JACQUES PRÉVERT, 120 ANYS
dijous, de gener 30, 2020
Estic escoltant Les feuilles mortes, cantada per Yves
Montand a l’Olympia de París. És un exercici que faig molt sovint i penso que
m’impacta una imatge gràfica de la cançó:
...Però la vida separa els que s’estimen
suaument, sense fer soroll
i el mar esborra a la sorra
els passos dels amants desunits.
I tinc molt present l’autor d’aquesta imatge, el poeta
Jacques Prévert. Sempre torno a ell fins i tot quan passejant per Saint-Paul-de-Vence
trobes, de sobte , una placa en una paret que anuncia que allà va viure
Prévert.
I intentes atansar-te a Le Colombe d’Or, on es trobava
amb Picassso que li deia: “Tu ne sais pas peindre, mais pourtant tu es peintre”
i on guarden una important col·lecció de collages i no pots entrar perquè
l’entrada està vigiladíssima ─clientela VIP─ i penses que ni el poeta, ni el propietari en
aquells temps, no ho haguessin permès.
I et refugies en la seva poesia. Una poesia que coneixes
─coses de l’atzar─ des de l’any 1967 quan t’arriba a les mans una edició de Paroles i et dediques ─en les hores
lliures que et deixa l’escola─ a traduir-la.
Començo per Déjeuner
du matin:
Ha posat cafè
A la tassa
Ha posat la llet
A la tassa del cafè
Ha posat el sucre
Al cafè amb llet
Amb la cullereta
L’ha remenat
S’ha begut el cafè amb llet
I ha deixat la tassa
Sense parlar-me
Ha encès
Una cigarreta
Ha fet anelles
Amb el fum
Ha posat les cendres
En el cendrer
Sense parlar-me
Sense mirar-me
S’ha aixecat
S’ha posat
El barret
S’ha posat
L’impermeable
Perquè plovia
I ha marxat
Sota la pluja
Sense una paraula
Sense mirar-me
Aleshores m’he tapat
La cara amb les mans
I he plorat.
Desconec la causa, però aquest poema m’ha marcat sempre.
Després, a l’abril de 1977, en el primer viatge a París,
l’Humanité donava a la portada la notícia de la mort de Jacques Prévert.
En el temps, el recordo i recordo amb especial estimació
el poema Événements, i sobre tot la
part final:
(...)
Tothom menja
llevat de l’aturat
l’aturat que no menja res perquè no té res que menjar
està assegut a la vorera
està molt cansat
fa tant que espera el canvi
comença a sentir-se fart
de cop es posa dempeus
de cop marxa
a la recerca dels altres
d’altres
d’altres que no mengen perquè no tenen re que menjar
d’altres igualment cansats
d’altres asseguts a les voreres
esperant
que esperen el canvi i que estan farts
i que van a la recerca d’altres
de tots els altres
de tots els altres igualment cansats
cansats d’esperar
cansats...
Mireu diu l’oreneta al seus petits
són milers
i els petits treuen el cap del niu
i miren els homes marxar
Si es mantenen units
menjaran
diu l’oreneta
però si es separen rebentaran
mantingueu-vos units homes pobres
mantingueu-vos units
criden els petits
alguns homes els escolten
saluden amb el puny
i somriuen.
