les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

RAFAEL ALBERTI. UNA HISTÒRIA

dilluns, d’octubre 28, 2019

Al lloc de treball ─des de fa un bon temps a casa─ tinc davant una litografia d’Alberti. Per tant, sempre el tinc present i no he d’esperar que el calendari d’efemèrides m’ho recordi. Es veu a la foto.
 


El que volia, ara quan el 28 d’octubre fa 20 anys de la seva mort ─una data que per a mi té més records: el mateix dia de l’any  1973 ens detenien als 113 de l’Assemblea de Catalunya─, el que volia, deia, era fer memòria de la història de la litografia. Aquesta, junt a d’altres d’ Equipo Crónica, Equipo Realidad, Alberto Corazón, Josep Renau, Agustín Ibarrola, Ortega i Juan Genovés, eren una campanya d’ajut econòmic a la revista La Calle l’any 1979.
D’això ja fa 40 anys per la qual cosa els més joves només han pogut tenir coneixement pels seus pares o els seus avis. O, el que és pitjor, no han tingut cap tipus de notícia.
Ve aquesta reflexió perquè és molt fàcil oblidar la participació dels artistes en el suport econòmic del Partit o dels mitjans propers. I ja que he obert el flascó que tancava el màgic, recordo la curiositat que se’ns despertava quan, al veure les llistes del col·laboradors econòmics del PCE, trobàvem una aportació milionària. La resposta la vam tenir anys després unida al mot Picasso.

Però tornem a Rafael Alberti i el seu compromís militant
Ara, amb el retorn de Llatinoamèrica a pseudo dictadures militars, tornaria a veure’s en la necessitat de denunciar-les. Podria fer una sèrie de poemes en els que el protagonista fora Ronaldtrumpburundà Primer i els actors de repartiment Guaidó. Macri, Bolsonaro, Lenín Moreno, Piñera (més popularment conegut com piranya) o Duque, amb l’adjectivació més adient a aquests “destacagados”.
Em permeto la llibertat de canviar el nom del protagonista. En la versió original era Jhonfixonburundú Primero el Grande. Però fixeu-vos com no sembla haver passat el temps:

RONALTRUMPBURUNDÀ

Ronaltrumpburundà Primero el Grande
destacagado en dólares
chupapetróleo tenaza borrapueblos
lanza por las narices altavoz
y la furia torcida de las córneas svásticas
sus célebres anuncios
                                   Alló! Alló!
Aquí el destacagado Mayúsculo
Abrid el ojo trasero al máximo
se compran guerras y se venden guerras
se reparte napalm a toda hora
se bombardean escuelas y hospitales
se exterminan los indios y negros a placer
se protegen gobiernos asesinos
se condecoran monos y panteras
se instalan fijas bases mortuorias
se avre W.C. gratis de caridad
para las destacagadas o destaorinadas necesidades de los nativos
se amenaza
se escupe
se tortura
se destacaga todo con la ayuda del útero
de mi madre Adefesia
putasinfinbanquera
cagadora de oro
de irresistibles áureas cagaderas
pudrigiosa hija Única
destacagada de su mismo vientre

Recordo las Coplas de Juan Panedero. Aquesta “para los que mueren desterrados":

1

¡MUERTE de los desterrados!
Hay noches que por la mar
van y no vuelven los barcos.

2

¡Qué pena en la lejanía!
Hay una alcoba sin nadie
con una cama vacía.

3

Y tal vez hay en un huerto
un limonero caído,
junto a un rosal casi muerto.

4

Ya en las ansias de la muerte,
el desterrado ve un río
que arrastra, rota, una puente.

5

Ve también una llanura
con un molino sin velas,
rota ya la arboladura.

6

Y ante una puerta cerrada,
ve mucha gente esperando...
Y luego, ya no ve nada.

+

CARTA OBERTA AL JORDI MIRALLES

dijous, d’octubre 10, 2019

Ara, que ja fa quatre anys que vas deixar de lluitar per la classe dels oprimits, faig la vista enrera i, fent ús dels mitjans que ens proporciona el món actual, llegeixo el que de tu es va escriure. Sembla que és més fàcil fer-ho quan les persones ja no hi són presents i, evitant el maleït culte a la personalitat, pots sincerar-te amb més facilitat.
Company, potser el record no és tan constant com deu ser en les persones amb les que vas conviure lluny dels lligams de la política, però el calendari és aquí, present, i no em deixa passar ni una.
Torno a Hostafracs i, com tu mateix havies recordat en més d’una ocasió, veig els pupitres de l’aula ocupats pels membres de la cèl·lula que fan els deures del dia. I en teníem molts de deures!
Deia més a dalt que acudia al diaris i no em deixarà de sorprendre mai que, en aquest país, sigui una notícia destacable que un polític ─quan deixa d’exercir les funcions de tal─ torni a la seva professió, encara que sigui tan honorable com la de carter ─o professor o miner com en els casos d’Anguita o Iglesias (Gerardo)─.
Estem massa acostumats a les portes giratòries que no fan diferència, en la major part dels casos de la ideologia.

Ada Colau, el dia del funeral laic recordava el teu lema: “Deia el carter Miralles citant a Marx: ‘viu com penses o acabaràs pensant com vius’. La resta d’intervencions no deixa de ser un lloc comú: ‘defensor de la unitat’, ‘discret i lleial’, ‘apostava per la igualtat d’homes i dones’, ‘tenia el mar com el seu espai de pau’, ‘humil’. En moments així no és fàcil tenir els ulls i el cervell clars i es nota en la manca d’idees originals.
De totes aquestes qualificacions destaco les paraules de Pere Gendrau a Naciódigital: “En un centre públic (es refereix a l’Hospital de Bellvitge), com no podia ser d’altra manera, s’ha anat apagant l’alè d’un comunista lluitador i de peu pla”.  Estic segur de que t’hagués agradat llegir-ho.


En pocs dies també coincideix l’aniversari (el 15) de la mort d’en Roman (31 d’octubre), un camarada que va tenir sempre una atenció especial per la joventut. També és proper el 33 aniversari de la mort d’en Pere Ardiaca (5.11.1986). Hi ha alguna foto en la que apareixeu junts i em recorda la frase de José Díaz, el febrer de 1937, en la Conferencia Nacional de la JSU de España: “Si el porvenir pertenece a la juventud, ésta tiene el deber de luchar sin descanso por él” .     

Amic, company, no t’oblido.


+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre