les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

JESÚS LÓPEZ PACHECO, UN POETA CANTAT

dijous, de març 26, 2020

He comentat en més d’una ocasió la relació simbiòtica que existeix entre poesia i música. Només cal pensar en els trobadors i, als nostres temps, en els cantautors, recuperant poetes i poemes oblidats o condemnats a l’oblit. Penso en Luis Pastor o Adolfo Celdrán ─entre molts altres─ que et recuperaven una part de l’història de la nostra literatura recent, o de la nostra història.
I un dia, per casualitat, llegies que havia mort Jesús López Pacheco que feia molts anys que vivia i treballava al Canadà i que, ves per on, aquella cançó que havies repetit tantes vegades  Dos canciones para un gesto era un poema seu musicat per Luis Pastor en un disc ja mític: Vallecas.

I
He venido a decir
verdades como puños.

He venido
a alzar nuestra verdad.

Mi nombre es Pero Grullo.

Y a la mano vacía
la llamo puño.

II
Tendí la mano al pan,
pero tenía dueño.
No lo pude pagar.

Tendí la mano al aire,
y el aire era ya vuestro.

Se me quedó apretada
la mano
sin aire,
con nada.
Y os la enseñé a la cara.


I iniciaves un treball d’investigació per conèixer el personatge i la seva obra, editada majoritàriament a l’exili, a Itàlia o Mèxic
Pensant en el títol d’aquest blog ─Arrels─, lligo amb aquest poema seu:

Lugar común (1969)

La patria es un lugar común.

Ah, si lo fuera, si lo hubiera sido.
El que sin tierra está en su tierra
un día en las raíces siente frío.

Segueixo fullejant la seva obra i a Algunos aspectos del orden público en el momento actual de la histeria de España, Ers, Mèxic, 1970 es pot comprovar el poc que hem avançat en alguns aspectes:

[...]
En fin señoras y señores
encarcelemos a los oradores.
A tomar por el recto ciertos rectores
Que exploten de una vez los explotadores
Que se muera de ictericia esta justicia
Y dense presas todas las empresas.



I també cantada per Luis Pastor, aquestes conegudíssimes

Enfermedades de invierno
-Si no fueran ciegos
nos verían esta luz que habita en nuestro pecho.
-Hijo, abrígate bien. Y ponte la bufanda.
No vayas a coger alguna bala en los pulmones.
Que no está el tiempo bueno todavía.
-Llegará el tiempo
de los hombres desnudos,
madre,
y ¡ay de los que entonces
no tengan nuestra luz dentro del pecho!
Ay de los oscuros.
Se morirán podridos de su noche.
-Pero mientras llega el verano,
cuando salgas,
tú abrígate bien el pecho, hijo mío.


+

UN PAÍS, UN AMOR

divendres, de març 13, 2020

L’any 2014, als quatre anys de la mort de Jean Ferrat, en un viatge a la Provença ─per veure i poder olorar els seus camps de lavanda─ vaig fer una escapada a Antraigues-sur-Volane (a l’Ardèche) on va viure els darrers anys el cantant i on s’obre la Maison Jean Ferrat, convertida en un museu que el recorda. Al costat pots dinar en el cafè La Montagne, que recorda una de les seves cançons més conegudes.

(...)
Dues cabres i després algunes ovelles
Un any bo i l’altre no
I sense vacances i sense sortides
Les noies volen anar al ball
No hi ha res més normal
Que voler viure la seva vida...
 Nogensmenys, la muntanya és bella
Com podem imaginar
Al veure una volada d’orenetes
Que la tardor acaba d’arribar?

Escriu la cançó en un cafè-restaurant obert feia poc i es fa tan popular que els veïns la canten en patois!

Sobre aquell paisatge havia escrit:
Je n’étais jamais allé dans un pays qui m’ait autant frappé par sa beauté et son calme, par sa population. On a l’impression là-bas que les gens savent vivre, qu’ils ont les sens de ce qu’est leur vie. Ce pays, c’est dans les Cévennes...

Allà, envoltat de tots els que l’estimen i estima, és feliç. A casa, quatre gossos (Oural Java, Matchu i Eldorado) i un ase (amb un nom poc comú, Justícia social). Un dels gossos serà objecte d’una cançó: Oural Oralou.

(...)
És a l’alba estimada per Verlaine
quan tu corries el nostre terreny
ensumant l’aire de les quatre estacions
olors de farigola i brucs
Sota les teves potes fresques lleugeres
s’aixecava com una oració
Pastor de landes familiars
vivies digne i solitari
Animal dotat de raó
escric aquest aniversari

Hourrah Oural ouralou...
(...)

Pour l’élevage, j’ai dû admettre assez vite que je n’avais pas le don. J’ai pourtant essayé. Les canards se sont enfuis, les lapins se sont fait bouffer... le fiasco total! Même avec les poules: en gros, une tonne de grains me rapportait six oeufs. La seule chose que j’aie réussi à élever, ce sont mes chats et mes chiens.
Un chien n’est pas un animal en peluche, il faut le rendre heureux,ne pas l’enfermer. Ici, les miens peuvent galoper dans la montagne, au risque de cavaler les moutons parce que rien n’est clos.”

I, sobre tot, a Antraigues l’acompanya la seva estimada Colette, que l’ajudarà per composar algunes cançons, en uns moments de falta d’inspiració.

Una d’elles és Je ne puis vivre que de toi:

Com a l’amor és l’aigua fresca
Quan tu em dius beu
Com ho són a l’Ardèche
Els seus erm els seus boscos
 [...] Només puc viure en tu...

I una altra, Ce qu’on est bien mon amour

En aquest país de vent de ginestes de brucs
En aquest país cremant de tendresa i còlera
En el que estem bé
Només el soroll del torrent trenca el silenci
I tu dius amor meu nosaltres tenim molta sort...

L’amour, aucun doute, cela reste essentiel.
Un soir, j’avais envie d’écrire, mais je ne savais pas sur quoi. Aucun mot me venait. Alors Colette m’a dit:”Chante l’amour, je t’en prie, chante l’amour.”
C’est ce que j’ai aussitôt fait.
Cette chanson, je la lui dois complètement.



+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre