Faig una mica d’història i me’n vaig al febrer de 1945.
M’ajuden uns autors de còmic francesos Pécaud, Mavric-Damien i Scarlett. Estem
tots a la fàbrica Octubre Roig de Tankogrado (Cheliàbinsk). Allà, l’enginyer ─en
la ficció─ Serguéi Suvarov, recentment sortit del Gulag, ha acabat el seu tanc
número 500. A la torreta ha fet pintar unes paraules: ЗТA MAШИHA УБИBAET
ФAШИCTOB. El que pinta li pregunta si li han donat permís per pintar-la. La
resposta és clara: com el seu tanc fa una xifra rodona, el comissari polític li
ha deixat escollir entre posar la frase o una medalla. Ha escollit la primera
─És seva? ─No, d’ell. I treu una foto de la butxaca. ─Qui és? ─Un músic americà,
Woody Guthrie. És comunista. ─Hi ha comunistes a América? ─Potser més que aquí,
imagina’t.
A la guitarra de Woody Guthrie, un paper empegat anuncia:
This Machine Kills Fascists.
Una altra mica d’història. La dècada de 1930 ─sobretot els anys 1934 i 1936─ una part dels
USA ─les praderies d’Oklahoma, Texas i les parts adjacents de Kansas, Nou Méxic
i Colorado, uns 400.000 km2 es van veure afectades per una gran sequera.
Aquesta, juntament amb una mala praxis en l’agricultura ─extensiva i sense
rotació de conreus, guarets o altres tècniques per evitar l’erosió eòlica─ van
provocar greus tempestes de pols.
La conseqüència va ser que centenars de milers de
persones, forçades a deixar les seves cases, migraren, sobretot a Califòrnia i
altres estats. Aquesta situació la reflecteix amb tota cruesa John Steinbeck a El raïm de la ira ─portada al cinema per
John Ford ─i a Homes i ratolins. I
ara és quan apareix, en aquest marc, el nostre personatge: Woody Guthrie. Ha
hagut de deixar la seva família a Texas i ha viscut l’epopeia dels desclassats.
Havia nascut a Okemah (Oklahoma), el 14 de juliol de
1912.
Als 19 anys es veu obligat a marxar a Texas on fa el
primer intent de dedicar-se a la música al “The Corn Cob Trio”. Ja està casat i
té tres fills.
Deixa la família i emigra a Califòrnia buscant fortuna.
L’any 1937 ja és famós a Los Ángeles tocant a la ràdio
música hillbilly i folk amb Maxine
“Lefty Lou” Crismann. És aleshores quan, treballant a l’emissora KFVD,
propietat d’un dirigent de l’ala esquerre del Partit Demòcrata, va començar a
compondre i interpretar cançons protesta.
Entre 1929 i 1949 va escriure una columna diària d’opinió
per al periòdic del Partit Comunista, People’s Daily World, sobre la
problemàtica dels immigrants del Mig Oest de Califòrnia. Al mateix temps milita
al sindicat industrial Workers of the World.
Al 1940 va escriure la més famosa de les seves
composicions, “This Land Is Your Land”, com a resposta a la cançó d’Irving
Berlin “God Bless America” , que considerava massa complaent i poc realista.
Aquesta és la nostra terra (Lletra de Xesco
Boix)
Aquesta terra és
la nostra terra,
De la muntanya fins a la vall
De dalt del cel, al fons del mar
Tot això és nostre, de veritat.
Déu va passar-hi en primavera
I tot cantava al seu pas
I canta encara la terra entera
I canta que cantaràs.
Tant si fa bo com si fa tempesta
Tant si fa fred com si el sol crema
Tant si fa vent com rdtà encañmat
Tot això és nostre, de veritat.
I és nostre el cel, i és nostre el mar,
I aquests turons i aquesta vall,
I els olivers i els camps de blat.
Tot això és nostre, de veritat.
El 1948. l’accident d’aviació de 28 camperols mexicans
que anaven a ser deportats ─què poc han canviat les coses─ li va inspirar el
poema Deportee (Plane Wreck at Los Gatos), que serà musicat deu anys més tard
per Martin Hoffmann i que cantaran entre d’altres, Pete Seeger, Bob Dylan, The
Birds, Dolly Parton i el seu fill Arlo Guthrie.
Avui, llegint el poema es adonem de la seva actualitat.
Deportats (Accident aeri a Los Gatos)
Els camps estan sense llaurar i els préssecs es
podreixen,
les taronges estan apinyades als abocadors de creosota,
us porten volant de tornada a la frontera amb Mèxic,
per a que pugueu pagar tot els vostres diners per passar
a gual de nou el pas.
Adéu el meu Juan, adéu Rosalita,
adiós mis amigos, Jesús y María,
no tindreu nom quan us pugin a l’avió de càrrega,
tot el que us anomenaran serà “deportats”.
El pare del meu propi pare va passar pe gual aquest riu,
van agafar tots els diners que van tenir en sa vida,
els meus germans i germanes van venir per a treballar en
els fruiters,
van venir en els gran camions fins que es van estimbar i
van morir.
Morim als vostres turons i morim als vostres deserts,
morim a les vostres valls i morim als vostres avions.
Morim sota els vostres arbres i morim als vostres
arbustos,
a ambdós costats del riu, morim de la mateixa forma.
És això el millor que podem conrear als nostres grans
horts?
És aquesta la millor manera de conrear la vostra bona
fruita?
Caure com a fulles seques i podrir-nos sobre el terra
fèrtil?
i que no ens diguin res, només “deportats”.
Alguns som il·legals, i altres no buscats,
s’acaben els nostres contractes i hem de marxar.
Però són sis-centes milles fins a la frontera de Mèxic.
ens empaiten com a proscrits, malfactors, lladres.
L’avió es va incendiar sobre el congost Los Gatos.
Una bola de foc i llampecs, que va fer estremir els
turons.
Qui eren aquests camarades ─“chicanos” en la versió de
Joan Baez─ que van morir com
a
fulles seques?
La ràdio diu que només eren deportats.
Adéu el meu Juan, adéu Rosalita,
adiós mis amigos, Jesús y María,
no tindreu nom quan us pugin a l’avió de càrrega,
tot el que us anomenaran serà “deportats”.
En aquesta mateixa època, “Pastures of Plenty” també es
fa ressò dels patiments dels treballadors immigrants.
“Tom Joad” homenatja al personatge principal de la
novel·la de John Steinbeck anomenada al començament.
El seu compromís polític i social era sempre visible als
seus concerts. Ja hem vist com ho feia públic a la seva guitarra.
Ara fa cinquanta
anys a Nova Iork, cinc dies avant de l’assassinat del “Che”, moria Woody
Guthrie el dia 3 d’octubre.
Actualment la seva presència es manté i com aquestes
figures indispensables, “Woody Guthrie no és mort”.
