les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

CARLOS ÁLVAREZ, un poeta vivo

dijous, de desembre 19, 2019

Sovint oblidem els poetes que, sent encara vius, han deixat de tenir presència en les nostres lectures. Això passa amb Carlos Álvarez, que el 27 de desembre farà 86 anys.

Andrés Sorel, mort el gener passat, escrivia al pròleg dels Versos de un tiempo sombrío, Zero, 1976:
   “No medimos los versos de Carlos Álvarez, él, que escribía desde un tiempo sombrío en el que todos fuimos, de alguna forma, y más que él, desde luego, cómplices. No se puede estar, ni entonces ni ahora, en medio del camino. A la hora de escribir, vivir, sólo hay un tema: la libertad.”
Aquesta llibertat que el poeta no té a l’hora d’escriure., però que reclama per aquells, una majoria, que no la gaudeixen.
Li pregunten: Com encaixes aquest nou llibre en la teva producció poètica? I respon: “...es un producto del azar. (...) En este caso concreto, el azar es más fácilmente identificable. Una serie de hechos ─el Consejo de Guerra contra Garmendia y Otaegui; la decisión de un buen puñado de presos políticos, yo entre ellos, de declararnos en huelga de hambre para manifestar nuestra protesta de una manera eficaz y que trascendiera, cosa que apenas conseguimos, dicho sea de paso; la del Director de la Cárcel de incomunicarnos en celdas de castigo como respuesta a nuestro ayuno voluntario, más otros acontecimientos igualmente siniestros que me mantuvieron en régimen de incomunicación durante setenta días─ me situaron en la “necesidad” de salvar de alguna manera, mentalmente, aquel tremendo período...”


DESDE CARABANCHEL

                                               A José Luis Gallego
   Te cuento con tu estilo en un soneto
que estoy en huelga de hambre y en la cárcel.
Ya sabes lo que es eso, que la cárcel
la conociste bien. (Como el soneto.)

  Ya sé que no podré con un soneto
derribar las murallas de la cárcel.
Mas queda la interior, y de esa cárcel
sí salta sus cerrojos mi soneto.

  Todo sigue lo mismo que tú sabes:
el mármol que al sepulcro te sujeta,
el vacío de amor por compañero...

  Pero igual que yo mismo tú lo sabes:
se hundirá el pedregal que me sujeta,
y   volveré a la vida, compañero.

Crec que és important. Al mateix Versos de un tiempo sombrío, li dedica a Eduardo Saborido ─un del 1001─:

TEORIA DE ANDALUCÍA

Me dices que he perdido la raíces
y eso es cierto;
que no se asoman nunca a las imágenes
seriamente angustiadas de mi verso
ni el cielo azul, ni el blanco de las casas
ni ese negro
de la vieja sentada ante la puerta
de las callejas tristes de mi pueblo.
Me reprochas
que no he puesto el sentir de Andalucía
en los adentros
de mi busca incesante, en los latidos
mejores de mi pecho.
Y tal vez sea verdad. Pero no pienses
que su dolor no advierto
cuando en el mapa herido de esta patria
mis manos pongo como pone un ciego
buscando lazarillo,
ni confundo del Sur su aroma denso
con el perfume falso
con el que identificarlo pretendieron.
No es eso, hermano: cuando yo en la noche
de Andalucía pienso,
no me vienen rasgueos de guitarra
ni un patio de azulejos,
porque también es noche, y andaluza,
la mutilada espera y el silencio
─y el sollozo─
de tu mujer, los ojos en el techo;
la orfandad momentánea de tus hijos;
la mía si remedio
cuando en el gris más gris de la madrugada
los fusiles un árbol abatieron.
Y pues de nuestros árboles hablamos,
no lo conozco yo más pensativo,
nervioso ni colérico,
que ese olivo común de nuestras lomas
retorcido de tanto sufrimiento.
¿Cómo, pues, renegar de Andalucía?
No es eso, compañero.
Pero el azar no quiso
que yo anclara mi barca en aquel puerto,
ni tal vez en los otros... que el poeta
suele ser un hijastro del destierro;
ni en mi andadura humana
tropecé hasta el calor de este momento
con el aire
y el pan de los amigos de aquel cielo
luminoso y profundo, cuyo aroma,
Eduardo,
me recuerdas que es el mío: que es el nuestrro.

                                                               abril de 1974


   

“La poesía reunida de Carlos Álvarez es un modo de conocer la verdad de un hombre que decidió callar hace tiempo, distanciarse del ruido de la calle, pero que tiene en la escritura la última brasa de su compromiso. El fuego primero de su cansada libertad”.


+

KURT TUCHOLSKY. Editorial Txalaparta.

diumenge, de desembre 08, 2019



Acabo de llegir APOLOGÍA. Memorias de un editor rojo-separatista. L’autor és Jose Mari Esparza Zabalegui i l’editorial, Txalaparta. Sí, aquella editorial que va tenir problemes en la seva distribució perquè: ¿Sabías que una importante distribuidora, dependiente del Estado, no quería distribuir nuestros libros al inicio de nuestra andadura porquè creía que nuestro anagrama eran fusiles? Hubo que explicarles lo que era una Txalaparta.

 
No em penedeixo gens d’haver estat subscriptor de l’editorial des de ...ja he perdut el compte dels anys. He tingut accés a uns llibres que, a les llibreries a l’ús, no hagués conegut. I segueixo gaudint de les eleccions.
Ve tot això perquè fa uns mesos vaig rebre un llibre que havia estat editat per primer cop a Berlín, l’any 1927. L’autor era un tal Kurt Tucholsky i el títol Un libro pirenaico. Només li faltava, per acabar de despertar tot l’interés, una portada d’època.




 La curiositat, que no havia apaivagat la lectura de la contraportada ─Kurt Tucholsky, (Berlín, 1890-Gothemburg, 1935), escritor y periodista, hombre de izquierdas, inconformista y antimilitarista. Su obra fue quemada por los nazis─, em va empènyer a saber més del personatge. Així vaig descobrir la seva vesant  poètica:

EUROPA

Al Rin fan un vi abocat...
però a Anglaterra no pot ser exportat...
Buy British!
A Viena hi ha magnífics pastissos i tortells,
però Suècia els hi ha tancat ses portes.
Köp svenska varor!
A Itàlia es fan malbé les taronges...
¡L’agricultura alemanya augmenta ses guanys!
¡Alemanys, compreu llimones alemanyes!
I a cada espai d’un quilòmetre quadrat
un somni de nacionalitat ha quallat.
I suau xiuxiueja el vent entre els arbres...
Els espais no són més que il·lusions.
Aquí està Europa. Son aspecte exterior?
El d’un manicomi multicolor.
Per a batre el rècord treballen a cada nació.
Exportació! Exportació!
Els altres! Que comprin els altres!
Els altres s’han de beure els bons vins!
Els altres han de noliejar els vaixells!
Els altres han de consumir el carbó!
Nosaltres?
Duana, llicència d’importació, línia divisòria:
No deixem entrar ni la cosa més irrisòria.
Nosaltres no. Nosaltres tenim un ideal:
passem gana. Però pensem en nacional.
Himnes i banderes en qualsevol lloc.
Europa? Europa ja pot rebentar!
Y encara que la fallida amenaci
la nació és el més important!
De les persones es pot prescindir.
Anglaterra, Polònia, Itàlia han de persistir!
L’Estat ens devora. Un fantasma. Una noció.
L’Estat exerceix una gran seducció.
És quelcom que s’eleva fins el cel...
L’Església podria copiar el model.
Tots devem comprar. Ningú no pot comprar.
Les pires nacionalistes comencen a fumejar.
Flamegen focs nacionalistes rituals.
El sentit de la vida són els aranzels!
Que el cel sigui el síndic de nostra fallida!
Els temps moderns ballen al so de l’Edat Mitjana.
La nació és el vuitè sacrament1
Que Deu beneeixi aquest continent!

Torno a Un libro pirenaico, després d’aquesta llarga digressió. Després de passar pel país Basco-francès arriba a Lourdes: Oh!, Lourdes!... “Sí fos la pau mundial la que es reclama entre càntics i resplendor de torxes! Si fos una exclusiva protesta de ràbia contra els assassinats en massa de l’Estat, aixecada per mares, vídues, orfes..., aleshores, probablement, hauria plorat com un nen. Perquè, en aquest cas, la quantitat no condiciona la qualitat”
Es deté molt de temps a Lourdes per desmuntar tota una història muntada en la credibilitat de les persones, en la superxeria d’una religió que viu del conte
Ja només per la llarga dedicació als “miracles” de Lourdes, val la pena llegir el llibre.
“Lourdes es un fenómeno de sugestión de masas”.

Kurt visita valls i comprova encara el que va ser la seva vida passada: “Les divergències entre valls augmenten com a conseqüència dels diferents estatus polítics que han posseït. Molts d’ells han tingut, amb anterioritat, un caràcter franc i lliure. Ja durant el segle XIV van tenir la seva pròpia càmera de representació popular, d’altres varen ser regits de manera feudal, i tots ells vetllaven amb recel per la conservació dels seus fonaments federals”.


Tanco el llibre mentre segueixo amb la necessitat de tenir-lo a mà. A punt de consultar qualsevol etapa del viatge, dels diferents estats d’ànim provocats pel paisatge ric en imatges i marxo amb Tucholsky fins a París, al

Parc Monceau
Aquí se está bien. Puedo soñar tranquilo.
Aquí soy un hombre… y no sólo un paisano.
Aquí puedo ir por la izquierda. Bajo el verde tilo
no hay carteles: está prohibido.
Una pelota grande está en el césped.
Un pájaro picotea una hoja tierna.
Un niño pequeño se mete el dedo en la nariz
y se alegra si encuentra algo.
Cuatro americanas comprueban
si Cook tenía razón y aquí hay árboles.
París por fuera y París por dentro:
no ven nada y deben verlo todo.
Los niños alborotan por las piedras de colores.
El sol luce y resplandece sobre una casa.
Estoy sentado en silencio y dejo que me acaricie
y descanso de mi patria.

Quan vaig escriure l’article estava lluny d’imaginar que uns mesos després viatjaria a Berlín i un dels objectius seria anar a dinar al Restauration Tucholsky, al barri d’Scheunenviertel ─decorat com un homenatge al escriptor i periodista actiu durant la República de Weimar─ però el temps van canviant i ja havia tancat.
Ara, darrerament, Txalaparta ha seguit amb les seves i m’ha enviat el llibre de Sabino Cuadra Lasarte ¡No os importe matar! Sanfermines 1978: Crimen de Estado. El passat 29 de novembre va venir el mateix autor, acompanyat per Joan Tardà, a fer la presentació a l’Eukal Etxea. Dues hores de xerrada que es van fer curtes.


Ah! Important. Els drets d’autor van destinats íntegrament a la querella contra Rodolfo Martín Villa, personatge important en l’història negra recent.

+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre