El 26 de desembre naixia Jean Ferrat ara fa 87 anys.
Recordar-ho cada any em dóna una excusa per atansar-me a la seva obra i
mantenir-la viva. Al mateix temps no deixa de ser un acte de justícia poètica.
Jean Ferrat, de naixement Jean Tanenbaum, Ha estat quasi desconegut al nostre
país ─a diferència de Leo Ferre, Brassens o Jacques Brel─ per l’acció de la
censura franquista, que no podia permetre la divulgació d’una música que cantava la Revolució, la repressió dels nazis
o la Cuba revolucionària, entre altres, i feta per un comunista convicte i
confés.
En un temps de falsa bonança, cal no oblidar aquelles
cançons que eren una crítica ferotge de situacions que el món capitalista
defensava i que ─parlem dels anys 70─ no eren sinó les darreres cuades del colonialisme. Objecte de la seva atenció
va ser Jean d’Ormesson, director del diari de dretes Figaro i li va costar una
denúncia de la que el va defensar la coneguda activista Gisele Halimi.
Seguiu la lletra de Un
air de liberté (Un aire de llibertat).
Les guerres de la mentida les guerres colonials
Sou vos i els vostres semblants els que en sou tutors
Quan les aprovaveu al llarg del diari
La vostra ploma signava trenta anys de desgràcia
La terra no estima la sang ni les escombraries
Agrippa d’Aubigné ho va dir en el seu temps
La vostra causa ja olorava la putrefacció
I és aquell fum que vos trobeu agradable
Ah! Senyor d’Ormesson
Goseu declarar
Que un aire de llibertat
Flotava sobre Saigon
Abans que aquesta ciutat es digués Ciutat Hô-Chi-Minh
Estirats sobre els rails aturem els trens
Per vos i els vostres semblants vam ser el parany
Sobre el que els vostres policies podien colpejar sense
fre
Però els carrers ressonaven de pau en Indoxina
Dèiem que la guerra estava perduda des d’abans
I cent mil francesos havien mort debades
Contra un poble lluitant per la seva independència
Sí, vos teniu una mica d’aquesta sang a les mans
(Tornada)
Després de trenta anys de foc, de patiment i de llàgrimes
Milions d’hectàrees de terra desfullades
Un genocidi en va perpetrat al Viêt-Nam
Quan el canó calla, vos, vos seguiu
Però mireu-vos doncs un matí al gel
Patró del Figaro penseu en Beaumarchais
Salta de la seva tomba fent mala cara
Els patrons tenen encara una ànima de lacai
I ara ve l’explicació del títol de l’article. Jean Ferrat
va cantar molt contra la violència, l’injustícia, la guerra... Va veure
censurades moltes de les seves cançons ─com l’anterior, que li va representar
una denuncia de Jean d’Ormesson i la defensa de la famosa Gisele Halimi─ però
no va deixar de cantar el que sentia en cada moment. Son pare és mort a Auschwitz,
deportat pel govern de Pétain i la família surt de la zona ocupada. Ell queda a
càrrec d’una família comunista fins que podrà reunir-se amb la seva tieta a
Versailles. Cal sentir Nul ne guérit de
son enfance per comprendre moltes coses del seu futur. I és amb aquestes
experiències on s’emmarca aquesta María.
Surt l’any 1967 i narra el dolor d’una mare que veu com
la guerra ─la de defensa de la legitimitat contra el colpista Franco─ ha deixat
als seus fills en bàndols enfrontats.
Didier Barbelivien canta a Jean de France: C’est Potemkine et Maria unient dans la même souffrance...
Aquesta és l’història:
Maria tenia dos fills
Dos nois dels que n’estava orgullosa
I era ben bé la mateixa carn
I era ben bé la mateixa sang
Es van fer grans en aquesta terra
A prop de la Mediterrània
Es van fer grans en la llum
Entre oliveres i tarongers
És quasi el dia dels seus vint anys
Que esclata la guerra civil
Es veu Espanya roja de sang
Cridar en un món immòbil
Els dos fills de Maria
No eren al mateix camp
No eren del mateix combat
Un era roig, i l’altre blanc
Quin dels dos disparà el primer
El dia que els fusells van parlar
I qual dels dos s’ha matat
Sobre el cos tot calent del seu germà?
No se sap. El que es sap
És que se’ls va trobar junts
El blanc i el roig barrejats
Fins i tot pedres i cendra
Si li parleu de la guerra
Si li dieu llibertat
Ella us mostrarà la pedra
On els seus fills estan enterrats
Maria tenia dos fills
Dos nois dels que n’estava orgullosa
I era ben bé la mateixa carn
I era ben bé la mateixa sang
I aquesta és la cançó:
