les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

VULL PARLAR DE FIDEL

dijous, de novembre 21, 2019


Des del 2016 (divendres, 25 de novembre), cada any aquest dia, el meu pensament viatja a La Habana i reviu el que, en persona, va fer aquell i els dies que van seguir a la mort de Fidel Castro Ruz. Mentre, en aquest vol somiat, aprofito per rellegir la premsa cubana d’aquells dies i altres articles que li van dedicar aquí a Europa.
Jean Ortiz “Sempre un puny aixecat i una mà estesa” escriu a L’Humanité: “Ploro. Per a mesurar la dimensió d’un personatge, cal contextualitzar-lo. Cuba és una petita illa; no és pas un tros de l’ex imperi soviètic que s’entesta a sobreviure sota els tròpics. (...) Fidel és l’alliberador, l’emancipador, el federador, ell ha permès l’afirmació d’una nació. El castrisme neix d’una reivindicació d’independència nacional; la Revolució ha estat el fruit d’una història nacional. Fidel ha d’alguna manera, inventat Cuba.”  


A Juventud Rebelde (dissabte, 26 de novembre de 2016) a la pàgina 3 trobem al repentista ─ara director de El caimán barbudo─ Yoerky Sánchez Cuellar

                                   Y sigues tu largo viaje...

                        1.
Ha muerto Fidel. ¿Qué escribo?
Me dicen que el Jefe ha muerto,
que no es un rumor, que es cierto...
pero yo no lo concibo.
Me dicen que no está vivo,
me informan de su partida;
pero no es verdad la ida
cuando se queda un sostén,
cuando se ha cumplido bien
con la obra de la vida.
2.
Qué soñador no te abraza
si soñar en ti fue innato.
¿Quién no guarda tu retrato
en un lugar de la casa?
¡Cuánto valor y coraza!
¡Cuánta ética vibrante!
¡Cuánta pasión, cuánta lucha!
Y solo un grito se escucha:
Hasta siempre, Comandante.
3.
Prefiero pensar, Fidel,
que sigues tu largo viaje
con el verdeolivo traje
como el mismo día aquel
que con una tropa fiel
desafiando la corriente
impulsaste el Granma al frente...
                        i al escuchar a Raúl,
sé que en otro mar azul
navegas eternamente.

I a tota la darrera pàgina, amb una gran foto d’Elliott Ewitt, Enrique Milanés León escriu el seu

Retrato amado

Se busca un hombre, va amado y no está solo, dispuesto a dar batalla.
Miremos bien: es el discípulo antorcha que con el puño alumbra, pasado un ventenario y en camino de otro, la andadura serena de su Apóstol tan nuestro.
Un jefe que empezó en el Moncada a liberar el país con balas que a la larga se convirtieron en lápices para escribir el bien.
Tiene estampa de yate y aprendió muy temprano a traspasar con otros las encrespadas olas de la Historia que hacemos.
Sus dedos parecen picos de una Sierra que oscila entre sus manos coronadas de nubes. Cuando va de pelea,
Los adversarios tiemblan: porta en la diestra un poderoso índice que barre las mentiras y ha marcado la altura de nuestra dignidad.
Ahí reside, en la raíz de Cuba, el hombre cuartilla, farol en sí mismo, que asumió que llegar a la Z era solo el comienzo de lo que todos los suyos debíamos saber.
El país está lleno de su imagen: soldado de innata mira telescópica ─que a la inversa de lo que suele creerse─ le dio puntería a su fusil. Mil batallas después, es aún el terror de mercenarios.
No es otro que el que llegó y mandó a parar lo que había que parar.
Y lo mantuvo a raya.
El que nos devolvió una Isla de la que apenas nos quedaban cayos.
El que chapeó con leyes y con actos la mala hierba de los terratenientes y le entregó la tierra a los campesinos.
Con él se juntaron otra vez industrias e ingenio popular y los “míster” tuvieron ─como en los muñequitos─ que llevarse el central para su casa.
Es la aguja que, con punto mambí, teje la unidad y hace irrompible un lienzo de plena cubanía. Y en el ovillo patriótico ha resultado hilo, mitad de barba recia, mitad de caguairán.
El paladín que, guiando a su Patria, llegó hasta la humanidad y conquistó en ella, a fuerza de una oratoria de ejemplo, un sitio para los pobres del mundo.
Para celebrarlo y celebrarnos, se busca al hombre ciclón que jamás temió a los temporales, al torbellino de bien que gira en esta tierra a una sola, una misma Revolución por un minuto ─que ya dura, de Céspedes a él, 148 años─, siempre a favor de las manecillas de los humildes.
Se sigue al líder árbol, al tronco de 90 nudos que orbitan el agosto del año 1926.
Hay alta recompensa: quien le ve, quien le escucha, aprecia los anclajes de esta isla inmune a los vaicenes. Quien va a su lado halla un camino seguro al mejor horizonte con una brújula llamada simplemente Fidel.
                                                                       Publicado en JR el 13 de agosto de 2016.



El 27 de desembre del 1933 va néixer el gran poeta comunista Carlos Álvarez ─al que li dedicaré la meva atenció─. Ho dic perquè ─al poc del triomf de la Revolució─li va enviar aquest

MENSAJE A FIDEL CASTRO

FUE UN DÍA como todos.
El sol quizá más fuerte. Acaso el viento
quiso más libertad. Acaso fuera
más fraternal el beso de las playas,
mayor la reciedumbre de los hombres,
y acaso fue también menos esclavo
de la rima el impulso
que renació en el pecho de los ríos.
Las gaviotas supieron sin embargo,
cuando en la noche se durmió el silencio
adormecido
por el canto sin voz de la metralla,
que al otro lado
del fuego y de la muerte, tras la puerta
todavía cerrada del invierno,
se encontraban el trigo y la manzana,
la canción y la lluvia,
la paz de los hermanos, el mañana
cargado de promesas:
cuarteles convertidos en escuelas,
burdeles en talleres,
barrizales en tierra desbordada
fecunda de aire libre, labrantíos
donde creció la zarza y la injusticia,
un faro
que alumbrara las costas del Caribe
en medio de la noche americana.
Martí también lo supo: en cada frase
con que sembró de Cuba
la tierra removida, el pecho al aire,
en cada frase estaban
─futuro hecho presente─
tu palabra y tu esfuerzo, Fidel Castro:
la métrica y el canto en que rimaste
la voluntad de Cuba y la conciencia
y el despertar de Cuba.
No todo fue risueño sin embargo:
en Wall Street no fue bien recibida
la brisa de la sierra
que forjó el huracán de las Antillas;
la paz del Vaticano
se quebró de improviso, y el teléfono
anunció a los mercados de valores
de América y Europa
que quizá las acciones de la I.C.S.A.
bajaran dos enteros; las plegarias
besaron las baldosas de los templos,
y el Papa se mostró muy preocupado
por el Reino de Dios sobre la Tierra,
y, sin embargo,
Jesús de Nazaret el carpintero
se echó el fusil al hombro,
y fue a Sierra Maestra con los tuyos
para poner su brazo y su martillo
al servicio de Cuba, de la tierra,
del amor y del hombre renacidos...
para afianzar su pecho en las trincheras,
para donar su sangre a tus heridos,
para cantar tu nombre en el combate,
Fidel...
el nombre que hoy asoma
a la sonrisa alegre de los niños,
cuando escuchan tu voz que les ofrece
la libertad que nace
de la mirada abierta,
de la cultura,
de la palabra amor,
del abrazo de todos los hermanos,
de tu paso en la tierra, Fidel Castro.

...A cada amanecida;
cuando el sudor cubano descansado
abraza el campesino su herramienta;
en el momento mismo
en el que en Panamá, o en Venezuela,
o donde el Marañón muerde la selva
salpicada de caucho,
la tierra americana
se agrieta al contemplar contra su cielo
la bandera de estrellas y barrotes,
oculto en cada pecho,
clavado en cada esfuerzo,
vertiendo su frescor en cada labio,
apretando de cólera los puños,
tu nombre se hace grito, Fidel Castro!

Tambié este pedazo
de la tierra prohibida, que despierta
de su embriaguez de fútbol mariano,
contempla los perfiles
de tu Sierra Maestra, y analiza
la altura y el tamaño
del Canigó, de Urbión. del Guadarrama...
el vaso desbordado
de su propio sudor sin perspectivas,
y aprende la lección de los hermanos
que han renunciado al látigo y al sueño
allí donde la tierra y donde el viento
se llaman Fidel Castro.

