les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

HOY EL CORAZÓN NOS LATE AFUERA

diumenge, de novembre 19, 2017
HOY EL CORAZÓN NOS LATE AFUERA

El 25 de novembre de 2017 havíem dormit a Santa Clara, després de retre homenatge a Ernesto Che Guevara.. Al matí, mentre preparàvem l’equipatge per sortir cap a La Habana, vam posar la televisió per saber que passava al món. El primer que vam sentir va ser la pitjor notícia que es podia esperar a Cuba: Fidel havia mort aquella nit. A partir d’aquell moment no ens vam separar d’una cançó desconeguda per a nosaltres. El nom, Cabalgando con Fidel. Havia estat gravada sota la direcció de Pancho Amat i la col·laboració del trompeta Yasek Manzano i l’Orquesta Sinfónica Nacional. Cantaven, Raúl Torres ─l’autor─, Rubén Sosa, Luna Manzanares i Annie Garcés. En aquells moments encara no sabíem que seria l’única música que se sentiria a Cuba durant nou dies.


Abans de sortir cap a La Habana vam pujar a la Loma del Capiro on les banderes onejaven a mig pal.



 Per cert, un petit detall: totes les banderes onejaven a mig pal Totes? No. Les de l’ambaixada ianqui ningú les havia tocat.

Aquell matí, dissabte 26, encara vam poder trobar un exemplar de Juventud Rebelde. Ni un de Granma o Tribuna de La Habana. En aquell exemplar, el subdirector i repentista Yoerky Sánchez Cuellar publica

Y sigues tu largo viaje...

1.
Ha muerto Fidel. ¿Qué escribo?
Me dicen que el Jefe ha muerto,
que no es un rumor, que es cierto...
pero yo no lo concibo.
Me dicen que no está vivo,
me informan de su partida;
pero no es verdad la ida
cuando se queda un sostén,
cuando se ha cumplido bien
con la obra de la vida.
2.
Qué soñador no te abraza,
si soñar en ti fue innato.
¿Quién no guarda tu retrato
en un lugar de la casa?
¡Cuánto valor y coraza!
¡Cuánta ética vibrante!
¡Cuánta historia desafiante!
¡Cuánta pasión, cuánta lucha!
Y solo un grito se escucha:
Hasta siempre, Comandante.
3.
Prefiero pensar, Fidel,
que sigues tu largo viaje
con el verdeolivo traje
como el mismo día aquel
que con una tropa fiel
desafiando la corriente
impulsaste el Granma al frente...
y al escuchar a Raúl,
sé que en otro mar azul
navegas eternamente.

La Habana, per aquells que la coneixen, era totalment desconeguda. El Floridita tancat, a la Plaza Vieja , com a la resta de la nació, no es podia consumir cervesa o altres begudes alcohòliques i l’absència de música marcava la tristor que es respirava.

El dia 29 teníem cita en una Plaza de la Revolución plena a vessar.
Aquí teniu dues imatges: a l’arribar i al mig de l’acte (aquesta captada d’una de les pantalles).





 Molta joventut. Moltíssima. Joventut sobre tot, que desmentia amb la seva presència, l’opinió interessada de la premsa capitalista. Joventut compromesa, capaç de repetir, de memòria, la lectura de les paraules de Fidel sobre la Revolucíó del 1r. de maig de 2000.

“Revolución es sentido del momento històrico; es cambiar todo lo que debe ser cambiado; es igualdad y libertad plenas; es ser tratado y tratar a los demás como seres humanos; es emanciparnos por nosotros mismos y con nuestros propios esfuerzos; es desafiar poderosas fuerzas dominantes dentro y fuera del ámbito social y nacional; es defender valores en los que se cree al precio de cualquier sacrificio; es modestia, desinterés, altruismo, solidaridad y heroísmo; es luchar con audacia, inteligencia y realismo; es no mentir jamás ni violar principios éticos; es convicción profunda de que no existe fuerza en el mundo capaz de aplastar la fuerza de la verdad y las ideas.
Revolución es unidad, es independencia, es luchar por nuestros sueños de justicia para Cuba y para el mundo, que es la base de nuestro patriotismo, nuestro socialismo y nuestro internacionalismo.”

Vam estar nou hores a la plaça. Temps de sentir i parlar amb els nostres veïns. Temps de emocionar-nos amb la seva emoció. Temps de contagiar-nos del sentiment de tot un poble ─conscient de que aquest “tot” no és un absolut─. Temps d’escoltar intervencions lluny de la simple diplomàcia.
Deia Rafael Correa: “Bertolt Brecht decía que solo los hombres que luchan toda la vida son imprescindibles. Conocí a Fidel y sé que jamás buscó ser imprescindible, pero sí que luchó toda la vida. Nació, vivió y murió con la necedad de lo que hoy resulta necio: la necedad de asumir al enemigo, la necedad de vivir sin tener precio.
Nosotros seguiremos jugando a lo perdido y tú seguirás vibrando en la montaña con un rubí, cinco franjas y una estrella”.
Daniel Ortega començava la seva intervenció preguntant: ¿Dónde está Fidel? I al tercer cop de repetir la pregunta, la resposta ja no era el simple ¡Aquí! S’afegia un ¡Yo soy Fidel! que cridàvem tots i que crec que es perllongava per tota l’illa.
Nicolás Maduro ─que en tot l’acte no es va moure del costat de Raúl─ cridava la consigna ¡Fidel, Fidel, qué tiene Fidel!, provocant la resposta de la plaça ¡Que los imperialistas no pueden con él! I seguia: “No pudieron, ni podrán. No pudieron con Fidel, ni podrán con el pueblo de Cuba, ni con los sueños de esperanza y de vida de la Patria grande”. I als crits de ¡Maduro, Maduro, a los yanquis dale duro!, responia amb una cara riallera: “No me provoquen”.
Més endavant ─va fer l’intervenció més llarga─ recordava la conversa mantinguda amb Fidel i Evo Morales el 13 d’agost de 2015, 89 aniversari de Fidel: “Maduro, Evo, yo los acompaño hasta los 90 años. Y yo le dije sorprendido, porque Fidel todo lo que decía lo cumplía, le dije: “No, Comandante, no nos puede dejar”. Y él me miró con mirada compasiva como de un padre a un niño y me dijo: “Ya yo hice lo que tenía que hacer, ahora les toca a ustedes, Evo, Maduro, a ustedes.” Contundente, inobjetable. Ahora nos toca a nosotros y a nosotras. ¡Es así, Fidel! Él sobrecumplio su misión en esta tierra, la sobrecumplió más allá de las expectativas más grandes que pudiera haber. Pocas vidas han sido tan completas, tan luminosas. Se va invicto, eso es mejor, como dicen ustedes, no se va, se queda invicto entre nosotros, absuelto, ¡absolutamente absuelto por la historia grande de la Patria!”




Hi ha moltes imatges de Fidel. Em quedo amb la que ens va deixar Sidroc Ramos.

NO PARA LA HISTORIA

Llegó a San Blas,
donde los tanques
por estrenar
erraban.

Alguien pregunta cómo
Comandante, cómo
ganaremos la playa
sin radio ni bastantes
municiones.

Mira todo furor
desde un T-34.

Y entonces dicta
una orden que acaso
no recoja la historia,
ni aún dicha por él;
que herirá la pudicia
de las damas, los niños
en sus saltapericos
no corearán, y algunas
almas núbiles
tolerarán apenas
entre persignaciones
(grito o llamada  o voz
de mando a la medida
de unos bragados, los
capaces de
tomar
Playa Girón):

                        ¡A cojonazos, señor,
                        a cojonazos!

Y ya en la playa ─aún
arman escándalo
unas granadas─ pone
de puño y letra que
en menos horas
de las setentidós...

Hasta aquí la
poesía, lo demás
es historia...

Playa Girón, abril. 1961

 DESTACAT RESTADELARTICLE
+

UN CENTENARI, MOLT MÉS QUE CENT ANYS

diumenge, de novembre 05, 2017
He deixat passar Octubre ─la nit del 24 al 25─ perquè al calendari gregorià, adoptat per Lenin en la primera reunió del seu govern, correspon a la nit del 6 al 7 de novembre. I perquè, a més a més, és una petita trampa que em permet guanyar uns dies per rumiar el que ens queda d’aquella data històrica.


Trobo a un article de Serge Halimi, director de LE MONDE diplomatique, una cita d’un membre del centre esquerra europea, a l’agost de 1991.

“¿És possible afirmar que a tots aquests caparruts ─referint-se als comunistes─, a aquets sectaris, a aquests incansables vaguistes, a aquests invasors de les nostres fàbriques i els nostres carrers que encoratjaven al desordre, a aquests obstinats que no paraven de reclamar reformes somiant amb la revolució, a aquests marxistes, a contracorrent de l’història, que van treure la son al capitalisme, els hi devem molt?”
I segueix la reflexió d’Halimi a la llum d’aquestes paraules:
“La “fi del comunisme” va semblar tancar el gran debat que va oposar a les dues principals corrents de l’esquerra internacional després de la Revolució russa, significant la derrota d’un dels protagonistes la victòria de l’altre, és a dir, la revenja de la socialdemocràcia sobre el seu revoltós germà petit. Però aquest triomf va durar poc. El centenari de la presa del Palau d’Ivern coincideix, en efecte, amb el reguitzell de revessos que acaba de patir el corrent reformista. La dinastia Clinton ha estat eliminada, Anthony Blair, Felipe González i Gerhard Schröeder es dediquen al negocis; pel que fa a François Hollande... Simultàniament, una forma d’impaciència, de radicalitat renaix en la majoria d’aquests països ─i en altres─.”

No us podeu ni imaginar el tranquil que m’he quedat després de reproduir aquestes llargues cites. Perquè veig els que en algun moment de l’història es van considerar hereus d’aquests, fent el mateix que els seus pares putatius. Aquests dies, què deu celebrar un personatge com Pedro Sánchez?

Miro el planisferi i prenc consciència de la quantitat de països que, gràcies a l’estat resultat de la Revolució, van poder trencar el jou de l’imperialisme. I d’altres que, com Cuba o Vietnam, mantenen vives les seves idees. I me n’adono de que encara podem celebrar la força emancipadora que va tenir la Revolució Russa. No podrem oblidar ─i només per posar alguns exemples─ el que ve representar en l’organització d’una nova societat. Éric Aunobel resum: “De caràcter social, la revolució va posar en tela de judici, totes les figures de poder: pares de família, funcionaris, industrials, terratinents, oficials.”
Guillermo Almeyra respon breument a la pregunta: Què va ser la Revolució Russa? La conjunció entre una immensa revolució camperola precapitalista, la revolució de les minories nacionals contra el despotisme asiàtic dels tsars ─molta atenció a la dada─ i una revolució anticapitalista d’una minoria obrera molt concentrada i una part era avançada, culta i intel·ligent.

Però, sobretot, vull aturar-me ─i destacar─ el paper jugat en l’educació. ─Pot servir, com a contrapunt, el “paper” dels ministres del ram: Wert i Méndez de Vigo─.
L’instrucció púbica es va convertir en una prioritat. Parlem de 134 milions d’éssers que no tenien accés a la cultura, que la majoria no sabien llegir ni escriure. L’escola va ser obligatòria, gratuïta i mixta, a diferència del tsarisme que només escolaritzava un de cada cinc infants, sense diferenciar la nacionalitat Llegim a La balada del primer maestro, del novel·lista Chinguiz Aitmátov, les dificultats per portar a terme l’escolarització a llocs aïllats on els mujics encara tenen tot el poder. Un jove soldat, recentment llicenciat, arriba a l’aíl (petita acumulació d’habitatges a la Kirguizia) que no té mestre ni escola.
“─Us ensenyaré a llegir i a comptar; us mostraré com s’escriuen les lletres i les xifres ─deia Diuishén─. Us ensenyaré tot el jo mateix sé...
I, efectivament, ens ensenyava tot quant sabia, mostrant al fer-lo una paciència sorprenent. Inclinant-se al costat de cada alumne, ens ensenyava com devíem subjectar el llapis i després ens aclaria amb entusiasme les paraules incomprensibles.”Chinguiz Aitmátov ret un homenatge a aquelles dones i homes que en els primers anys de la Revolució van portar a terme la gran tasca de l’escolarització, de la lluita contra l’analfabetisme que havia de formar éssers lliures.
“Fins que van començar les primeres neus anàvem a l’escola passant el gual sobre el pedregós rierol que s’esmunyia sorollós al peu del turó. Però després es va fer impossible passar per l’aigua glaçada: ens cremava les cames. Sobretot patien els més petits, als que els ulls s’omplien de llàgrimes. Aleshores, Diuishén va començar a portar-los en braços a través del rierol. Agafava a un a l’esquena i un altre en braços i així, per torn, passava a tots els seus deixebles.”
Això ho explica l’altra protagonista del relat, Altynái, la més gran de tots, que podrà anar a estudiar a l’universitat.



No puc deixar en l’oblit els grans esforços d’un altre pedagog, Antón Semiónovich Makárenko, que reflecteix les seves vivències al famós Pedagoguicheskaia Poema (Poema pedagògic), que acaba:
“Nogensmenys, ja és més fàcil. És lluny, lluny del meu primer dia gorkià, ple de vergonya i impotència, i ara em sembla un quadre molt petit en l’estret cristall del panorama de la festa. Ja és més fàcil, Ja en molt llocs de l’Unió Soviètica s’han nuat els forts lligams d’una important obra pedagògica, ja descarrega el Partit els darrers cops sobre els darrers nius de l’infantesa desmoralitzada i infeliç.
I potser es deixi molt aviat d’escriure “poemes pedagògics” i s’escrigui un llibre simple i pràctic: Mètode de l’educació comunista.”



Com s’ha d’acabar d’alguna manera, permeteu-me que ho faci amb les paraules d’un ciutadà bielorús, Yuri Glushakov:
Però el principal ensenyament que la Revolució d’Octubre va portar a la gent de Rússia, Ucraïna, Bielorúsia i al món sencer és esperança. L’esperança de que el regne de la tirania ferotge i les camarilles oligàrquiques no sigui permanent. Que les guerres no sempre sacsejaran el planeta. Que les persones organitzades puguin aconseguir l’igualtat i llibertat social i nacional ─Molt ull aquí!─. I durant dècades, els revolucionaris de tots els pobles del món van lluitar amb aquesta esperança, amb fe en que altre món és possible...




   
+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*