realitat

Com són uns fets que no vaig viure ─feia de mestre a un poble tocant a Lleida─ deixeu-me que m’atansi a ells amb les paraules d’un home més de pinzell que de ploma: Antoni Tàpies. Escriu a la seva Memòria personal:

   “...Al curs dels anys següents vaig haver d’aguantar altres interrogatoris a “Jefatura” per fets que possiblement avui farien riure, però que en el seu temps no sabies pas com podien acabar. Els pitjors per a mi, malgrat que no deuen ser res al costat dels que han sofert tants altres detinguts, van ser els que tingueren lloc amb motiu de la famosa tancada als caputxins de Sarrià,
   Quan en Xavier Folch vingué a explicar-me que es preparava una gran reunió ─sense dir-me encara on─ per tal de fer costat a la creació del primer sindicat democràtic d’estudiants des de la guerra, acte al qual es volia donar un caràcter públic i solemne, vaig copsar de seguida la importància cívica i política que allò podia tenir. Era una època en què jo seguia molt absorbit per la meva feina i viatges i gairebé no vaig parar atenció als detalls del que volien els estudiants. Però en saber l’envergadura que aquell acte tindria amb la quantitat de personalitats que estaven disposades a assistir-hi, la coa em semblà importantíssima. També vaig pensar que les autoritats difícilment deixarien passar una cosa que podia ser un precedent que sens dubte duria molta cua. Així ho vaig comentar a Folch, el qual em confirmà que, efectivament, ho havia moltes probabilitats que s’hi presentés la policia.
   Consultes a la Teresa, als amics, als advocats..., i decisió d’anar-hi, passés el que passés.
   Vàrem quedar amb en Xavier que em telefonaria el dia, l’hora i el local a l’últim moment. I em preguntà si jo, que tenia un cotxe gran, podria portar el doctor Jordi Rubió i Salvador Espriu, a més d’ell mateix. Naturalment em semblà molt bé. Tot tenia un aire de conspiració , en què també vaig comprendre que potser tant o més important que es pogués celebrar l’acte, ho seria igualment si sortia “malament”, o sigui que tots acabéssim a la presó, fent el gran escàndol, justament aquells dies en què estrenàvem la nova llei de premsa, que permetria als diaris d’informar millor.
  Arribat el dia, en Xavier em passà a recollir i junts anàrem primer a casa de l’Espriu. Abraçades, canvi d’impressions..., i cap a casa del doctor Rubió, el qual jo encara no coneixia personalment. El seu prestigi era immens per a mi, l’encarnació de tot el més essencial de Catalunya, que jo associava, és clar, a tot aquell grup de patriotes dels temps dels meus avis que van fer renéixer el nostre país. Que aquell home venerable, president de l’Institut d’Estudis Catalans, que s’acostava als vuitanta anys però ple encara d’energia, , ens acompanyés i fins hagués acceptat de presidir aquell acte que anàvem a celebrar, per a nosaltres era com si tinguéssim els consens de tot el poble català. I, en certa manera, era realment així.”



   Fent un incís al relat, Joan Brossa va dedicar un poema als fets als que fem esment i ens dóna pistes del seu desenllaç:     


ALS ESTUDIANTS, INTEL·LECTUALS I ARTISTES ASSETJATS PER LA POLICIA EL 9 DE MARÇ DE 1966

                                   I

MISSATGE

Ressorts per dins el forn de coure el pa
i caps tallats damunt un escenari.
Tot caminant qui para de filar?
Qui encara guarda imatges a l’armari?

Que a muntanya ocupi el lloc del pla;
pengem al monument el calendari.
La llibertat és com un so llunyà
que torna aquest corral més arbitrari.

Al pou dels poues expira el mar: un mar
que és bosc per on la vida encén la vida.
S’obre pel mig la roca de l’atzar.

La força catalana romp la brida,
i el ferro invulnerable al ple lunar
es tinta de vermell i f florida.

                                   II

MANIFESTACIÓ DAVANT EL CONVENT
DELS ASSETJATS

¿On és el bosc estès al bat del sol
que tomba el mar? ¿La flor de la sageta
i el pensament plegat a tot consol
a quin pou són?, pregunta la Pepeta.

Ningú en dies de vent no emprèn el vol
ni les lletres indiquen cap profeta;
sota la taula passa un corriol
i dins el sarrió no hi ha targeta.

Pedres i palles formen un tancat
─barraca de la nit, cova del dia.
Tapa el corrent el bou de més edat.

Però el riu baixa gros i la quantia
de la factura del bosc ha abrivat
la bruixeria de la policia.

                                   III

LA POLICIA ASSALTA EL CONVENT

Si els frares abandonen el vaixell
─tot perquè Roma juga una altra carta─;
si els campanars han fet un capgirell
i la guineu, del llop, ja se n’aparta,

¿on ficarà les banyes el prelat
donat al joc del militat innoble?
L’eixam de llops viola el Concordat
i continua apedregant el poble.

Se’n va cap on l’estiren els enganys.
Cau a trossos la lletra de la llista,
la carta blanca de vint-i-set anys
de canyes llargues i de nit franquista.

¿Qui no el recorfa allà l’any trenta-sis
matant amb els feixistes del país?

                                   IV

MULTES A ASSISTENTS A L’ASSEMBLEA
D’ESTUDIANTS LLIURES AL CONVENT
DELS CAPUTXINS

                       

Agustín García Calvo, 200.000 pesetas
Carlos Barral Agesta, 200.000 pesetas
Antonio Tapies Puig, 200.000 pesetas
Antonio Moragas Gallisá, 200.000 pesetas
Jorge Rubió Balaguer, 200.000 pesetas
José Mª Martorell Codina, 200.000 pesetas
Juan Oliver Sallarés, 150.000 pesetas
Oriol Bohigas Guardiola, 100.000 pesetas
Etcétera.

El dret de cuixa.

Brossa parla d’una petita part dels represaliats. Tàpies al·ludeix a alguns més:

   “Ens dirigírem cap a Sarrià i ens aturàrem a la casa de Maurici Serrahima, que estava tocant al Convent dels Caputxins per reunir-nos amb la resta de personalitats que acompanyarien Rubió en la taula presidencial. Serrahima no havia de venir, però es veia clar que estava content de poder ajudar a la preparació de tot allò, com m’ho confirmaren uns mots que m’adreçà uns dies després. A casa seva hi havia ja Joan Oliver, l’Antoni de Moragas, que aleshores era degà del Col·legi d’Arquitectes, Manolo Sacristán i alguns dels delegats  dels estudiants que igualment estarien també en aquella taula al costat de Rubió i Espriu. Després havíem de trobar-nos, ja al Convent, amb molts altres noms coneguts: M.ª Aurèlia Capmany, Oriol Bohigas, Josep M.ª Martorell, Joaquim Molas, Carles Barral, José-Agustín Goytisolo, Ricard Salvat, Lluís Daufí, Joaquim Marco, Albert Ràfols Casamada, Francesc Vallverdú, Jordi Solé-Tura, Raimon Obiols, Enrich Lluch, Antoni Jutglar, Lluís Domènech Girbau, José Cano, Josep M.ª Vidal Villa, Joan Albert Asens, Lluís Carreño, Lluís A. Gorostiaga, Miquel Izard, Carles Martín Hennenberg, Ricard Martín, Jordi Molina, Gabriel Oliver, Enric Vilardell. També, és clar, el mateix Xavier Folch. I el frare Jordi Llimona igualment estigué sempre a l’Assemblea com un convidat més. Els estudiants eren uns cinc-cents, tots delegats de diferents facultats i escoles de la Universitat de Barcelona.
   Jo em feia creus que uns nois tan joves (vaig conèixer de seguida alguns dels estudiants organitzadors), o el mateix Folch, haguessin pogut mobilitzar tota aquella gent. Potser va ser possible pels mateixos desigs que els intel·lectuals i artistes convidats ja teníem de participar en accions de testimoniatge democràtic. Aquells nois potser no feien altra cosa que donar forma material i pública al que en el fons volien tots els catalans i que l’imposat silenci pel terror durant tants anys ens havia impedit de fer.”



I a l’existència d’un partit comunista organitzat ─el PSUC─ afegiria jo.

Segueix la narració dels fets que fa Tàpies:

   “...L’acte s’arribà a celebrar normalment, malgrat els naturals nerviosismes, amb diversos parlaments, i el doctor Rubió el tancà amb un discurs d’exaltació democràtica memorable.
   De seguida començaren les anades i vingudes: que s’havia presentat el cap de la Brigada Social acompanyat del seu germà, els tristament cèlebres germans Creix, que s’exigia la sortida immediata, que els estudiants haurien d’entregar el carnet d’identitat, etc.
   Aleshores es decidí formar una comissió de “notables” per parlamentar amb la policia. Junt amb el doctor Rubió, Espriu i em sembla que Moragas, també se’m trià a mi. Ens trobàrem a l’entrada. Per als de la Social, de “notables” no sembla que en tinguéssim res, perquè amb molta brusquedat, primer de tot anaren demanant a cada un de nosaltres que ens identifiquéssim. Una vegada realitzat això, el doctor Rubió els demanà que deixessin sortir a tothom en ordre, puix que l’acte ja estava llest i no s’havia de témer que passés res. I tots intercedírem pel mateix.
   Ens contestaren que nosaltres, si volíem , podíem sortir de seguida sense més, però que, els estudiants, se’ls havia d’identificar d’un a un amb l’entrega del carnet. Ens hi negàrem. O sortíem tots normalment o no sortiria ningú. Era evident que nosaltres fèiem nosa als policies.”

A la foto, els "grisos" al voltant del cotxe d'en Tàpies

   Del final, quelcom diu José-Agustín Goytisolo:
              

SETENTA Y DOS HORAS

Sí sabía con quien estaba hablando
pero fingió sorpresa: no sirvió.
También sabía dónde le llevaban
y el ritual que seguía: foco en los ojos
y los brazos atados a la espalda
con la pregunta airada. ¿Organizaste
el lío? No: él asistió invitado
por unos estudiantes. ¿Quiénes eran?
No sabía. Pero quiso ir con ellos
a una reunión libre. ¿Dices libre?
No estaba autorizada. No sabía.
Pues abajo. En la celda la luz tenue
invitaba a dormir. De nuevo arriba.
Dínos por qué lo hiciste. No hizo nada.
Más bajar y subir: siempre con sueño
que ellos rompían para marearle
y se contradijera. Él pensaba:
igual que siempre setenta y dos horas.

   Tàpies escriu: “¿Cal explicar detalls de la nostra estada als calabossos i de les molèsties que ens ocasionaren? Penso en la gent que ha passat coses tan terribles en aquells locals sinistres que quasi em fa vergonya mencionar-ho. Que consti que no tinguérem gaires tractes de favor, perquè, segons ens digueren, s’havien de complir uns reglaments que són iguals per a tothom així que es passen aquelles reixes. Però no hi ha dubte que a nosaltres l’entusiasme. L’optimisme, el sentiment d’haver realitzat quelcom de positiu pel país... ens va fer oblidar ràpidament totes les humiliacions i les pors d’aquells dies allí retinguts.
   Quin dubte hi cap que tot allò va ser important! Ho afavoriren moltes circumstàncies: la novetat que aleshores representava una tancada, el fet que es burlés el Concordat, la nova llei de premsa, el nom dels assistents a l’acte...”

   Brossa publicà l’any 1968 a L’esmorzar a la muralla un poema que puc utilitzar de cloenda:

SDEUB

Junt amb les Comissions Obreres
alça el vol el vostre Sindicat;
tot són remolins de llibertat
i mirandes damunt les tresqueres.

Clam enfervorit al fil de l’aire,
obriu ramells a la veritat,
i a la cort de la universitat
buida la reixa un nou ocellaire.

Omplia l’antre una gent obscura
sota les flames del sol ponent,
i l’esperança del firmament
empal·lidia dins l’estructura.

No sou sols a renovar la ruta;
cap altra fita que els vostres fins
preservarà el país de nous crims
i clourà la boca de la gruta.

Cert: al pensament de tots, hi toca
una hora, un motiu de la raó
per a escampar a dins nova llavor
i llençar d’un cop la falsa troca.



  



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*