realitat
No fa massa temps ─ abans de que caigués el cel sobre els nostres caps─, van fer un homenatge a la memòria de Jesús Moncada a la Fundació Tàpies. No crec que tingués massa ressò. És per això que voldria retre-li el que es mereix.

Vaig tenir la benaurança de conèixer Jesús Moncada no massa temps abans del seu traspàs, ara fa 15 anys. Caminàvem cap a la Biblioteca de Mollet on havia de presentar el seu darrer llibre, Calaveres atònites. I vam començar a xerrar d’allò que teníem en comú: jo sóc de Lleida i ell era de la Franja, de la part de Saragossa. Jo havia conegut, com a companys d’estudi, alguns dels seus conciutadans que venien a Lleida a estudiar. Em va comentar que ell no havia anat a Lleida sinó a Saragossa, a l’Academia Santo Tomàs de Aquino, que era propietat del pare dels Labordeta, Miguel ─el poeta─ i José Antonio ─el cantautor. Quina gran sort!

Recordo, d’aquella conversa, l’anècdota de la traducció de Camí se Sirga al francès. La influència del moment va fer una traducció molt lliure: Les bateliers de l’Ebre. El Volga devia ser a prop.

Em va comentar també que volia deixar l’aspecte rural que havia marcat la seva obra ─alguns han vist en Mequinensa un altre Macondo─ i estava treballant un text que transcorria a Barcelona ─ell vivia al vila de Gràcia─.

La sorpresa ha estat que en el número de març de la revista Sàpiens s’avancen tres capítols d’aquesta novel·la inconclusa (Dante S.A.) i es dedica part del text a l’autor.

Un detall especial que tenia Moncada és que la dedicatòria del llibre l’acompanyava amb un dibuix. Així ho va fer amb els que va dedicar als meus fills, però quan li vaig demanar la meva, es va adreçar a l’agent de l’editorial i li va dir que em fes arribar l’exemplar. Aquesta és la dedicatòria.



Com podeu comprendre fàcilment, li tinc una estimació molt especial.

La conclusió és que el millor homenatge que li podem retre aquest any és rellegir-lo. Recordar-lo.

Podem seguir l’ordre cronològic:
Històries de la mà esquerra (1981)
El cafè de la granota (1985)
Camí de sirga (1988)
La galeria de les estàtues (1992)
Estremida memòria (1997)
Calaveres atònites (1999)


Miquel Àngel Sòria


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre