les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

LA TERESA I EL SEU COMPANY

dijous, de setembre 26, 2019

En el centenari del naixement de la Teresa Pàmies
La Teresa Pàmies escrivia dels seus fills al seu company: “És curiós: a mesura que es fan grans s’allunyen més de mi que de tu. És com si el retorn meu a casa, el contacte amb la realitat d’aquest país hagués desvetllat el seu interès per la teva activitat de la qual, adesiara, en parlen fins i tot els periòdics. Ja no ets un mite, el papà d’una clandestinitat abstracta i novel·lesca, sinó una persona d’unes tasques concretes i fins i tot polèmiques.”
I això era una situació nova perquè, no feia massa, a França, els seus fills eren inscrits a l’escola com a infants de mare sola i provocava que, el Dia dels Pares, no portessin a casa, com els altres, una felicitació dibuixada, redactada en comú.

“Els nois m’han preguntat com veus tu la situació. Jo els he dit que no havíem parlat de l’actualitat, que les hores passades entre els pins les havies dedicades a evocar la teva infantesa. Ells m’han mirat estranyat i, finalment, el petit ha tingut la reflexió següent: “Això vol dir que es fa vell”. Reflexió que sorgeix, de forma natural, quan comprovem que es va perdent la memòria immediata i es recuperen els somnis, els personatges, els paisatges d’una infantesa viscuda, en molts casos, en llocs diferents i oblidats.
La Teresa recorda que, en aquesta ocasió, el Gregorio tornava a recuperar el seu accent aragonès, com si mai hagués sortit de la seva terra i recorda a Raimon cantant :”Qui perd els orígens, perd la identitat”, aplicable a tots els exilis.

Parlant dels fills, la Teresa reconeix que li té una mica d’enveja, perquè ha descobert que el petit escriu versos que té amagats a la seva cambra. I entre ells hi ha un dedicat a son pare, mentre no li dedica cap a ella.

Homenatge al meu Pare

El teu combat sense fi
mossegat per tortures,
segueix encara avui.
algun dia, amic,
arribarà l’esforç,
l’esforç del teu combat
serà la pluja roja
que du la llibertat.

Algun dia veuràs
els obrers a les fàbriques
amb la vida a les mans-
quan acabi el combat
la teva gran bondat
es quedarà tranquil·la
a jeure en un sofà,
i aquelles mans cansades,
i aquells ulls afamats
també descansaran.

Algun dia, amic meu,
deixaràs la cartera,
deixaràs la drecera
que fa temps vas triar,
car hauràs arribat,
car aquell teu combat
haurà fructificat...

De la terra més erma
naixeran les cançons,
i portes i balcons
clamaran llibertat;
llibertat que tu estimes
com el vostre combat,
i avui, amic,
i avui, pare,
he sentit un cop més el sentit d’abraçar-te
aquí, pare, a casa teva.
I jo que sóc covard,
he escrit amb carbons,
el cor ple d’il·lusions:
Amnistia!
                                                           Sergi
                                                Febrer 1976    

  

Malgrat això, la Teresa, que sempre era a casa “fent mitja / i parlant de la terra” no se sentia menys estimada “amb l’avantatge per ella que no podia caure de cap pedestal per la senzilla raó que mai no la hi tingueren”. 


+

NUEVA ANTOLOGÍA ROTA

divendres, de setembre 13, 2019

La música ens va recuperar León Felipe. Ara és convenient anar fixant aquesta recuperació en el record. Cada dia de l’any seria bo per fer aquesta tasca, però cal una mica d’ordre en la programació d’aquestes arrels i dedicar l’atenció alguns dies assenyalats, ja sigui el naixement o la mort o algun dia amb quelcom interessant.
El 18 de setembre de 1968 moria a Mèxic, sense haver tornat de l’exili.



Wenceslao Roces, traductor per a Fondo de Cultura Económica d’ El Capital de Karl Marx, un llunyà 1946, va coincidir amb León Felipe al Madrid dels anys 20 i va participar en el que podria ser el primer “crowfunding” que va permetre la publicació de  Versos y oraciones del caminante. D’ell escriu l’any 1967 a Ciutat de Mèxic: “Empezó a sonar así por los caminos del mundo la maravillosa música de este violín portentoso, todavía joven y entero, mientras cante. Y cantarà siempre, aunque la coquetería dramàtica, bíblica y hamletiana de nuestro gran León quiera hacernos creer que es ya un “viejo y roto violín”.

XXVII

¡Qué me importa que se borren
los caminos de la tierra
con el agua
que ha traído esa tormenta!
Mi
pena
es porque esas nubes
tan negras
han borrado
las estrellas.
¿Qué me importa que se caigan
una a una y piedra a piedra
las antiguas
y modernas
filosóficas
escuelas?...
Mi
pena
es si viene  a tierra
también
la torre enhiesta
de mis
quimeras.

I com el millor ─y únic─ és sempre deixar parlar el poeta, us deixo amb les paraules que va utilitzar per a presentar la Nueva Antología Rota que li va publicar Finisterre a Mèxic.

PROVISIONAL TODO

  Las antologías són siempre una suerte de prestidigitación... Escamoteos y preferencias... Un juego cortesano y temporal... Juglaría selecta... TRAMPAS.
  Podemos elegir los mejores naipes, descartarnos de peones y servidumbre... y quedarnos con la gran baza en la mano..., con la baza brillante donde no haya más que triunfos.
  Provisional todo.
  La Historia y la Poesía las hace el Viento... Y las antologías también, claro está.
  El hombre trabaja, inventa, lucha, canta... Pero el Viento es el que organiza y selecciona las hazañas, los milagros, las canciones.
  Contra el Viento no puede nada la voluntad del hombre... Yo, cuando el Viento ha huido a su caverna, me tumbo a dormir. Me despierto cuando Él me llama ululante y me empuja. Escribo cuando Él me lo manda. Luego con lo que escribo hace Él un revoltijo de cartas de las que no se salvarán seguramente mañana ni el As ni la Reina.

                        El viento es un exigente cosechero:
                        el que elige el trigo, la uva y el verso...                    
                        el buen vino
                        y el poema eterno...
                        el que sella el buen pan,

Y al final de cuentas, mi último antólogo fidedigno será Él: el viento.
El Viento es el que se lleva a la aventura el discurso y la canción... ¡El Viento!
Antólogos, historiadores, arqueólogos, coleccionistas... ¡el que decide es el Viento!
   Pero a veces a mí se me quedan en la memoria, en mi mala memoria, sin saber por qué, poemas o versos desglosados de un poema largo y antiguo, versos míos rebeldes que se me agarran al ojal de la solapa como una consigna o se me clavan en la cinta del sombrero como una escarapela, para desafiar al Viento. Verso como estos, por ejemplo:

                        Y es inútil que compongáis el viejo clavecín,
                        que volváis a castrar a los acólitos
                        y que digáis en los concilios:
                        cebaremos tiplones para suplir a los poetas...
                        porque lo que se ha roto... “es la canción”
                        ¿oísteis?
                        Lo que se ha roto... “es la canción”


   De aquí he sacado el título que lleva esta Antología. Pero no me hago ilusiones de que puedan salvarse ni estos versos siquiera.
   Me entrego humildemente al Viento.
   Y ahora que no hay nadie aquí en mi casa ni en el campo, y comienza a soplar el vendaval, abro la ventana otra vez y tiro al voleo, casi sin orden ni concierto, mi viejo discurso y... mi rota canción.
                                                                                                                                     L. F.

+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre