realitat

IANNIS RITSOS, GREC I COMUNISTA


Iannis Ritsos, amb motiu d’una vaga de treballadors del tabac a Salònica ─que va provocar vàries morts─ va publicar el poema Epitafi (1936) en el que una mare plora la mort del seu fill.  Ritsos tenia 27 anys. Havia nascut l’1 de maig de 1909.

Alguns fragments:

I

FILL, entranya de ma entranya, cor del meu cor,
ocellet del pati humil, floreta del meu desert,

per què tancaren els teus ullets i no sents que estic plorant
i no et mous, ni comprens el que amb amarg dolor et dic?

Fillet meu, tu que guaries tots els meus mals,
que endevinaves tot el que sota les meves pestanyes deambulava,

ara no em consoles, no em dius res
i no endevines les ferides que mosseguen mes entranyes?
[...]

XVII

Estel meu, et vas perdre en l’ocàs, en l’ocàs la creació sencera.
I el sol, negre cabdell, recollí ta brillantor.

Gents passen i m’empenyen, l’exèrcit i em trepitja
i ma mirada no es mou ni t’abandona.

I, mira, m’aixequen; i milers de fills descobreixo,
però, fill meu, del teu costat no puc anar-me’n.

Em parlen igual que tu i alleugen mon mal,
tenen ta visera, porten ta roba.

L’alè de ta respiració sento en ma galta
Ai! Una llum, una gran llum al fons del carrer està flotant.

I, mira, m’aixecà, mon peu resta encara aquí.
Llum consoladora, valent meu, m’aixeca del terra

Ara amb les banderes et cobriren. Fill meu, tu descansa,
jo vaig cap a tos germans i prenc ta veu.

XX

Dolç fill, tu no t’has perdut, estàs entre mes venes.
Fill meu, a les venes de tot el món entra profund i viu.

Veus, a la vora molts passen, passen genets,
tots forts cap alt i com tu de bells.

Entre ells, fill meu, et sento ressuscitat.
Ta figura, en ses figures feta obra d’art.

I jo, la pobre, jo, la flaca, gran entre tots,
amb mes crescudes ungles trenco la terra en bocins
i els llenço a la cara dels llops i de les feres,
que els vidres de ta vista van fer ells miques.

I ens segueixes tu també encara que mort, i nostre nus a la gola
es fa el nus de la corda pel coll de nostre enemic.

I ho desitjaves (així ho deies les nits amb la llum de ganxo),
aixeco mon vell cos i ensenyo mon puny.

I en lloc de castigar mes innocents pits, veus, camino
i darrere de mes llàgrimes el sol estic distingint.

Fill, cap a tos germans vaig i junt a ma ira
recollí ton fusell. Dorm, tu, ocellet meu.

Aquí acaba un poema que va tenir tal repercussió popular, que la dictadura de Metaxas (1936-1941 el va cremar públicament. Mikis Theodorakis, i la seva música, el va donar a conèixer per tot el món.


El gran poeta Palamás reconeixia: “Ens retirem per a que tu passis, poeta”.

L’ocupació nazi comportà un temps de silenci (1941-1942) que provocarà uns poemes on la vergonya i l’humiliació donaran pas a la Resistència: El darrer segle abans de l’home (1942).
 Louis Aragon, el gran poeta comunista francès, estendrà la seva obra publicant-la a França: Roques, Repeticions i Reixes (1971) on explica les seves experiències al desterrament, la persecució i la presó sota la dictadura dels coronels.

ATENES 1970

En aquests carrers
homes caminen; homes
amb presses, presses
de fugir, d’escapar (d’on?)
arribar (a on?) ─no ho sé─ no persones─
escombres elèctriques, botes, caixes ─
tenen presses.

En aquests carrers, en altres temps,
havien passat amb gran banderes,
i tenien veu (em recordo, les escoltí)
veu ressonant.

Ara
caminen, corren, apressats,
immòbils dins ses presses ─
arriba un tren, entren, s’estrenyen;
verd, vermell semàfor;
el porter darrere els vidres;
la prostituta, el soldat, la carnisseria;
el mur cendrós
més alt que el temps.
ni les estàtues veuen.



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre