realitat



Aquests dies, veient les imatges de l’alliberament de la jove palestina Ahed Tamimi, veig al seu darrere  ─recuperats de la mort─ les figures del poeta Mahmud Darwish o  del professor i crític Edward W. Said. I molts més.


Recordo unes paraules de l’Antonio Colinas sobre Mahmud Darwish de l’any 2005, tres abans de la mort d’aquest, el 9 d’agost de 2008:

“Escribo sobre este libro de poemas de Mahmud Darwish (El lecho de una extraña) en el día en el que se le concede el Nobel a Harold Pinter. Una vea más, este premionos recuerda que se debate entre lo sobradamente conocido (Pinter) y lo estrambótico (Jelinek), y que siempre deja ahí, a un paso del podio, ─entre los finalistas también de este año─, la poesía árabe (Adonis) o la oriental (Ko Un).
Viene esta reflexión previa a cuento de la lectura del libro de un poeta árabe, Mahmud Darwish. En tiempo de tantas poéticas d encefalograma plano la poesía árabe ─como la que nos llega de Hispanoamérica─ mantiene su vigor y su autenticidad, nos convence casi siempre porques su compromiso es, sin más, con la poesía que no se avergüenza de serlo. La poesía de Darwish (...) nace de un tiempo y de una vida críticos: los sometidos a la inestabilidad de las guerras y al desarraigo del exilio.”
“L’exili és part de mi. Quan visc a l’exili porto ma terra amb mi. Quan visc a ma terra, sento l’exili amb mi. L’ocupació és l’exili. L’absència de justícia és l’exili. Estar hores en un control militar és l’exili. Saber que el futur no serà millor que el present és l’exili. L’avenir és sempre pitjor per a nosaltres. Això és l’exili”. Paraules del poeta.

¿Quién soy yo, sin exilio?

Extraño como el río al borde del río... El agua
ne ata a tu nombre. Nada me retorna de mi lejanía
a mi palmera: ni la paz ni la guerra.
Nada me incorpora a los Evangelios.
Nada... nada relumbra desde la costa del flujo
y el reflujo entre el Tigris y el Nilo.
Nada me desembarca de los navíos del faraón.
Nada me porta o ma hace portar una idea: ni la nostalgia
ni la promesa. ¿Qué hacer? ¿Qué
hacer sin exilio y son una larga noche
que escrute el agua?

El agua
me ata
a tu nombre.
Nada me lleva de las mariposas de mi sueño
a mi realidad: ni la tierra ni el fuego. ¿Qué
hacer sin las rosas de Samarcanda? ¿Qué
hacer en un lugar que pule los cantos con sus piedras
lunares? Ambos somos ligeros, como nuestras casas,
en los vientos lejanos. Somos amigos de los seres
extraños entre las nubes... dos restos de
la gravitaciób de la tierra de identidad. ¿Qué haremos? ¿Qué
haremos sin exilio y sin una larga noche
que escrute el agua?

El agua
me ata
a tu nombre.
No queda de mí más que tú, y no queda de ti
más que yo, un extraño que acaricia el muslo de extraña. ¡Oh,
extraña! ¿Qué haremos con la tranquilidad que
nos queda y con una siesta entre dos mitos?
Nada nos lleva: ni el camino ni la casa.
¿Este camino ha sido siempre igual,
o nuestros sueños lo han cambiado
tras hallar, entre los mongoles, un caballo
en la colina?
¿Qué haremos?
¿Qué
haremos
sin
exilio?

Darwish, vivint ja a Ramal·lah, rep de forma constant la visita del sionisme armat. D’això sortirà el seu Estat de setge. Era totalment conscient de que lluitava contra múltiples enemics. Alguns d’ells: “Les noves tecnologies i els mitjans de comunicació han deixat de banda la poesia. Ja no ocupa el lloc que ocupava abans al món. No és una crisi exclusiva del món àrab, passa a tot el planeta. Ja no hi ha lectors de Lorca o Alberti”.
A Edward W. Said, exiliat als USA i que mai va creure en els acords de pau d’Oslo, li dedica un llarg poema, Contrapunt, del que us deixo uns retalls.



NOVA IORK, NOVEMBRE, CINQUENA AVINGUDA
El sol és un resplendent platet volador.
A l’ombra, vaig preguntar a la meva ànima estrangera: Aquest ciutat és Babilònia
o Sodoma?

Allà lluny, al llindar d’un abisme elèctric alt com el cel,
vaig conèixer Edward fa trenta anys.
Els temps eren menys impetuosos.
Cadascun li va dir a l’altre:
si el teu passat és experiència, fes del demà sentit i visió!
Anem, anem cap el nostre demà, segurs de la sinceritat de
l’imaginació i del miracle de l’herba.

Ja no recordo si aquella tarda vam anar al cinema, però vaig sentir uns vells
indis dir-me: no confiïs ni en el cavall ni en la modernitat.
[...]
Però ell és un lector que es pregunta sobre el que ens diu la poesia en temps de
desastre.

SANG
                        i sang
                                               i sang
                                                              en ta pàtria
en el meu nom i el teu, en la flor de l’ametller, la pela de plàtan, la llet del nen,
la llum i l’ombra, el gra de blat, la capsa de sal. Francotiradors virtuosos encerten el
blanc.
Sang
                        sang
                                               sang
aquesta terra és més petita de la sang dels seus nens, ofrenes alçades als llindars
de la resurrecció. ¿Està beneïda o batejada aquesta terra
per la sang                 
                        la sang
                                               la sang
que ni les pregàries ni la sorra assequen? No hi ha suficient justícia a les pàgines del Llibre Sant per a donar als màrtirs la felicitat de caminar lliurement sobre els núvols.
Sang de dia, sang de nit. Sang a les paraules!
[...]

Dic: no és vida una vida definida pel seu contrari, la mort!
Diu: Viurem,  encara que la vida ens abandoni a la nostra sort.
Siguem aquests senyors de les paraules que fan eterns els seus lectors, parlant com ton genial amic, Ritsos...

I ell diu: Si moro abans que tu, et confio l’impossible!
Pregunto: està lluny?
Ell respon: a distància d’una generació.
Dic: Y so jo moro abans que tu?
Ell respon: Consolaré les muntanyes de Galilea i escriuré: “El bonic només és l’accés a
l’adequat”. Està bé! Però no t’oblidis. Si jo moro abans que tu, et confio l’impossible!



Després d’una llarga lluita contra la leucèmia, Said moria cinc anys abans que Darwish.
Per aquesta raó els he situat darrera la jove palestina alliberada. Per que Darwish reconegui al seu amic que l’impossible potser sí que està més lluny que una generació.
                       






Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*