomenat capità. Aquest posa rumb, amb la bandera roja a tot drap, a Odessa, que està en vaga general com a conseqüència dels últims moviments de la Revolució. El multitudinari enterrament de Vakunlinchuk, que es converteix en una gran manifestació política, provoca la reacció de les forces tsaristes. L’intent de detenir alguns mariners portarà la resposta del Potemkin que bombardeja un teatre on s’havien de reunir els oficials tsaristes.
El Potemkin pot sortir del port per la negativa dels altres vaixells de l’armada de disparar contra ells.
Però el boicot dels ports, que es neguen a proporcionar el carbó necessari per a navegar, acabarà amb l’aventura. El set de juliol, al port de Constanza, la rendició és inevitable.  

Eisenstein ens deixa escenes inoblidables en un primer ús del muntatge cinematogràfic.
L’escena de les escales d’Odessa és una d’aquestes. No és estrany que el cine l’hagi recordat en diverses ocasions (Brian de Palma a Els intocables d’Elliot Ness o Woody Allen a Bananas)



Més tard ─o potser coincidint en el temps─ ens arribava, passant les corresponents censures, la veu de Jean Ferrat i el seu Potemkine:

“Aquesta tarde estimo la marina, Potemkine!”

Encara ara, quan han passat 115 anys, la dignitat del mariners del Potemkine se’ns mostra com un model i cada any, quan s’atansa el 28 de juny, la memòria ens fa presents unes imatges que el record manté vives i ens posa en evidència davant l’actitud d’aquells herois.



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre