realitat

UN CENTENARI, MOLT MÉS QUE CENT ANYS

He deixat passar Octubre ─la nit del 24 al 25─ perquè al calendari gregorià, adoptat per Lenin en la primera reunió del seu govern, correspon a la nit del 6 al 7 de novembre. I perquè, a més a més, és una petita trampa que em permet guanyar uns dies per rumiar el que ens queda d’aquella data històrica.


Trobo a un article de Serge Halimi, director de LE MONDE diplomatique, una cita d’un membre del centre esquerra europea, a l’agost de 1991.

“¿És possible afirmar que a tots aquests caparruts ─referint-se als comunistes─, a aquets sectaris, a aquests incansables vaguistes, a aquests invasors de les nostres fàbriques i els nostres carrers que encoratjaven al desordre, a aquests obstinats que no paraven de reclamar reformes somiant amb la revolució, a aquests marxistes, a contracorrent de l’història, que van treure la son al capitalisme, els hi devem molt?”
I segueix la reflexió d’Halimi a la llum d’aquestes paraules:
“La “fi del comunisme” va semblar tancar el gran debat que va oposar a les dues principals corrents de l’esquerra internacional després de la Revolució russa, significant la derrota d’un dels protagonistes la victòria de l’altre, és a dir, la revenja de la socialdemocràcia sobre el seu revoltós germà petit. Però aquest triomf va durar poc. El centenari de la presa del Palau d’Ivern coincideix, en efecte, amb el reguitzell de revessos que acaba de patir el corrent reformista. La dinastia Clinton ha estat eliminada, Anthony Blair, Felipe González i Gerhard Schröeder es dediquen al negocis; pel que fa a François Hollande... Simultàniament, una forma d’impaciència, de radicalitat renaix en la majoria d’aquests països ─i en altres─.”

No us podeu ni imaginar el tranquil que m’he quedat després de reproduir aquestes llargues cites. Perquè veig els que en algun moment de l’història es van considerar hereus d’aquests, fent el mateix que els seus pares putatius. Aquests dies, què deu celebrar un personatge com Pedro Sánchez?

Miro el planisferi i prenc consciència de la quantitat de països que, gràcies a l’estat resultat de la Revolució, van poder trencar el jou de l’imperialisme. I d’altres que, com Cuba o Vietnam, mantenen vives les seves idees. I me n’adono de que encara podem celebrar la força emancipadora que va tenir la Revolució Russa. No podrem oblidar ─i només per posar alguns exemples─ el que ve representar en l’organització d’una nova societat. Éric Aunobel resum: “De caràcter social, la revolució va posar en tela de judici, totes les figures de poder: pares de família, funcionaris, industrials, terratinents, oficials.”
Guillermo Almeyra respon breument a la pregunta: Què va ser la Revolució Russa? La conjunció entre una immensa revolució camperola precapitalista, la revolució de les minories nacionals contra el despotisme asiàtic dels tsars ─molta atenció a la dada─ i una revolució anticapitalista d’una minoria obrera molt concentrada i una part era avançada, culta i intel·ligent.

Però, sobretot, vull aturar-me ─i destacar─ el paper jugat en l’educació. ─Pot servir, com a contrapunt, el “paper” dels ministres del ram: Wert i Méndez de Vigo─.
L’instrucció púbica es va convertir en una prioritat. Parlem de 134 milions d’éssers que no tenien accés a la cultura, que la majoria no sabien llegir ni escriure. L’escola va ser obligatòria, gratuïta i mixta, a diferència del tsarisme que només escolaritzava un de cada cinc infants, sense diferenciar la nacionalitat Llegim a La balada del primer maestro, del novel·lista Chinguiz Aitmátov, les dificultats per portar a terme l’escolarització a llocs aïllats on els mujics encara tenen tot el poder. Un jove soldat, recentment llicenciat, arriba a l’aíl (petita acumulació d’habitatges a la Kirguizia) que no té mestre ni escola.
“─Us ensenyaré a llegir i a comptar; us mostraré com s’escriuen les lletres i les xifres ─deia Diuishén─. Us ensenyaré tot el jo mateix sé...
I, efectivament, ens ensenyava tot quant sabia, mostrant al fer-lo una paciència sorprenent. Inclinant-se al costat de cada alumne, ens ensenyava com devíem subjectar el llapis i després ens aclaria amb entusiasme les paraules incomprensibles.”Chinguiz Aitmátov ret un homenatge a aquelles dones i homes que en els primers anys de la Revolució van portar a terme la gran tasca de l’escolarització, de la lluita contra l’analfabetisme que havia de formar éssers lliures.
“Fins que van començar les primeres neus anàvem a l’escola passant el gual sobre el pedregós rierol que s’esmunyia sorollós al peu del turó. Però després es va fer impossible passar per l’aigua glaçada: ens cremava les cames. Sobretot patien els més petits, als que els ulls s’omplien de llàgrimes. Aleshores, Diuishén va començar a portar-los en braços a través del rierol. Agafava a un a l’esquena i un altre en braços i així, per torn, passava a tots els seus deixebles.”
Això ho explica l’altra protagonista del relat, Altynái, la més gran de tots, que podrà anar a estudiar a l’universitat.



No puc deixar en l’oblit els grans esforços d’un altre pedagog, Antón Semiónovich Makárenko, que reflecteix les seves vivències al famós Pedagoguicheskaia Poema (Poema pedagògic), que acaba:
“Nogensmenys, ja és més fàcil. És lluny, lluny del meu primer dia gorkià, ple de vergonya i impotència, i ara em sembla un quadre molt petit en l’estret cristall del panorama de la festa. Ja és més fàcil, Ja en molt llocs de l’Unió Soviètica s’han nuat els forts lligams d’una important obra pedagògica, ja descarrega el Partit els darrers cops sobre els darrers nius de l’infantesa desmoralitzada i infeliç.
I potser es deixi molt aviat d’escriure “poemes pedagògics” i s’escrigui un llibre simple i pràctic: Mètode de l’educació comunista.”



Com s’ha d’acabar d’alguna manera, permeteu-me que ho faci amb les paraules d’un ciutadà bielorús, Yuri Glushakov:
Però el principal ensenyament que la Revolució d’Octubre va portar a la gent de Rússia, Ucraïna, Bielorúsia i al món sencer és esperança. L’esperança de que el regne de la tirania ferotge i les camarilles oligàrquiques no sigui permanent. Que les guerres no sempre sacsejaran el planeta. Que les persones organitzades puguin aconseguir l’igualtat i llibertat social i nacional ─Molt ull aquí!─. I durant dècades, els revolucionaris de tots els pobles del món van lluitar amb aquesta esperança, amb fe en que altre món és possible...




   


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*