realitat

CARTA OBERTA AL JORDI MIRALLES


Ara, que ja fa quatre anys que vas deixar de lluitar per la classe dels oprimits, faig la vista enrera i, fent ús dels mitjans que ens proporciona el món actual, llegeixo el que de tu es va escriure. Sembla que és més fàcil fer-ho quan les persones ja no hi són presents i, evitant el maleït culte a la personalitat, pots sincerar-te amb més facilitat.
Company, potser el record no és tan constant com deu ser en les persones amb les que vas conviure lluny dels lligams de la política, però el calendari és aquí, present, i no em deixa passar ni una.
Torno a Hostafracs i, com tu mateix havies recordat en més d’una ocasió, veig els pupitres de l’aula ocupats pels membres de la cèl·lula que fan els deures del dia. I en teníem molts de deures!
Deia més a dalt que acudia al diaris i no em deixarà de sorprendre mai que, en aquest país, sigui una notícia destacable que un polític ─quan deixa d’exercir les funcions de tal─ torni a la seva professió, encara que sigui tan honorable com la de carter ─o professor o miner com en els casos d’Anguita o Iglesias (Gerardo)─.
Estem massa acostumats a les portes giratòries que no fan diferència, en la major part dels casos de la ideologia.

Ada Colau, el dia del funeral laic recordava el teu lema: “Deia el carter Miralles citant a Marx: ‘viu com penses o acabaràs pensant com vius’. La resta d’intervencions no deixa de ser un lloc comú: ‘defensor de la unitat’, ‘discret i lleial’, ‘apostava per la igualtat d’homes i dones’, ‘tenia el mar com el seu espai de pau’, ‘humil’. En moments així no és fàcil tenir els ulls i el cervell clars i es nota en la manca d’idees originals.
De totes aquestes qualificacions destaco les paraules de Pere Gendrau a Naciódigital: “En un centre públic (es refereix a l’Hospital de Bellvitge), com no podia ser d’altra manera, s’ha anat apagant l’alè d’un comunista lluitador i de peu pla”.  Estic segur de que t’hagués agradat llegir-ho.


En pocs dies també coincideix l’aniversari (el 15) de la mort d’en Roman (31 d’octubre), un camarada que va tenir sempre una atenció especial per la joventut. També és proper el 33 aniversari de la mort d’en Pere Ardiaca (5.11.1986). Hi ha alguna foto en la que apareixeu junts i em recorda la frase de José Díaz, el febrer de 1937, en la Conferencia Nacional de la JSU de España: “Si el porvenir pertenece a la juventud, ésta tiene el deber de luchar sin descanso por él” .     

Amic, company, no t’oblido.




Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre