les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

¡YO SOY FIDEL!

dijous, de novembre 15, 2018

Ja fa dos anys. A Santa Clara, al posar la televisió al matí, escolto una cançó, fins aquells moments inèdita: “Cabalgando con Fidel” de Raúl Torres.

                                  https://www.youtube.com/watch?v=MBydSAqSQgo

Després, anant cap a La Habana, la sentirem més vegades. Sembla ser l’única música que sona a l’illa. És el dia 26 de novembre de 2016.
Juventud rebelde titula a tota pàgina: ¡Hasta la victoria siempre, Fidel! i en un requadre podem llegir:
                        “Querido pueblo de Cuba:
Con profundo dolor comparezco para informar a nuestro pueblo, a los amigos de nuestra América y del mundo, que hoy 25 de noviembre del 2016, a las 10:29 horas de la noche, falleció el Comandante en Jefe de la Revoluciób Cubana, Fidel Castro Ruz...” i també unes paraules que es repeteixen a Tribuna de La Habana i que ─ho he comprovat─ la joventut cubana sap de memòria:

             “Revolución es sentido sentido del momento histórico; es cambiar todo lo que debe ser cambiado; es igualdad y libertad plenas; es ser tratado y tratas a los demás como seres humanos; es emanciparnos por nosotros mismos y con nuestros propios esfuerzos; es desafiar poderosas fuerzas dominantes dentro y fuera del ámbito social y nacional; es defender valores en los que se cree al precio de cualquier sacrificio; es modestia, desinterés, altruísmo, solidaridad y heroísmo; es luchar con audacia, inteligencia y realismo; es no mentir jamás ni violar principios éticos; es convicción profunda de que no existe fuerza en el mundo capaz de aplastar la fuerza dela verdad y las ideas.
Revolución es unidad, es independencia, es luchar por nuestros sueños de justicia àra Cuba y para el mundo, que es la base de nuestro patriotismo, nuestro socialismo y nuestro internacionalismo”.
            Fidel Castro Ruz, Plaza de la Revolución José Martí, 1ro de mayo del 2000.



El dia 26 de novembre, Tribuna de La Habana publicava a la primera pàgina:

Oda al reparador de sueños
                        (A Fidel Castro Ruz)

La noche se despidió con tonos grises,
en la cama descansa el reparador de sueños,
las palabras se enredan entre sí,
se atropellan en una marea sin sentido.
¿Cómo describirte, jinete del alba,
cuando todos los vocablos parecen agotados?

Hoy las palabras se niegan a nacer,
es forzoso hacerle una cesárea al alma
para intentar forjarte un traje,
las manos rebuscan, ansiosas de verbos,
en ese río invisible que nos une,
soy uno de los millones de hijos
que nunca conociste,
de esos afortunados que pusieron,
al lado del nombre de su progenitor, el tuyo.

Las sombras se ciernen sobre la ciudad,
intentan corromper los recuerdos,
pero el guerrero se niega a morir,
como sesenta años atrás,
toma el timón del Granma
y pone rumbo a las estrellas.
El reparador de sueños se ha vuelto lucero,
en su testamento no escrito,
solo hay cuatro palabras:

¡HASTA LA VICTORIA SIEMPRE!

El dia 29 estàvem a la Plaza de la Revolución José Martí, quan encara era buida, esperant l'acte de masses mes important.






+

CAMARADES I AMICS

divendres, de novembre 02, 2018

Aquesta quinzena coincideixen en el temps el traspàs de dos camarades i amics: Roman i Pere Ardiaca.

El primer ─31-10-2004─ ca ser sempre Roman. No va haver manera de que recuperés el Josep Serradell de la seva identitat. I com a tal el tinc guardat a la memòria. Eren els inicis dels 70 a Balaguer. A casa, encara no “cremada”, es reunia la direcció local del PSUC amb el Roman ─en altres ocasions amb el Sitges─ i feien l’anàlisi de la situació i es marcaven nous objectius.
Quan el Roman va publicar Clandestinos. Una historia que no se borrará, 1995, al primer full de l’exemplar que conservo va escriure, amb una lletra tremolosa ja, “Al company Miquel Àngel Soria un jove i veterà lluitador per las idees del socialisme. Afectuosament, Román.”
Està clar que em veia amb bons ulls i encara tenia present aquells vells temps de lluita a la clandestinitat.



Amb el Pere ens va lligar senpre la procedència. Quan va a parèixer per Lleida, a casa del camarada Sàrraga que li va donar aixopluc, jo acudia a les reunions des de Balaguer, el que el despertava records. Ja des dels inicis, la relació va anar més lluny que la simplement partidària. També és cert que, amb el pas del temps, els records poden patir modificacions.


El recordo ─i hi havia una foto que deixava constància i va anar a parar a l’arxiu de la Fundació─ venent el Treball al carrer Major de Lleida. Però, sobretot, presidint un acte al Teatro Principal abans de que hagués arribat la legalització del PSUC , el 24 de juny de 1976. La sol·licitud al Govern Civil s’havia fet sota el títol “Lleida: Problemes actuals i futur democràtic” i les sigles PSUC no van ver acte de presència fins la presentació de l’acte, davant de ─aproximadament─ mil dues-centes persones.  



+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*