realitat

Ja han passat 45 anys d’aquell 28 d’octubre en el que entràvem en un local de l’església de Santa Maria Mitjancera, al carrer d’Entença de Barcelona, per assistir ─diuen─ a un “col·loqui sobre la Pacem in Terris”. A mi, feia molts anys que no se m’havia perdut res en un edifici religiós, però eren els llocs més segurs per fer allò al que realment anàvem: la reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya.
Tinc els records tant vius d’aquell dia que sembla que el temps no hagués passat. I ara, quan alguns fan esforços per eixamplar el nombre de ciutadans compromesos en el que s’ha vingut a denominar “dret a decidir” i uns altres ─que es consideren posseïdors de la veritat─ es llancen a l’aventura, enyoro uns temps en els que ens uníem sota el lema “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia i Coordinació amb les forces arreu de l’Estat espanyol”. I deixàvem els franquistes ─l’enemic comú─ arraconats i sense capacitat de reacció. Franco encara era viu.
La detenció dels 113 va tenir una gran repercussió. Els noms, la quantitat, la procedència van fer que l’interés per conèixer una organització ─que fins aleshores havia passat gairebé desapercebuda─ s’eixamplés entre la població. L’historiador Josep M. Colomer ho fa notar: “Probablement poques vegades un fet repressiu com aquest ha provocat una multiplicació tan ràpida de la influència política de l’organisme que es pretenia eliminar.”
El coneixement de l’Assemblea es va estendre per tot el país i va traspassar fronteres. Una part important la va tenir el document redactat a la presó Model, Els 113 al poble de Catalunya, on s’afirmava amb rotunditat:  “L’Assemblea de Catalunya no pot ser posada a la presó perquè és al carrer.”

Mentre, la vida a la presó transcorria entre un seguit d’activitats al pati. Recordo la xerrada de Josep Solé Barberà sobre l’Estatut d’Autonomia de 1932, capaç de convèncer molts escèptics sobre el tema. També la de Ramon Majó, telegrafista de Manresa, sobre escalada.
Carles Santos va posar música a una lletra del pescador Josep Ayza ─relacionat amb la música coral─ composant la Cançó dels 113, que vam assajar al pati:

                                   Catalunya terra nostra,
                                   apinyats com tots els vents.
                                   Volejant la llibertat,
                                   barres, reixes que empresonen
                                   l’esperit mai no podran.

                                   Catalans eixamplem pit,
                                   que nosaltres som l’eixida.
                                   Cantem tots per la unitat,
                                   endavant la nostra lluita.
                                   L’Assemblea i Catalunya,
                                   ja és un fet i seran fruits.

Una fita important va se aconseguir que els presos polítics de les altres galeries ─la 3ª, 4ª i 6ª─ passessin a la nostra. No es va poder el mateix amb Salvador Puig Antich i ho recordo amb pena però sobretot, amb ràbia.

Segueixo amb Josep m. Colomer ─Assemblea de Catalunya, Editorial Avance, Barcelona, 1976─ : “Fins aquí, podem dir que l’Assemblea havia aconseguit en dos anys d’existència un autèntic suport de masses i s’havia convertit realment en el màxim organisme unitari del poble de Catalunya. La detenció de Maria Mitjancera havia anat acompanyada d’ una ona repressiva que havia multiplicat en poques setmanes les detencions i els processaments per motius polítics i sindicals.. Era una autèntica operació de “neteja” destinada a assegurar la successió monàrquica sota la mà fèrria de Carrero Blanco, veritable hom-pont per a un franquisme després de Franco. Però la reacció popular al costat de l’Assemblea de Catalunya ─així com, en un altre nivell, la campanya per la llibertat dels 10 del procés 1001─ era ja una clara demostració de la inviabilitat d’una sortida política del franquisme que deixés al marge la voluntat popular lliurement expressada.”  

L’anecdotari és present a l’obra d’Antoni Batista i J. Playà Maset, La gran conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya, 1991.  El mateix Antoni Batista va publicar els resums de les declaracions dels detinguts a la Jefatura Superior de Policía ─més coneguda com Via Laietana─ a La Brigada Social, 1995


Per aquells que vam compartir l’Assemblea, el seu esperit segueix en plena vigència.



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*