realitat

L’any 2014, als quatre anys de la mort de Jean Ferrat, en un viatge a la Provença ─per veure i poder olorar els seus camps de lavanda─ vaig fer una escapada a Antraigues-sur-Volane (a l’Ardèche) on va viure els darrers anys el cantant i on s’obre la Maison Jean Ferrat, convertida en un museu que el recorda. Al costat pots dinar en el cafè La Montagne, que recorda una de les seves cançons més conegudes.

(...)
Dues cabres i després algunes ovelles
Un any bo i l’altre no
I sense vacances i sense sortides
Les noies volen anar al ball
No hi ha res més normal
Que voler viure la seva vida...
 Nogensmenys, la muntanya és bella
Com podem imaginar
Al veure una volada d’orenetes
Que la tardor acaba d’arribar?

Escriu la cançó en un cafè-restaurant obert feia poc i es fa tan popular que els veïns la canten en patois!

Sobre aquell paisatge havia escrit:
Je n’étais jamais allé dans un pays qui m’ait autant frappé par sa beauté et son calme, par sa population. On a l’impression là-bas que les gens savent vivre, qu’ils ont les sens de ce qu’est leur vie. Ce pays, c’est dans les Cévennes...

Allà, envoltat de tots els que l’estimen i estima, és feliç. A casa, quatre gossos (Oural Java, Matchu i Eldorado) i un ase (amb un nom poc comú, Justícia social). Un dels gossos serà objecte d’una cançó: Oural Oralou.

(...)
És a l’alba estimada per Verlaine
quan tu corries el nostre terreny
ensumant l’aire de les quatre estacions
olors de farigola i brucs
Sota les teves potes fresques lleugeres
s’aixecava com una oració
Pastor de landes familiars
vivies digne i solitari
Animal dotat de raó
escric aquest aniversari

Hourrah Oural ouralou...
(...)

Pour l’élevage, j’ai dû admettre assez vite que je n’avais pas le don. J’ai pourtant essayé. Les canards se sont enfuis, les lapins se sont fait bouffer... le fiasco total! Même avec les poules: en gros, une tonne de grains me rapportait six oeufs. La seule chose que j’aie réussi à élever, ce sont mes chats et mes chiens.
Un chien n’est pas un animal en peluche, il faut le rendre heureux,ne pas l’enfermer. Ici, les miens peuvent galoper dans la montagne, au risque de cavaler les moutons parce que rien n’est clos.”

I, sobre tot, a Antraigues l’acompanya la seva estimada Colette, que l’ajudarà per composar algunes cançons, en uns moments de falta d’inspiració.

Una d’elles és Je ne puis vivre que de toi:

Com a l’amor és l’aigua fresca
Quan tu em dius beu
Com ho són a l’Ardèche
Els seus erm els seus boscos
 [...] Només puc viure en tu...

I una altra, Ce qu’on est bien mon amour

En aquest país de vent de ginestes de brucs
En aquest país cremant de tendresa i còlera
En el que estem bé
Només el soroll del torrent trenca el silenci
I tu dius amor meu nosaltres tenim molta sort...

L’amour, aucun doute, cela reste essentiel.
Un soir, j’avais envie d’écrire, mais je ne savais pas sur quoi. Aucun mot me venait. Alors Colette m’a dit:”Chante l’amour, je t’en prie, chante l’amour.”
C’est ce que j’ai aussitôt fait.
Cette chanson, je la lui dois complètement.





Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre