realitat

Jesús Moncada, nascut l’1 de desembre de 1041 ─ara faria 77 anys─ va ser un mequinensà una mica atípic. Trenca la trajectòria de la majoria dels seus conciutadans i, en lloc d’anar a estudiar a Lleida ho fa a Saragossa. Ell comentava que allà havia tingut la sort de trobar molts professors de literatura. Un d’ells, quasi amb tota seguretat, devia ser el poeta Miguel Labordeta, germà del cantautor José Antonio Labordeta, i fill del Miguel Labordeta director i propietari del col·legi Santo Tomàs de Aquino, on estudiava Jesús Moncada. Miguel Labordeta fill li havia regalat Mi infancia y juventud, de Ramón y Cajal. També recordava amb afecte al poeta Rosendo Tello, professor del col·legi.
Nogensmenys, a la llarga i ja des de Barcelona, Mequinensa tornarà per a convertir-se en l’objecte únic de la seva obra. Segueixo pensant que la seva mort prematura havia tallat el projecte, segons ell ja començat, de fer una novel·la urbana on Gràcia, el barri de la seva residència, seria el centre.
I potser, buscant aquesta vesant urbana, que l’allunyava del ruralisme de la seva obra, vaig raure en la seva breu aproximació a l’article periodístic.

Mapa de Mequinensa dibuixat per Jesús Moncada

I és allà ─a Cabòries estivals─ on trobo el que pot ser el motiu d’aquesta nova aproximació a Jesús Moncada.

Rellegint els seus articles publicats a la premsa d’immediat em crida l’atenció La cavalleria roja, publicat a la revista El Temps al 1987, amb motiu de la publicació en català de l’obra d’Isaak Bàbel. He acabat una novel·la del brasiler Rubem Fonseca, Vastas emociones y pensamientos imperfectos, en la que a un cineasta amb dos anys sense treballar li encarreguen dirigir una pel·lícula sobre Bàbel i en la que troba un suposat manuscrit d’una novel·la inèdita, el que seria una obra pòstuma..
Quina coincidència!
L’article de Moncada comença: “No m’han deixat acabar”, diuen que va exclamar aquell jueu d’Odessa quan van detenir-lo, un matí de maig del 1939, en plena dictadura estalinista. Quinze anys més tard, després d’una revisió del procés, Bàbel va ser rehabilitat, però ell no ho va veure: segons dades oficials, havia mort executat en un camp de concentració el 17 de març del 1941. Era el final d’una vida d’escriptor que Gorki ─el primer que va publicar les seves narracions─, li havia vaticinat honrosa però dura...”
Uns altres dels articles els va escriure per obligació.
A “Després del Creixells”, publicat per tradició a la revista de l’Ateneu Barcelonès el 4t. trimestre del 1988, escriu:
Senyor President: quan arribo a casa, el meu gos, el Rom, em renya. Té raó. Intento justificar-me, explicant-li per què no he pogut treure’l a passeig a l’hora acostumada. Li dic que aquest vespre, i sense haver-ne tingut nassada, he hagut de fer cap en un tres i no res al saló d’actes de l’Ateneu on havia de recollir el Premi Joan Creixells, atorgat a  la meva novel·la Camí de sirga. I que després, amb el Sergi Pàmies, l’Oriol Castanys i el Carles-Jordi Guardiola, he fet via de seguida cap a casa. Però ell no para de rondinar. [...]
Eixim. Seguint l’itinerari de sempre pels carrers deserts, plens de papers convocant a la vaga general del dia catorze, fem cap a la plaça del Diamant. D’ençà del migdia, hi ha una novetat: al monòlit erigit en un dels angles, amb una inscripció en una placa de marbre per recordar que el lloc va inspirar la novel·la de la Mercè Rodoreda, apareix una pintada nova, indesxifrable, encara fresca. [...] No hi ha ningú fora de nosaltres. Asseguts a la muralleta, el Rom i jo contemplem el monòlit, ara anònim, transformat en monument a la incivilitat. Després, procurant esquivar vidres d’ampolles trencades escampats per terra i una xeringa sinistra llençada a la vorera, reprenem el camí de casa....

Just deu anys més tard, al 1998, es repeteix l’obligació. L’article “Nota al peu de la fosca”, comença:
L’estridor del timbre del telèfon s’afegeix a l’estrèpit circulatori que fa vibrar el vidres del balcó. De bon matí, el Torrent de l’Olla és un desgavell. Despenjo: un amic de Mequinensa acaba d’assabentar-se de la concessió del “Joan Creixells” a Estremida memòria i vol felicitar-me. Enllestides les efusions, acordem l’alifara de celebració per a la propera trobada, fem l’intercanvi meteorològic ritual ( la xafogor verinosa de Barcelona per una cerçada insistent, rabiüda, a la vall de l’Ebre) i passem a les novetats vilatanes. Ara, el to de veu de l’interlocutor em fa intuir que té alguna cosa especial a comunicar-me. [...] La notícia de molt lluny, del 1877. [...] Un cop amollada la notícia, “Aquesta”, lamenta, “t’arriba tard, ja no pots posar-la al llibre”, l’amic s’acomiada.
[...]
Malgrat que, com deia el meu confident fa un instant, aquesta besllum sobre la vida de l’infortunat traginer ja no pugui aparèixer a la novel·la, voldria deixar-ne constància. Potser la millor manera serà dedicar-hi l’article que, seguint la tradició dels guanyadors del “Joan Creixells”, he de escriure per a la revista dels amics de l’Ateneu. És qüestió de pensar-hi.


Jesús Moncada, no podia ser menys, ha aprofitat aquestes oportunitats per deixar-nos notícia del seu barri de Gràcia, de la vida de Mequinensa ─la que és dins i la que queda fora dels seus relats─ i, fins i tot, de les inclemències del temps.



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*