En el centenari del naixement de la Teresa Pàmies
La Teresa Pàmies escrivia dels seus fills al seu company:
“És curiós: a mesura que es fan grans s’allunyen més de mi que de tu. És com si
el retorn meu a casa, el contacte amb la realitat d’aquest país hagués
desvetllat el seu interès per la teva activitat de la qual, adesiara, en parlen
fins i tot els periòdics. Ja no ets un mite, el papà d’una clandestinitat
abstracta i novel·lesca, sinó una persona d’unes tasques concretes i fins i tot
polèmiques.”
I això era una situació nova perquè, no feia massa, a
França, els seus fills eren inscrits a l’escola com a infants de mare sola i
provocava que, el Dia dels Pares, no portessin a casa, com els altres, una
felicitació dibuixada, redactada en comú.
“Els nois m’han preguntat com veus tu la situació. Jo els
he dit que no havíem parlat de l’actualitat, que les hores passades entre els
pins les havies dedicades a evocar la teva infantesa. Ells m’han mirat
estranyat i, finalment, el petit ha tingut la reflexió següent: “Això vol dir
que es fa vell”. Reflexió que sorgeix, de forma natural, quan comprovem que es
va perdent la memòria immediata i es recuperen els somnis, els personatges, els
paisatges d’una infantesa viscuda, en molts casos, en llocs diferents i
oblidats.
La Teresa recorda que, en aquesta ocasió, el Gregorio
tornava a recuperar el seu accent aragonès, com si mai hagués sortit de la seva
terra i recorda a Raimon cantant :”Qui perd els orígens, perd la identitat”,
aplicable a tots els exilis.
Parlant dels fills, la Teresa reconeix que li té una mica
d’enveja, perquè ha descobert que el petit escriu versos que té amagats a la
seva cambra. I entre ells hi ha un dedicat a son pare, mentre no li dedica cap
a ella.
Homenatge al meu Pare
El teu combat sense fi
mossegat per tortures,
segueix encara avui.
algun dia, amic,
arribarà l’esforç,
l’esforç del teu combat
serà la pluja roja
que du la llibertat.
Algun dia veuràs
els obrers a les fàbriques
amb la vida a les mans-
quan acabi el combat
la teva gran bondat
es quedarà tranquil·la
a jeure en un sofà,
i aquelles mans cansades,
i aquells ulls afamats
també descansaran.
Algun dia, amic meu,
deixaràs la cartera,
deixaràs la drecera
que fa temps vas triar,
car hauràs arribat,
car aquell teu combat
haurà fructificat...
De la terra més erma
naixeran les cançons,
i portes i balcons
clamaran llibertat;
llibertat que tu estimes
com el vostre combat,
i avui, amic,
i avui, pare,
he sentit un cop més el sentit d’abraçar-te
aquí, pare, a casa teva.
I jo que sóc covard,
he escrit amb carbons,
el cor ple d’il·lusions:
Amnistia!
Sergi
Febrer 1976
Malgrat això, la Teresa, que sempre era a casa “fent
mitja / i parlant de la terra” no se sentia menys estimada “amb l’avantatge per
ella que no podia caure de cap pedestal per la senzilla raó que mai no la hi
tingueren”.
