realitat

CONSTITUCIÓ DE L'ASSEMBLEA DE CATALUNYA


Hi ha dates que no puc oblidar i que m’obliguen a recordar-les al demés. Avui, 7 de novembre, fa 48 anys que es va constituir l’Assemblea de Catalunya ─res que veure amb l’Assemblea Nacional Catalana actual però de més gran abast─.
Sempre he tingut clar que és un fet que mereix la nostra atenció pel que va representar en aquells anys 70. I com la memòria ja no és la que era, sempre tinc a mà un parell de llibres per a refrescar-la: Josep M. Colomer, Assemblea de Catalunya, Editorial Avance, 1976  i Antoni Batista, J. Playà Maset, La gran conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya, Empúries, 1991.
En el primer dels llibres ─exemplar que encara no tenia cobertes i portava un segell que es veu a la fotografia─



Es pot llegir a l’introducció del mateix autor:
  “Què és, però, l’Assemblea de Catalunya?  
  Després de tan vasta trajectòria, hom ha pogut afirmar que l’Assemblea de Catalunya és, avui, el poble de Catalunya en lluita. I ho és, no solament en el sentit que ha demostrat ser la més àmplia i efectiva instància de mobilització, conscienciació i convergència política, sinó també en el sentit que ha fet pesar tota aquesta força ─la força de la voluntat democràtica dels més diversos sectors socials de Catalunya─ en la situació política de Catalunya i del conjunt de l’Estat espanyol.”

L’història comença des de la constitució d’una pre-Assemblea que té com a finalitat fer els primers passos ─no sense entrebancs─  per reunir la Primera Sessió de l’Assemblea de Catalunya. L’anècdota és que quan el dia abans  del previst, el dissabte 6 de novembre, se n’adonen de que no hi havia disponible cap local. Les bones relacions amb l’església van servir perquè el rector de Sant Agustí, al districte cinquè de Barcelona, cedís el temple per després de la missa del diumenge. 



Aquestes històries que parlen d’un món clandestí són ─en moltes ocasions─ refugi de somiadors romàntics o d’historiadors poc fiables. No és aquest el cas dels autors dels dos llibres que he esmentat. Però sí ho és en el cas ─desconec la font─  dels que em situen en aquesta sessió fundacional. Jo no hi era, malgrat a les Terres de Lleida, alguns opinen el contrari. Mai ningú m’ho ha preguntat. L’error pot sorgir amb la coincidència amb l’amic i en aquells temps camarada, l’arquitecte lleidatà Miquel Àngel Soriano-Montagut.  Abans de seguir he de dir que me la conec com si hagués estat present.

“Un dels objectius principals ─segons Batista i Playà Maset─ era l’aprovació d’un manifest de quatre punts”, del que sortirà el lema Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia.
Refresquem la memòria. (Colomer)
“1. La consecució de l’Amnistia general pels presos i els exiliats polítics.
  2. L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió,  d’expressió, d’associació ─inclosa la sindical─, de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític.
 3. El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquelles llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació.
 4. La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.”
 El quart punt, no popularitzat,  i que crec que he mencionat en alguna altra ocasió era, si la memòria no em falla, el que donaria origen a la pugna entre PCE i PSOE per la denominació: si Plataforma o si  Junta Democràtica, i que va quedar en l’anecdotari com a Platajunta.
Segueixo amb els nostres autors:

“Aragay (Francesc de Borja) assenyala que el punt quart... va ser el més conflictiu, i que Agustí de Semir va defensar amb vehemència que s’havia de dir alguna cosa sobre els lligams amb altres instàncies territorials. Josep Benet recorda que es va cometre l’error d’esmentar els pobles peninsulars, excloent així els de les Balears i Canàries.”

El ressò va ser més gran a l’exterior ja que la policia es va donar pressa a desmentir la notícia, considerant un bluf la roda de premsa on s’havia donat a conèixer la celebració de la reunió.

Haurien de passar dos anys ─i amb la detenció dels 113 de Maria Mitjancera, on sí hi era jo─ que l’Assemblea es popularitzés.
El 7 de novembre de 1973, la coral dels presos polítics de la Model estrenava la Cançó dels 113, lletra i música del pescador de Vilanova Josep Ayza i arranjament de Carles Santos-

Catalunya terra nostra,
Apinyats com tots els vents.
Volejant  la llibertat,
Barres, reixes que empresonen
L’esperit mai no podran.

Catalans eixamplem pit,
Que nosaltres som l¡eixida.
Cantem tots per la unitat.
Endavant la nostra lluita.
L’Assemblea i Catalunya
Ja és un fet i seran fruits.

                                                                                                                                                                                                                                                                                     



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre