Cada cop que havies d’atansar-te a Gramsci ─encara que fos, com aquest cas, per recordar la seva mort─ tenies una eina fonamental: l’Antologia que havia fet Manuel Sacristán el 1970. Ara, en poc temps, s’ha afegit la que ha fet el Joan Tafalla: Qui vol el fi, vol els mitjans. Les excuses per a no fer res s’han diluït. Tinc a les mans un número especial de la revista italiana Emigrazione (agost-setembre de 1991) dedicada a Antonio Gramsci. Reconeixen els responsables que no hi ha cap motiu especial que justifiqui l’atenció ─malgrat coincideix amb el centenari del seu naixement─. Més aviat, el motiu que els mou és el fet de que el seu pensament és “finalment patrimoni comú, de tota la cultura mundial...”
Com un incís, uns versos de Les cendres de Gramsci, que Pier Paolo Pasolini publicà als 20 anys de la seva mort. ─ Ara ja en fa 82─.
Un drap roig com el que porten
enrotllats al coll els partisans
i, prop de l’urna, sobre el terreny
groguenc, diversament rojos,
dos geranis. Allà estàs tu, proscrit
i amb dura elegància no catòlica,
catalogat entre morts estranys:
Les cendres de Gramsci... Entre
esperança i fe antiga m’atanso
a tu, arribat per casualitat a aquest
estret passeig, davant ta tomba,
del teu esperit lliure, aquí a baix,
entre els lliures. (O potser és quelcom
divers, quelcom més extasiat i humil,
èbria simbiosi adolescent de sexe
i mort...)
S’ha escrit molt sobre Gramsci i molt és el que queda per escriure, tasca que deixem als especialistes. Nosaltres només fem un breu recordatori que el mantingui viu a la nostra memòria i a la nostra praxis. Per fer-ho m’ajudo d’alguna cita.
Giuseppe Fiori: “Un risc és l’actualització trivial, un altre l’apropiació indeguda. Gramsci és un mestre de la vida moral i espiritual, un marxista no dogmàtic, un revolucionari totalment diferent respecte a Stalin i el mateix Togliatti.”
Valentino Gerratana: “ És difícil estudiar Gramsci sense apassionar-se per les seves idees, sense sentir la necessitat de fer operatiu l’ensenyament que d’aquelles idees es va derivar.”
Emma Fattorini; “Tota la seva vida i la seva educació sentimental són marcats per la distància i la separació de la seva illa, de la seva dona i del seu fill, de la lluita política i, a la fi, del seu mateix partit. Un sentiment d’absència i d’aïllament que va més enllà de la pura crueltat dels fets biogràfics.”
Dario Fo: “A les imatges que Gramsci sabia inventar hi havia l’esperit excepcional d’un grandíssim fabulista: els vells companys l’anaven a escoltar durant hores.”
Me’n vaig, et deixo en la nit
que tristament davalla amb dolçor
per a nosaltres, els vius, amb aquesta llum
de cera que es coagula al barri
en penombra. I el revolta. Més vuit
i més gran i més llunyà fa la llum
el barri, i l’inflama amb una vida
delirant, que el ronc rodar dels tramvies
i els humans crits en dialecte
transformen en un aspre i absolut
concert. I observa
com en aquells éssers llunyans
que criden i riuen als carrerons,
en aquells casalots insalubres
on es consuma l’infidel
i inevitable do de l’existència,
la vida és només un calfred,
una presència corpòria, col·lectiva.
