les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

JESÚS MONCADA, UN ANY MÉS

dimecres, de novembre 28, 2018

Jesús Moncada, nascut l’1 de desembre de 1041 ─ara faria 77 anys─ va ser un mequinensà una mica atípic. Trenca la trajectòria de la majoria dels seus conciutadans i, en lloc d’anar a estudiar a Lleida ho fa a Saragossa. Ell comentava que allà havia tingut la sort de trobar molts professors de literatura. Un d’ells, quasi amb tota seguretat, devia ser el poeta Miguel Labordeta, germà del cantautor José Antonio Labordeta, i fill del Miguel Labordeta director i propietari del col·legi Santo Tomàs de Aquino, on estudiava Jesús Moncada. Miguel Labordeta fill li havia regalat Mi infancia y juventud, de Ramón y Cajal. També recordava amb afecte al poeta Rosendo Tello, professor del col·legi.
Nogensmenys, a la llarga i ja des de Barcelona, Mequinensa tornarà per a convertir-se en l’objecte únic de la seva obra. Segueixo pensant que la seva mort prematura havia tallat el projecte, segons ell ja començat, de fer una novel·la urbana on Gràcia, el barri de la seva residència, seria el centre.
I potser, buscant aquesta vesant urbana, que l’allunyava del ruralisme de la seva obra, vaig raure en la seva breu aproximació a l’article periodístic.

Mapa de Mequinensa dibuixat per Jesús Moncada

I és allà ─a Cabòries estivals─ on trobo el que pot ser el motiu d’aquesta nova aproximació a Jesús Moncada.

Rellegint els seus articles publicats a la premsa d’immediat em crida l’atenció La cavalleria roja, publicat a la revista El Temps al 1987, amb motiu de la publicació en català de l’obra d’Isaak Bàbel. He acabat una novel·la del brasiler Rubem Fonseca, Vastas emociones y pensamientos imperfectos, en la que a un cineasta amb dos anys sense treballar li encarreguen dirigir una pel·lícula sobre Bàbel i en la que troba un suposat manuscrit d’una novel·la inèdita, el que seria una obra pòstuma..
Quina coincidència!
L’article de Moncada comença: “No m’han deixat acabar”, diuen que va exclamar aquell jueu d’Odessa quan van detenir-lo, un matí de maig del 1939, en plena dictadura estalinista. Quinze anys més tard, després d’una revisió del procés, Bàbel va ser rehabilitat, però ell no ho va veure: segons dades oficials, havia mort executat en un camp de concentració el 17 de març del 1941. Era el final d’una vida d’escriptor que Gorki ─el primer que va publicar les seves narracions─, li havia vaticinat honrosa però dura...”
Uns altres dels articles els va escriure per obligació.
A “Després del Creixells”, publicat per tradició a la revista de l’Ateneu Barcelonès el 4t. trimestre del 1988, escriu:
Senyor President: quan arribo a casa, el meu gos, el Rom, em renya. Té raó. Intento justificar-me, explicant-li per què no he pogut treure’l a passeig a l’hora acostumada. Li dic que aquest vespre, i sense haver-ne tingut nassada, he hagut de fer cap en un tres i no res al saló d’actes de l’Ateneu on havia de recollir el Premi Joan Creixells, atorgat a  la meva novel·la Camí de sirga. I que després, amb el Sergi Pàmies, l’Oriol Castanys i el Carles-Jordi Guardiola, he fet via de seguida cap a casa. Però ell no para de rondinar. [...]
Eixim. Seguint l’itinerari de sempre pels carrers deserts, plens de papers convocant a la vaga general del dia catorze, fem cap a la plaça del Diamant. D’ençà del migdia, hi ha una novetat: al monòlit erigit en un dels angles, amb una inscripció en una placa de marbre per recordar que el lloc va inspirar la novel·la de la Mercè Rodoreda, apareix una pintada nova, indesxifrable, encara fresca. [...] No hi ha ningú fora de nosaltres. Asseguts a la muralleta, el Rom i jo contemplem el monòlit, ara anònim, transformat en monument a la incivilitat. Després, procurant esquivar vidres d’ampolles trencades escampats per terra i una xeringa sinistra llençada a la vorera, reprenem el camí de casa....

Just deu anys més tard, al 1998, es repeteix l’obligació. L’article “Nota al peu de la fosca”, comença:
L’estridor del timbre del telèfon s’afegeix a l’estrèpit circulatori que fa vibrar el vidres del balcó. De bon matí, el Torrent de l’Olla és un desgavell. Despenjo: un amic de Mequinensa acaba d’assabentar-se de la concessió del “Joan Creixells” a Estremida memòria i vol felicitar-me. Enllestides les efusions, acordem l’alifara de celebració per a la propera trobada, fem l’intercanvi meteorològic ritual ( la xafogor verinosa de Barcelona per una cerçada insistent, rabiüda, a la vall de l’Ebre) i passem a les novetats vilatanes. Ara, el to de veu de l’interlocutor em fa intuir que té alguna cosa especial a comunicar-me. [...] La notícia de molt lluny, del 1877. [...] Un cop amollada la notícia, “Aquesta”, lamenta, “t’arriba tard, ja no pots posar-la al llibre”, l’amic s’acomiada.
[...]
Malgrat que, com deia el meu confident fa un instant, aquesta besllum sobre la vida de l’infortunat traginer ja no pugui aparèixer a la novel·la, voldria deixar-ne constància. Potser la millor manera serà dedicar-hi l’article que, seguint la tradició dels guanyadors del “Joan Creixells”, he de escriure per a la revista dels amics de l’Ateneu. És qüestió de pensar-hi.


