les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

UNA VEGADA, UN POETA...

dijous, de maig 21, 2020

El temps passa ─i com!─. Recordo el primer cop que vaig sentir parlar de Nazim Hikmet. Va ser escoltant un disc de Pedro Ávila, gravat a França als inicis dels 70, “El hombre nuevo cantando”. En ell posa música a un poema de Blas de Otero, que no té títol i està dedicat:



                       Coral a Nicolai Vaptzarov

LA SOLEDAD se abre hambrientamente,
ah todo alrededor es hombre y fronda
de hombro arraigado en la raíz más honda:
la tierra, firme, descieladamente.

Ah noche, y noche y noche en pecho y frente,
tapia del mar, barrido a la redonda
por ola y ola y ola en ronda y ronda
azul y blanca: roja de repente.

Todos los nombres que llevé en las manos
─César, Nazim, Antonio, Vladimiro,
Paul, Gabriel, Pablo, Nicolás, Miguel,

Aragón, Rafael y Mao─, humanos
ángeles, fulgen, suenan como un tiro
único, abierto en paz sobre el papel.

Aquí, entre una llista de poetes estimats ─a imatge del que feia Louis Aragon─, apareix una al·lusió a Nazim Hikmet. Immediatament vaig anar a investigar la seva identitat. En un altre poema del mateix Blas de Otero, aleshores inèdit, tornava a aparèixer.

Palabra permanente (IV. Hojas de Madrid)

La palabra desnuda de mi tierra.
El Romancero y el Cancionero anónimo.
El verbo escueto de fray Luis.
Quevedo. Rosalía. Machado.
Eso es todo. Y, tras el mar, Vallejo.
Y, tras las rejas, Nazim Hikmet.
Tú, juventud. Palabra permanente.

Després, les referències ja són constants, amb especial atenció a la de la seva mort: a Moscou i com havia viscut sempre, dempeus. Així, literalment. El seu principal biògraf l’explica tal com li va explicar sa companya Vera.



“Al matí, la seva dona va sentir que Nazim estava aixecat. Mig adormida encara, va pressentir el soroll de les sabatilles que s’arrossegaven cap a la porta del carrer. Després van passar alguns minuts sense que es sentís cap soroll. Entre la son i la lucidesa, al no escoltar la veu de Nazim, el va cridar. Van transcórrer deu minuts més, inquieta, es va aixecar.
Al sortir al passadís va veure els peus nus de Nazim al mig d’un munt d’abrics i americanes d’una perxa caiguda al terra, davant l’entrada del pis. Encara atabalada per la son, va remoure els abrics i va veure  Nazim, quiet, l’esquena adossada contra la porta que devia intentar obrir. Com els metges havien recomanat, en cas de passar-li quelcom, que no el moguessin, va trucar a l’hospital. Als pocs minuts arribava una ambulància i varis metges, però era impossible obrir la porta sense moure’l.
Quan els metges van poder entrar només van certificar la mort, feia una bona estona, de Nazim Hikmet.” 
Era el 3 de juny de 1963 i tenia 61 anys.

A Angina de pit ja avançava esdeveniments:   

La meitat del meu cor és aquí, doctor,
Però l’altra meitat es troba a Xina,
En l’exèrcit que baixa cap el riu Groc.
Cada matí,
Cada matí amb l’alba,
El meu cor és afusellat a Grècia.
I quan la son rendeix els presos,
Quan s’allunyen de l’infermeria els passos darrers,
El meu cor marxa, doctor,
Marxa cap una vella casa de fusta, allà a Istanbul.
A més a més, doctor, fa més de deu anys
Que no tinc res a les mans
Per a oferir als meus germans;
Tan sols una poma,
Una roja poma: el meu cor.
Per totes aquestes coses, doctor,
I no per culpa de l’arteriosclerosi,
Ni de la nicotina, ni de la presó,
Tinc aquesta angina de pit
Des del meu llit
Miro la nit darrera els barrots.
I malgrat tots aquests murs
Que m’aplanen el pit,
El meu cor batega amb l’estel més llunyà.

Una vida passada a cavall entre l’exili, la presó i l’exili final pot donar pas a poemes d’esperança. No oblidem el seu compromís amb el comunisme.

El segle XX

“Adormir-se ara,
Y despertar d’aquí cent anys, amor meu...”
“No.
No soc un desertor,
Mon segle no m’espanta:
Mon segle miserable, escandalós,
Mon segle valerós, gran, heroic.
No m’ha pesat mai
Haver vingut massa prop al món.
Al segle vint pertanyo, i m’omple d’orgull.
Tinc suficient amb estar ací on estic,
Entre vosaltres. Y amb lluitar
Per un món nou...”
“D’aquí cent anys, amor meu...”
“─ No. Perquè aviat i malgrat tot,
Mon segle moribund i renaixent,
Mon segle el qual ses dies finals seran bells,
Ma terrible nit esquinçada per crits d’apuntar el dia,
Mon segle esclatarà de sol, com tes ulls, amor meu...”

+

ROQUE DALTON hacía reir a las piedras

dijous, de maig 07, 2020

Cada any, quan s’atansa el 10 de maig, data de “l’afusellament” (1975) de Roque Dalton, no puc evitar pensar en el dolent que és portar els extremismes fins al límit. Aquell extremisme en el que tot es veu d’un sol color i que tothom ─fins i tot el més fidel company─ pot ser confós amb el pitjor enemic.
La mort ha de ser el premi per aquell que, en lloc de viure un dolç exili, prefereix tornar al seu país per enfrontar-se, com a mínim, al retorn a la presó ─és un personatge perseguit pel poder─. La mort és el premi “merescut” per tornar a lluitar per l’alliberament, viure la clandestinitat i seguir escrivint com a forma de completar la lluita.
Ens queden, per recordar-lo, les seves poesies.


El trobador cubà Noel Nicola li va dedicar la cançó Cuando salgas luna llena, pensant en el vers últim del poema

SOBRE DOLORES DE CABEZA

Es bello ser comunista,
aunque cause muchos dolores de cabeza.

Y es que el dolor de cabeza de los comunistas
se supone histórico, es decir
que no cede ante las tabletas analgésicas
sino sólo ante la realización del Paraíso en la tierra.
Así es la cosa.

Bajo el capitalismo nos duele la cabeza
y nos arrancan la cabeza.
En la lucha por la Revolución la cabeza es una bomba de retardo.

En la construcción socialista
planificamos el dolor de cabeza
lo cual no lo hace escasear, sini todo lo contrario.

El comunismo será, entre otras cosas,
una aspirina del tamaño del sol

Noel Nicola acaba la seva cançó:

Cuando salgas, luna llena,
haremos una fiesta en mi ventana
y en el horno habrá un pan de tu tamaño.

Gabriela Mistral había batejat El Salvador com el “Pulgarcito de América”. Roque Dalton, fent un repàs de la història del seu país, va escriure Las historias prohibidas del pulgarcito. Allà trobem

POEMA DE AMOR

Los que ampliaron el Canal de Panamà
y fueron clasificados com silver roll y no como golden roll,
los que repararon la flota del Pacífico
en las bases de California,
los que se pudrieron en las cárceles de Guatemala,
México, Honduras, Nicaragua,
por ladrones, por contrabandistas, por estafadores,
por hambrientos,
los de siempre sospechosos de todo
(“me permito remitirle al interfecto
por esquinero sospechoso
y con el agravante de ser salvadoreño”),
los que llenaron los bares y los burdeles
de todos los puertos y las capitales de la zona
(La gruta azul, El Calzoncito, Happyland),
los sembradores de maíz en plena selva extranjera,
los reyes de la pàgina roja,
los que nunca sabe nadie de dónde son,
los mejores artesanos del mundo,
los que fueron cosidos a balazos al cruzar la frontera,
los que murieron de paludismo
o de las picaduras del escorpión o la barba amarilla
en el infierno de las bananeras,
los que lloraran borrachos por el himno nacional
bajo el ciclón del Pacífico o la nieve del norte,
los arrimados, los mendigos, los marihuaneros,
los guanacos hijos de la gran puta,
los que apenitas pudieron regresar,
los que tuvieron un poco más de suerte,
los eternos indocumentados,
los hacelotodo, los vendelotodo, los comelotodo,
los primeros en sacar el cuchillo,
los tristes más tristes del mundo,
mis compatriotas,
mis hermanos.

L’any 1966 Víctor Casaus li va fer una entrevista a Cuba. En aquesta entrevista, Roque Dalton explica quelcom que li va succeir amb un policia que el vigilava. Un dia aquest es va atansar i li va dir: “Vea, yo quiero decirle una cosa. Esta mañana los americanos van a venir a interrogarlo de nuevo, pero quiero decirle una cuestión: yo la vez pasada le decía a usted que lo confesara todo, lo que debía hacer usted era confesar lo más rápidamente posible para no meterse en este lío: sin embargo yo estuve pensando en lo que usted me contó ayer cerca de Cuba y le quiero decir, bachiller (en El Salvador se acostumbra a dar este tratamiento), y lo dijo también groseramente, que no les cuente ni mierda a estos hijos de puta”.


Ara que s'ha celebrat l'aniversari és oportú:

KARL MARX

Desde los ojos nobles de león brillando al fondo de tus barbas
desde la humedad polvorienta en las bibliotecas mal alumbradas
desde los lácteos brazos de Jenny de Westfalia
desde el remolino de la miseria en los exilios lentos y fríos
desde las cóleras en aquellas redacciones renanas llenas de humo
desde la fiebre como un pequeño mundo de luz en las noches sin fin
le corregiste la renca labor a Dios
tú oh gran culpable de la esperanza
oh responsable entre los responsables
de la felicidad que sigue caminando




+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre