les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

UN ACTE DE JUSTÍCIA

dijous, de desembre 27, 2018

Cada cop que em poso a escoltar Jean Ferrat ─no importa quina cançó─ estic fent un acte de justícia. És el que em va portar a visitar la seva Casa-museu a Antraigues-sur-Volane a l’Ardèche francesa, aprofitant un viatge a la Provença. Diuen que tots els camins porten a Roma... 


I és que la censura franquista, benèvola amb els cantants francesos de caràcter més anarquista ─Léo Ferré (l’únic artista al que Ferrat va demanar el seu autògraf) o Georges Brassens─ no va fer el mateix amb Jean Ferrat, de reconeguda militància comunista.
Ja he dedicat algunes Arrels a recordar la seva figura i els problemes que li va portar el seu comunisme, fins i tot al seu propi país. És interessant contar l’història d’una cançó: À la Une ─on criticava una televisió pública dominada per empreses privades─ va ser la gota que va acabar d’omplir el got que ja havia anat omplint el conjunt de cançons de caire polític: Potemkine, Camarade, Maria i moltes més.

Jean Ferrat escriu: “ El servei públic s’alinea amb les cadenes privades en una carrera per l’Audimat. En 2001, un pas extremadament greu ha estat donar en la privada amb aquests súper ganxos on productes prefabricats són llençats com pots de conserva... Són censats entre les “noves estrelles”. No tinc res contra aquests joves. [...] La cadena de televisió està associada a una multinacional del disc, fins els grans magatzems on es ven  l’essencial de la producció musical. Els recipients afegeixen”Vist en tal emissió de tal cadena” i la promoció aixafa tota la resta. De tot això cal preocupar-se.


A la Una

És una emissió formidable
Sobre els problemes de societat
On els herois i els miserables
Us parlen amb tota llibertat
Són víctimes? Són culpables?

Aquesta nit veieu per començar
Alguns gàngsters temibles
Que fa la sortida dels instituts
Seuran a la vostra taula
A condició d’estar emmascarats
Un testimoni inoblidable
Un gran moment de veritat.

[Tornada]
Aquesta nit, aquesta nit
Després de la roda de la fortuna
Els gàngsters, els gàngsters
Són a la Una.

És una emissió fantàstica
On teniu un paper a jugar
Un paper moral, un paper cívic
Per ajudar-nos a retrobar
Aquells dels que no tenim notícies
Desapareguts volatilitzats
Aquesta nit us llenço una crida
Només vosaltres ens podeu informar
En quins baixos fons la desgraciada
Ha pogut un dia extraviar-se?
Quines maniobres molt dubtoses?
Ha hagut de fer per a lliurar-se?

[Tornada]
Aquesta nit, aquesta nit
Després de la roda de la fortuna
La mà de ma germana, la mà de ma germana
És a la Una.

És una emissió trencadora
Sobre el transfons de la societat
Una fulla de vida sagnant
Que vosaltres no podeu faltar
Un home que ha pagat el seu deute
Vint anys de presó merescuts
Reconstruirà en directe
Quans diners ha tocat?
Prement sobre el gallet
Per assassinar un diputat.

[Tornada]
Aquesta nit, aquesta nit
Després de la roda de la fortuna
Els assassins, els assassins
Són a la Una.

És una gran sèrie
De grans debats televisats
De controvèrsies fabuloses
De cara a cara sense pietat
Entre qui sagna i qui talla
Entre botxins i torturats
Entre un policia corrupte i una puta
Un delator, un denunciat
Entre un “para” i un “fellouze”
Entre un violador i les violades
I després com una apoteosi
Entre SS i deportats.

Aquesta nit, aquesta nit
Després de la roda de la fortuna
Un PAF obscè, un PAF obscè
És a la Una.
La seva actitud dóna fruit i el 12 de setembre de 1991 rep aquesta carta d’Étienne Mougeotte, aleshores vice-president de TF1.










 Però no tot van ser entrebancs. El gran poeta Louis Aragon li escriu l’1 de febrer de 1961 autoritzant-lo a musicar el seu poema J’entends, j’entends.

                        Estimat Senyor,

                              No he oblidat el vostre nom. Us autoritzo completament a reincidir.
Poseu en música el poema que heu triat. Crec que existeix (n’equivoco tot el temps al respecte) una posada en cançó de Philippe Gérard. Però no
            n’estic segur. (...)

                   Amb tota la simpatia per a vos.

                                   Aragon

+

ALS 30 ANYS DEL SEU ASSASSINAT

diumenge, de desembre 16, 2018
Ja tenia, amb temps, prevista l’arrel dedicada a la memòria de Chico Mendes, però la història ens juga males passades i la possibilitat d’un record més o menys emotiu, però l’aparició d’un personatge que gaudirà amb la destrucció de l’Amazònia dóna una altra actualitat al seu assassinat.
Jair Bolsonaro és aquest personatge que dóna suport als “garimpeiros”, buscadors d’or a cel obert i que destrueixen grans espais de l’Amazònia al temps que  la deixen contaminada de mercuri: les terres i els peixos. Uns altres responsables d’aquesta desforestació són els “fazendeiros” (grans terratinents) i dels que sortiran els assassins de Chico Mendes.
Aquest, poc abans de ser assassinat, ja deia en una intervenció pública:
“No vull flors a la meva tomba perquè sé que les aniran a arrencar a la selva. Només vull que la meva mort sigui una contribució per acabar amb la impunitat dels matons, els quals compten amb la protecció de la policia d’Acre i que ja han matat més de 50 persones com jo, líders seringueiros (extractors del producte del que s’obté el cautxú), disposats a salvar la selva amazònica i a demostrar que el progrés sense destrucció és possible.”
Hi ha un llibre, ja convertit en clàssic, Senderos de libertad, de Javier Moro, Planeta/Seix Barral, 1992, de lectura imprescindible.
La recomanació del llibre, l’audició de la cançó de Maná, Cuando los ángeles lloran
i la lectura del poema de Thiago de Mello, Chico Mendes: Sueño que crece en el corazón de la selva ¿què millor manera de recordar l’assassinat de Chico Mendes el 22 de desembre d’ara fa 30 anys?



THIAGO DE MELLO

Chico Mendes: Somni que creix al cor de la selva

Ja no freqüentes
amb el cos commogut
Els espais del món.
La mida del temps no t’arriba.
Vas guanyar la dimensió del somni:
ets estel de l’alba de l’esperança.

Arribat vas ser al món
─front estelada,
pit cabalós─
per a que complissis
en la construcció del temps
del que a l’home hi ha
de rosada indignada.

Atenies altes crides:
la selva i els seus pobles
necessitaven (necessiten)
de l’esperança amb que feies la sembra
i el poder amb que descobries
que l’amor és possible.

Els enemics de la vida,
tremolant davant l’albada,
ferotges van tallar
el teu camí inesborrablement escrit
en la verda realitat,
en la terra nostra de cada dia.

Embogits perquè els enfonsaves,
van pensar que podrien
emmordassar la fe
en el regne de la justícia
i convertir en moneda
l’esplendor de la primavera.

Ni van pressentir
que eres de la nissaga dels éssers
que naixen per a romandre.
Ara, intocable.
prescindeixes del cos.

Perdures amb nosaltres.
Ens portes i et portem.
Vet aquí que la vida de l’home
i el que parla i el que fa
es fa fonament
del que serà l’esdevenidor.

I la teva pròpia mort
és la flama que ens crida
 per a portar la greda,
espolsar la pissarra,
aparellar els puntals
de maçaranduba
i ajudar a construir
les esplèndides ciutats.

Per això et canto, germà.
Tu ens fas capaços
de cuidar del sol i del cel
del regne de la claredat
que és la nostra falda i la nostra casa.

Avancem pels senderis
que vas ajudar a obrir
i per a no perdre’ns
ens vas deixar estels
als trocs de les seringueiras
a les sacopemas de les samaumeiras,
i fins i tot a les faves morenes
de l’acapurana florida.

La llampada serena dels teus ulls immensos
balla en les escates esmaltades
que neixen de l’aiguabarreig
de l’Acre i del Xapuri.

Deixa’m revelar-te que a vegades
ens mossega una ombra de desànim
i ens esgarrifa l’espant
davant els estocs de l’opulència
que no dorm i està plena d’ulls.

Ací els ocells de la selva
arriben confiats,
les òlibes s’acomiaden dels estels
cantant les síl·labes alegres
del teu nom de nen.

Per tot el que ens dones,
et porto el so dels rems
dels pescadors de pirarucu,
porto la palma ballarina
dels nens de l’horta,
panxuts, flacs
escolars.

Porto el cant del sindicat
dels ocells d’ales cremades
per les brases inhumanes;
la suor de les trencadores de cocos,
de les que fan farina d’aigua,
de les pastadores d’açaí.

I acabo aquest gest de mà agraïda
amb l’abraçada dels nen amazònics
que naixeran encara, beneïts
Per l’arc iris majestuós de l’amor
Que s’aixeca de la saba del bosc
De les terres fermes del Xapuri,
Amb tots els colors de les races humanes.


Maçaranduba: arbre amazònic, de fusta noble.
Seringueira: l’arbre que dóna la llet del cautxú
Samaumeira: majestuós arbre de la selva
Acapurana: arbre que conversa amb el riu.
Pirarucu: un dels més grans i predilectes peixos dels dontres rius.
Açaí: nom de l’arbre i el fruit, del que es fa un suc de poder energètic.



 




+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*