les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

GABRIEL ARESTI SEMPRE PEDRA I POBLE

dijous, de maig 30, 2019
Passen els anys i la memòria persisteix. És difícil ─desconec les causes reals─ no recordar la figura de Gabriel Aresti. La figura i uns versos gravats a foc ─és un lloc comú─ en algun lloc proper a la consciència.

Defensaré
la casa de mon pare.
contra els llops,
contra la sequera,
contra l’usura,
contra la justícia,
defensaré
la casa
de mon pare.
Perdré
els ramats,
els horts,
els pinars;
perdré
els interessos,
les rendes,
els dividends,
però defensaré la casa de mon pare.
Em prendran les armes
i amb les mans defensaré
la casa de mon pare;
em deixaran
sense braços, sense espatlles,
i sense pits,
i amb l’ànima defensaré
la casa de mon pare.
Em moriré
es perdrà la meva ànima,
es perdrà ma fillada,
però la casa de mon pare
seguirà
en peu.


Quan els veig escrits penso en el per què són inoblidables. I amb una inevitable associació d’idees penso en Gabriel Celaya, Blas de Otero, Celso Emilio Ferreiro o Manuel María. I molts més que, en altres estadis del subconscient, només esperen la més mínima provocació per aflorar a la consciència. No em puc deixar Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol o Salvador Espriu.
Segueixo amb un altre fragment de Gabriel Aresti:
...
Aquí no es pot respirar.
Aquí ofegar es fa la llibertat.
Els homes es compren
com si foren pomes,
les dones es venen
com so foren peres.
Aquí tot té el seu preu:
Aquest és el regne de l’oferta i la demanda.
Aquí fins i tot l’escultura de Jorge de Oteiza,
fins a la pintura d’Agustín Ibarrola,
fins a la poesia de Gabriel Celaya,
es compra i es ven.
Aquí només hi ha una cosa
que ningú compra ni ven,
i ella és la poesia de Gabriel Aresti,
doncs
és tan barata
que no té preu.
Jo no culparé
a ningú
del que aquí passa.
Fins i tot a Madrid i a París són
uns angelets innocents,
i contra els capitalistes de Bilbao i Sant Sebastià
no m’atreviré,
perquè a les seves ànimes
sembla que no hi ha
ni rastre
del pecat d’Adam.
Aquí tot és puresa,
les dones dels treballadors
treuen
la suor dels seus homes
dels patis dels bancs.
Fins i tot els periòdics catòlics diuen la veritat.
Aquí ningú menteix.
Aquí tot és legítim,
fins l’inconsciència dels nacionalistes bascos.
Aquí ningú se n’adona
que la gran tempesta
està
propera...



I tot això es produeix a prop d’un cinc de juny, quan es commemoren els quaranta-quatre anys de la mort de Gabriel Aresti Segurola, i quan rellegim per enèsima vegada Harri eta herri (Pedra i poble)
+

UN MOMENT EN EL RECORD D'ANTONIO GRAMSCI

dijous, de maig 02, 2019
Cada cop que havies d’atansar-te a Gramsci ─encara que fos, com aquest cas, per recordar la seva mort─ tenies una eina fonamental: l’Antologia que havia fet Manuel Sacristán el 1970. Ara, en poc temps, s’ha afegit la que ha fet el Joan Tafalla: Qui vol el fi, vol els mitjans. Les excuses per a no fer res s’han diluït. Més informació »
+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre