UNA VEGADA, UN POETA...
dijous, de maig 21, 2020
El temps passa ─i com!─. Recordo el primer cop que vaig
sentir parlar de Nazim Hikmet. Va ser escoltant un disc de Pedro Ávila, gravat
a França als inicis dels 70, “El hombre nuevo cantando”. En ell posa música a
un poema de Blas de Otero, que no té títol i està dedicat:
Coral a Nicolai Vaptzarov
LA SOLEDAD se abre hambrientamente,
ah todo alrededor es hombre y fronda
de hombro arraigado en la raíz más honda:
la tierra, firme, descieladamente.
Ah noche, y noche y noche en pecho y frente,
tapia del mar, barrido a la redonda
por ola y ola y ola en ronda y ronda
azul y blanca: roja de repente.
Todos los nombres que llevé en las manos
─César, Nazim, Antonio, Vladimiro,
Paul, Gabriel, Pablo, Nicolás, Miguel,
Aragón, Rafael y Mao─, humanos
ángeles, fulgen, suenan como un tiro
único, abierto en paz sobre el papel.
Aquí, entre una llista de poetes estimats ─a imatge del
que feia Louis Aragon─, apareix una al·lusió a Nazim Hikmet. Immediatament vaig
anar a investigar la seva identitat. En un altre poema del mateix Blas de
Otero, aleshores inèdit, tornava a aparèixer.
Palabra permanente (IV. Hojas de Madrid)
La palabra desnuda de mi tierra.
El Romancero y
el Cancionero anónimo.
El verbo escueto de fray Luis.
Quevedo. Rosalía. Machado.
Eso es todo. Y, tras el mar, Vallejo.
Y, tras las rejas, Nazim Hikmet.
Tú, juventud. Palabra permanente.
Després, les referències ja són constants, amb especial
atenció a la de la seva mort: a Moscou i com havia viscut sempre, dempeus.
Així, literalment. El seu principal biògraf l’explica tal com li va explicar sa
companya Vera.
“Al matí, la seva dona va sentir que Nazim estava
aixecat. Mig adormida encara, va pressentir el soroll de les sabatilles que
s’arrossegaven cap a la porta del carrer. Després van passar alguns minuts
sense que es sentís cap soroll. Entre la son i la lucidesa, al no escoltar la
veu de Nazim, el va cridar. Van transcórrer deu minuts més, inquieta, es va
aixecar.
Al sortir al passadís va veure els peus nus de Nazim al
mig d’un munt d’abrics i americanes d’una perxa caiguda al terra, davant
l’entrada del pis. Encara atabalada per la son, va remoure els abrics i va veure Nazim, quiet, l’esquena adossada contra la
porta que devia intentar obrir. Com els metges havien recomanat, en cas de
passar-li quelcom, que no el moguessin, va trucar a l’hospital. Als pocs minuts
arribava una ambulància i varis metges, però era impossible obrir la porta
sense moure’l.
Quan els metges van poder entrar només van certificar la
mort, feia una bona estona, de Nazim Hikmet.”
Era el 3 de juny de 1963 i tenia 61 anys.
A Angina de pit
ja avançava esdeveniments:
La meitat del meu cor és aquí, doctor,
Però l’altra meitat es troba a Xina,
En l’exèrcit que baixa cap el riu Groc.
Cada matí,
Cada matí amb l’alba,
El meu cor és afusellat a Grècia.
I quan la son rendeix els presos,
Quan s’allunyen de l’infermeria els passos darrers,
El meu cor marxa, doctor,
Marxa cap una vella casa de fusta, allà a Istanbul.
A més a més, doctor, fa més de deu anys
Que no tinc res a les mans
Per a oferir als meus germans;
Tan sols una poma,
Una roja poma: el meu cor.
Per totes aquestes coses, doctor,
I no per culpa de l’arteriosclerosi,
Ni de la nicotina, ni de la presó,
Tinc aquesta angina de pit
Des del meu llit
Miro la nit darrera els barrots.
I malgrat tots aquests murs
Que m’aplanen el pit,
El meu cor batega amb l’estel més llunyà.
Una vida passada a cavall entre l’exili, la presó i
l’exili final pot donar pas a poemes d’esperança. No oblidem el seu compromís
amb el comunisme.
El segle XX
“Adormir-se ara,
Y despertar d’aquí cent anys, amor meu...”
“No.
No soc un desertor,
Mon segle no m’espanta:
Mon segle miserable, escandalós,
Mon segle valerós, gran, heroic.
No m’ha pesat mai
Haver vingut massa prop al món.
Al segle vint pertanyo, i m’omple d’orgull.
Tinc suficient amb estar ací on estic,
Entre vosaltres. Y amb lluitar
Per un món nou...”
“D’aquí cent anys, amor meu...”
“─ No. Perquè aviat i malgrat tot,
Mon segle moribund i renaixent,
Mon segle el qual ses dies finals seran bells,
Ma terrible nit esquinçada per crits d’apuntar el dia,
Mon segle esclatarà de sol, com tes ulls, amor meu...”
