realitat

UNA EXPERIÈNCIA: LA DETENCIÓ "DELS 113"

En uns moments en els que comencen a sorgir moviments unitaris d’ample espectre, mirem cap al darrere, cap a uns moments de la nostra història, en els quals tots, com una pinya, féiem front a l’enemic comú: el franquisme.
El que ens unia a tots es resumia en quatre punts ─per a què més─ dels que es van popularitzar tres: Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia ─que es veia com un pas cap a l’autodeterminació. La situació s’atansa a la que els va fer necessaris. Més cada dia que passa. Però no vull oblidar el quart punt, plenament actual amb els moviments que es produeixen fora de Catalunya: La coordinació amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l’estat espanyol.



El 28 d’octubre de 1973, en un local de la parròquia de Santa Maria Mitjancera de Totes les Gràcies de Barcelona, es reunia la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya.
Oficialment, els presents, arribats de totes les terres de Catalunya, assistíem a un col·loqui sobre l’encíclica de Joan XXIII Pacem in Terris. Extraoficialment, el motiu era la preparació de la segona sessió plenària, que havia de coincidir amb el segon aniversari de l’Assemblea de Catalunya, el 7 de novembre de 1973.En aquell moment s’havien de llençar els quatre punts abans mencionats. A més a més s’havien de tractar altres punts: la reivindicació de l’ús del català, el procés 1001 contra els dirigents de Comissions Obreres, el condol a la família de Pau Casals i el procés contra els advocats laboralistes Montserrat Avilés i Albert Fina.
Com veieu, molta feina. Només s’havia començat amb la lectura de l’acta de la reunió anterior quan vam sentir ─si la memòria no em traeix─ la veu del responsable de la seguretat cridant: Ja estan aquí! És cert que amb anterioritat ens havien avisat de converses en la freqüència dels “grisos”: Nos dirigimos hacia el lugar asignado.
La sala de la parròquia era aquest lloc. Segueixo fent ús de la memòria: Que nadie se mueva. Estáis copaos! Amb molt d’èmfasi en aquest “copaaaos”. Altre cridava ─potser el comissari Genuino Navales?─: Guti, ya te tengo! (Es dirigia al dirigent històric del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz).
A continuació ens van fer estirar bocaterrosos i va començar el procés d’emmanillar-nos per baixar-nos per unes escales estretes fins el carrer Entença on estaven les “lleteres”. Bé, els últims vam baixar amb un braç cargolat a l’esquena ─se’ls hi havien acabat les manilles─ amb greu risc de trencament.  
Aquell dia, alguns com en Josep Solé Barberà, es van perdre el debut de Johan Cruyf amb el Barça. Però això era el menys greu que es va perdre. Ens van portar a Via Laietana ─el mateix edifici que cada cop que passo pel seu davant no puc evitar els records─ i ens van fer esperar en una llarga fila de tres per passar a identificar-nos.
En aquella fila, alguns van menjar-se els papers amb les notes preses; d’altres van demanar anar al lavabo on deixaren els papers i algun útil d’escriptura. En alguna ocasió he contat una anècdota que il·lustra sobre la moral dels detinguts. En aquella època hi havia problemes en algunes casernes de la policia per qüestions salarials. Un company del final de les files va entrar en conversa amb els seus vigilants, traient-los informació sobre els seus problemes. Recordo que en un moment determinat va atansar el cap i en veu molt fluixa em va dir. El trabajo del Partido hacia las fuerzas armadas. Sempre vaig pensar que era un company de Cornellà, però un dia que temps després li vaig comentar, m’ho va desmentir.

Com érem molts, ens van amuntegar  als calabossos. Allà vam estar les setanta-dues hores i escaig preceptives. Un moment emotiu va ser quan un company del Pallars, Jordi Carrera,  va començar a xiular El cant dels ocells. Tots vam seguir xiulant i taral·lejant per a desesperació dels grisos que, enfurismats, ens demanaven callar. Encara ara ─i ja fa 44 anys─ no puc sentir l’obra de Casals sense emocionar-me.

Érem 113, i a tots, el juez Andrés de Castro y Ancos ─mai he oblidat el seu nom─ ens va enviar a la presó.
Allà va ser una altra història.

Ara l’història es desenvolupa en termes similars. Tornem a demanar l’Amnistia, la Llibertat, el dret a l’Autodeterminació i és gran la possibilitat de coordinar-nos amb altres forces de l’estat espanyol.
La detenció del Jordi Cuixart i el Jordi Sánchez podria fer el mateix efecte que, ara fa 44 anys, va provocar la detenció dels “113” de l’Assemblea de Catalunya

Molt ajudaria si, com declarava el Joan Josep Nuet en un programa recent de TV3, “ens ajuntem tots els demòcrates, siguem o no independentistes, davant del que representa un atac a la democràcia i a les institucions d’autogovern”.





Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*