                                                                  




+

CONSTITUCIÓ DE L'ASSEMBLEA DE CATALUNYA

diumenge, de novembre 10, 2019

Hi ha dates que no puc oblidar i que m’obliguen a recordar-les al demés. Avui, 7 de novembre, fa 48 anys que es va constituir l’Assemblea de Catalunya ─res que veure amb l’Assemblea Nacional Catalana actual però de més gran abast─.
Sempre he tingut clar que és un fet que mereix la nostra atenció pel que va representar en aquells anys 70. I com la memòria ja no és la que era, sempre tinc a mà un parell de llibres per a refrescar-la: Josep M. Colomer, Assemblea de Catalunya, Editorial Avance, 1976  i Antoni Batista, J. Playà Maset, La gran conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya, Empúries, 1991.
En el primer dels llibres ─exemplar que encara no tenia cobertes i portava un segell que es veu a la fotografia─



Es pot llegir a l’introducció del mateix autor:
  “Què és, però, l’Assemblea de Catalunya?  
  Després de tan vasta trajectòria, hom ha pogut afirmar que l’Assemblea de Catalunya és, avui, el poble de Catalunya en lluita. I ho és, no solament en el sentit que ha demostrat ser la més àmplia i efectiva instància de mobilització, conscienciació i convergència política, sinó també en el sentit que ha fet pesar tota aquesta força ─la força de la voluntat democràtica dels més diversos sectors socials de Catalunya─ en la situació política de Catalunya i del conjunt de l’Estat espanyol.”

L’història comença des de la constitució d’una pre-Assemblea que té com a finalitat fer els primers passos ─no sense entrebancs─  per reunir la Primera Sessió de l’Assemblea de Catalunya. L’anècdota és que quan el dia abans  del previst, el dissabte 6 de novembre, se n’adonen de que no hi havia disponible cap local. Les bones relacions amb l’església van servir perquè el rector de Sant Agustí, al districte cinquè de Barcelona, cedís el temple per després de la missa del diumenge. 



Aquestes històries que parlen d’un món clandestí són ─en moltes ocasions─ refugi de somiadors romàntics o d’historiadors poc fiables. No és aquest el cas dels autors dels dos llibres que he esmentat. Però sí ho és en el cas ─desconec la font─  dels que em situen en aquesta sessió fundacional. Jo no hi era, malgrat a les Terres de Lleida, alguns opinen el contrari. Mai ningú m’ho ha preguntat. L’error pot sorgir amb la coincidència amb l’amic i en aquells temps camarada, l’arquitecte lleidatà Miquel Àngel Soriano-Montagut.  Abans de seguir he de dir que me la conec com si hagués estat present.

“Un dels objectius principals ─segons Batista i Playà Maset─ era l’aprovació d’un manifest de quatre punts”, del que sortirà el lema Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia.
Refresquem la memòria. (Colomer)
“1. La consecució de l’Amnistia general pels presos i els exiliats polítics.
  2. L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió,  d’expressió, d’associació ─inclosa la sindical─, de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític.
 3. El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquelles llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació.
 4. La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.”
 El quart punt, no popularitzat,  i que crec que he mencionat en alguna altra ocasió era, si la memòria no em falla, el que donaria origen a la pugna entre PCE i PSOE per la denominació: si Plataforma o si  Junta Democràtica, i que va quedar en l’anecdotari com a Platajunta.
Segueixo amb els nostres autors:

“Aragay (Francesc de Borja) assenyala que el punt quart... va ser el més conflictiu, i que Agustí de Semir va defensar amb vehemència que s’havia de dir alguna cosa sobre els lligams amb altres instàncies territorials. Josep Benet recorda que es va cometre l’error d’esmentar els pobles peninsulars, excloent així els de les Balears i Canàries.”

El ressò va ser més gran a l’exterior ja que la policia es va donar pressa a desmentir la notícia, considerant un bluf la roda de premsa on s’havia donat a conèixer la celebració de la reunió.

Haurien de passar dos anys ─i amb la detenció dels 113 de Maria Mitjancera, on sí hi era jo─ que l’Assemblea es popularitzés.
El 7 de novembre de 1973, la coral dels presos polítics de la Model estrenava la Cançó dels 113, lletra i música del pescador de Vilanova Josep Ayza i arranjament de Carles Santos-

Catalunya terra nostra,
Apinyats com tots els vents.
Volejant  la llibertat,
Barres, reixes que empresonen
L’esperit mai no podran.

Catalans eixamplem pit,
Que nosaltres som l¡eixida.
Cantem tots per la unitat.
Endavant la nostra lluita.
L’Assemblea i Catalunya
Ja és un fet i seran fruits.

                                                                                                                                                                                                                                                                                     

+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre