realitat

“Però amb els ulls recentment oberts, amb paraules d’avui, amb fórmules noves en quant l’enfoc cordial…” Celso Emilio Ferreiro (Celanova, 1914- Vigo, 31.08.1979) posa en pràctica les idees anteriors en la publicació de Longa noite de pedra, llibre de poesia en gallec que s’esgota a les poques setmanes de la seva sortida i que veu reproduïts els seus poemes ja sigui legalment o il·legal i que van de boca en boca entre els universitaris i treballadors polititzats.

CONSELLS
            Llibre dels Proverbis, Cap. 23-19

Si vas a menjar amb els poderosos
mira bé al costat de qui seus.
Tanca la gola i posa dic als teus desitjos,
posa-li portes a la fam, si la tens,
doncs és pa mentider el pa dels rics,
dolç per fora, per dins amargant.
Ofega la teva cobdícia,
no et neguitegis per acumular riqueses.
No creus que la riquesa no és res,
que el vent la porta i el vent aviat se l’endú?
No mengis pa d’un home deshonrós,
ni de l’empatx d’ell tinguis enveja.
Et dirà, menja i veu, amic meu,
gaudeix dels meus bens quant vulguis;
però els seu pensament no és d’acord,
de boca enfora seran les seves paraules
doncs els seu cor, miserable i dur,
té sempre tancades
les finestres de l’amor i de la justícia.

No l’oblidis.

Al Celso Emilio, que escriu en paraules que considera adreçades als proletaris, la censura no el deixarà viure. Una censura que semblar tenir una suspicàcia especial per a la poesia. Manuel L. Abellán, a Censura y creación literaria en España (1939-1976) creu trobar una raó a aquesta actitud:
“La meticulosidad de los sensores con la poesía deja suponer ─salvo en algunas obras antifranquistas a mil leguas vista─ que dichos funcionarios siempre temieron que bajo el disfraz de la lírica hubiera más gato encerrado del que se veía”.



Però deixeu-me que posi tota l’atenció en dues obres que van patir fins l’extrem de que Antipoemas ─que deu ser de l’any 70─ i que s’edita en castellà l’any 1971, no apareixerà en gallec fins l’any 1975, a l’edició de l’obra completa ─bilingüe─ que va fer Akal.
Cimenterio privado no es publicarà fins el 1973 i a Ginebra.
Extrec de la primera:


O PREGUNTÓN

O home por natureza quer saber,
dixo Aristóteles fai algún tempo.
O meu amigo quixo saber da vida,
quixo saber da lei,
quixo saber do Rei,
quixo saber do bispo,
Quixo saber da espranza.      
            Eiquí ─díxole o garda
            que o levóu detido─
            o que quere saber, apanda.

EPITAFIO POSIBLE
          (Traducció de l’autor)

Aquí yace el fautor Menda Lerenda,
ente impelente, a veces transparente,
producto metafísico,
un tanto iconoclasta,
corto de voluntad, dúctil de espíritu,
que nació hace muchos largos años
─bombardeaba París el Grande Bertha─
en un pequeño pueblo con palomas
y torres y campanas y domingos
vestidos de una dulce placidez
heredada del santo San Rosendo
fundador de la villa (siglo diez).

Otrosí digo, amó la vida,
fue padre, tuvo amor, fue calumniado,
prefirió el desorden que el burgués repudia,
a la injusticia que el burgués prefiere.
Gustó de los peligros, bebió vino, anduvo por el mundo, hizo la guerra
y aprendió, entre aplausos y empujones,
que la verdad es algo como el aire
que a todos pertenece
y no es de nadie.

Aquí, bajo un supuesto bosque de olmos,
yace Menda Lerenda.
Que la tierra que amó le sea leve,
y  tú pasa de largo, caminante.



I ara, de Cimenterio privado, alguns dels seus breus poemes.

ESCRIT A LA PARET DEL CEMENTIRI

Si els que jeuen dintre no poden sortir
i els que viuen fora no volen entrar,
aquests gruixuts murs que encerclen els sepulcres
són un monument de l’idiotesa humana

L’HECATOMBE

Aquí, en aquest lloc feréstec
foren sacrificats els innocents.
 Pocs es recorden ja de l’holocaust,
però nosaltres no podrem oblidar-lo
mentre visquem.
Tots els anys venim aquí
per maleir els victimaris.  

EPITAFI SENSE SEPULCRE

Existeixen monuments al soldat desconegut
però ningú es recorda del pagès que llaura la terra
al camp on va néixer el soldat desconegut,
ni de l’obrer que va construir la casa
on va viure el soldat desconegut,
ni de la mare que va parir un nen ros
que més tard arribà a ser soldat desconegut,
ni del poeta que canta, morint-se de fàstic,
per a que al món no hi hagi soldats desconeguts.

L’EXPERT

L’experiència li va servir
Per a saber que era ruc.

Ara, quan es compleixen els 39 anys de la seva mort, volem mantenir viva la seva memòria, recordant aquella llengua tan propera als seus i aquella ironia tan preocupant per als seus censors que és el mateix que dir franquistes.
En paraules seves, Que a terra que il amóu, lle sexa lene.




Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*