Jesús Moncada, no podia ser menys, ha aprofitat aquestes oportunitats per deixar-nos notícia del seu barri de Gràcia, de la vida de Mequinensa ─la que és dins i la que queda fora dels seus relats─ i, fins i tot, de les inclemències del temps.

+

¡YO SOY FIDEL!

dijous, de novembre 15, 2018

Ja fa dos anys. A Santa Clara, al posar la televisió al matí, escolto una cançó, fins aquells moments inèdita: “Cabalgando con Fidel” de Raúl Torres.

                                  https://www.youtube.com/watch?v=MBydSAqSQgo

Després, anant cap a La Habana, la sentirem més vegades. Sembla ser l’única música que sona a l’illa. És el dia 26 de novembre de 2016.
Juventud rebelde titula a tota pàgina: ¡Hasta la victoria siempre, Fidel! i en un requadre podem llegir:
                        “Querido pueblo de Cuba:
Con profundo dolor comparezco para informar a nuestro pueblo, a los amigos de nuestra América y del mundo, que hoy 25 de noviembre del 2016, a las 10:29 horas de la noche, falleció el Comandante en Jefe de la Revoluciób Cubana, Fidel Castro Ruz...” i també unes paraules que es repeteixen a Tribuna de La Habana i que ─ho he comprovat─ la joventut cubana sap de memòria:

             “Revolución es sentido sentido del momento histórico; es cambiar todo lo que debe ser cambiado; es igualdad y libertad plenas; es ser tratado y tratas a los demás como seres humanos; es emanciparnos por nosotros mismos y con nuestros propios esfuerzos; es desafiar poderosas fuerzas dominantes dentro y fuera del ámbito social y nacional; es defender valores en los que se cree al precio de cualquier sacrificio; es modestia, desinterés, altruísmo, solidaridad y heroísmo; es luchar con audacia, inteligencia y realismo; es no mentir jamás ni violar principios éticos; es convicción profunda de que no existe fuerza en el mundo capaz de aplastar la fuerza dela verdad y las ideas.
Revolución es unidad, es independencia, es luchar por nuestros sueños de justicia àra Cuba y para el mundo, que es la base de nuestro patriotismo, nuestro socialismo y nuestro internacionalismo”.
            Fidel Castro Ruz, Plaza de la Revolución José Martí, 1ro de mayo del 2000.



El dia 26 de novembre, Tribuna de La Habana publicava a la primera pàgina:

Oda al reparador de sueños
                        (A Fidel Castro Ruz)

La noche se despidió con tonos grises,
en la cama descansa el reparador de sueños,
las palabras se enredan entre sí,
se atropellan en una marea sin sentido.
¿Cómo describirte, jinete del alba,
cuando todos los vocablos parecen agotados?

Hoy las palabras se niegan a nacer,
es forzoso hacerle una cesárea al alma
para intentar forjarte un traje,
las manos rebuscan, ansiosas de verbos,
en ese río invisible que nos une,
soy uno de los millones de hijos
que nunca conociste,
de esos afortunados que pusieron,
al lado del nombre de su progenitor, el tuyo.

Las sombras se ciernen sobre la ciudad,
intentan corromper los recuerdos,
pero el guerrero se niega a morir,
como sesenta años atrás,
toma el timón del Granma
y pone rumbo a las estrellas.
El reparador de sueños se ha vuelto lucero,
en su testamento no escrito,
solo hay cuatro palabras:

¡HASTA LA VICTORIA SIEMPRE!

El dia 29 estàvem a la Plaza de la Revolución José Martí, quan encara era buida, esperant l'acte de masses mes important.






+

CAMARADES I AMICS

divendres, de novembre 02, 2018

Aquesta quinzena coincideixen en el temps el traspàs de dos camarades i amics: Roman i Pere Ardiaca.

El primer ─31-10-2004─ ca ser sempre Roman. No va haver manera de que recuperés el Josep Serradell de la seva identitat. I com a tal el tinc guardat a la memòria. Eren els inicis dels 70 a Balaguer. A casa, encara no “cremada”, es reunia la direcció local del PSUC amb el Roman ─en altres ocasions amb el Sitges─ i feien l’anàlisi de la situació i es marcaven nous objectius.
Quan el Roman va publicar Clandestinos. Una historia que no se borrará, 1995, al primer full de l’exemplar que conservo va escriure, amb una lletra tremolosa ja, “Al company Miquel Àngel Soria un jove i veterà lluitador per las idees del socialisme. Afectuosament, Román.”
Està clar que em veia amb bons ulls i encara tenia present aquells vells temps de lluita a la clandestinitat.



Amb el Pere ens va lligar senpre la procedència. Quan va a parèixer per Lleida, a casa del camarada Sàrraga que li va donar aixopluc, jo acudia a les reunions des de Balaguer, el que el despertava records. Ja des dels inicis, la relació va anar més lluny que la simplement partidària. També és cert que, amb el pas del temps, els records poden patir modificacions.


El recordo ─i hi havia una foto que deixava constància i va anar a parar a l’arxiu de la Fundació─ venent el Treball al carrer Major de Lleida. Però, sobretot, presidint un acte al Teatro Principal abans de que hagués arribat la legalització del PSUC , el 24 de juny de 1976. La sol·licitud al Govern Civil s’havia fet sota el títol “Lleida: Problemes actuals i futur democràtic” i les sigles PSUC no van ver acte de presència fins la presentació de l’acte, davant de ─aproximadament─ mil dues-centes persones.  



+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*