realitat

MANUEL MARIA: UN HOME AMB ARRELS

Aquesta quinzena dedico la meva Arrel a Manuel María Fernández Teixeiro ─ que signava simple
ment Manuel María─, un poeta gallec totalment abocat a la causa del nacionalisme popular i al que, el seu monolingüisme, el fa  menys conegut que Celso Emilio Ferreiro fora de Galiza.


  
El dia 8 de setembre de 2004 moria al 74 anys d’edat. Va ser un escriptor prolífic ─de dos i fins a tres llibres de poemes per any─ que es va dedicar a la prosa i també al teatre.
Hi ha un parèntesi al inicis dels 60 provocat per les dificultats d’editar a causa de la censura i altres motius ─a l’editorial Galaxia, de Vigo, li responen que hi ha tretze llibres de poesia al davant, esperant torn─. L’any 1970 pot publicar els poemes escrits des de 1963. Remol conté alguns poemes ja coneguts per circular ciclostilats ─el cas més notori és el de Acuso á clase media en els ambients universitaris progressistes─, o llegits en recitals o publicats en un disc d’Edigsa Manuel María. Poemas ditos coa súa voz.

ACUSO Á CLASE MEDIA

Acuso á clase media ─grandes e pequenos burgueses─
porque eles foron e son os que traizoan
o espírito sinxelo, enxebre e antergo de Galiza.
Pertenzo ao pobo e falo no seu nome.
Falo en nome dos mariñeiros, dos labregos,
dos ferreiros, dos criados de servir,
dos zoqueiros, dos muiñeiros e arrieiros;
dos humildes carpinteiros de ribeira;
dos alugados que ían a Castela;
dos caseiros que non teñen terra de seu;
dos que se ven obrigados a emigrar;
dos pobres de espírito e dos pobres de pedir;
do coitado xornaleiro que de sol a sol
aínda anda virando a terra co arado romano.
Falo en nome de todos aqueles que,
anque teñen razón, non lle la dan.
Acuso á clase media de egoísmo,
de non ser solidaria co seu pobo,
de brutalidade e de ignorancia,
de lle bicar os pés aos poderosos,
de traficar coa fame e coa miseria,
de vivir na súa terra desprezándoa,
intentando borrar o seu idioma,
asasinando o seu ser diferenciado.
Acuso á clase media de servil,
de axeonllarse diante dos que mandan,
traizoando aos seus, á xente súa,
ao pobo indefenso e aldraxado.
Acuso á clase media de imitar
as modas que impoñen en Madrid
e de pechar covardemente os ollos
ás realidades que teñen diante si.
Clase media, grandes e pequenos burgueses,
comerciantes enriquecidos co estraperlo,
viñateiros, aceiteiros, contratistas,
avogados sen lei e sen conciencia,
propietarios de casas e de contas correntes,
burócratas que adulades ao amo
e que esquecedes o pobo do que vides;
xentes que comerciades coa emigración,
coa fame, coa inxustiza e coa miseria;
ladrós que percurades títulos nobiliarios,
asasinos que mercades indulxencias e autos
derradeiros modelo que vos leven ao ceo,
¡no nome do pobo, eu vos acuso!



Però hi ha un aspecte de la poesia de Manuel María que no podem deixar de banda. Ell mateix ens el descobreix a la Nota do autor amb el que presentava l’edició de Remol: “Per a mi un llibre és sempre una unitat. Va haver crítics que tenen afirmat que a alguns dels meus llibres els hi falta unitat i que la meva poesia està una mica desorientada perquè segueix diferents direccions estètiques i temàtiques. A aquests entesos m’agradaria dir-los-hi que primer hi ha que posar-se d’acord en que deu entendre’s per unitat. Per a mi unitat no és homogeneïtat. Pel que es refereix a la suposada desorientació de la meva poesia he de dir que l’home té davant seu una infinitat de possibilitats.”
El que si trobem és la seva insubornable fidelitat a Galiza. Aquesta és la que, en un període de la seva militància política, el va portar a ser regidor de l’ajuntament de Monforte de Lemos, pel BNG.

                                                                 (Foto de Manuel Touzón, 2017)

Al següent poema parla de les seves arrels.


PARLEN UNS PAGESOS
ALS QUE ELS VAN EXPROPIAR LES TERRES

            De sobte ens van arrencar
            de la terra brutalment.
            D’una terra que era nostra
            perquè en ella van néixer,
            en ella estaven clavades
            les nostres arrels
            més fondes. L’aire
            que respiràvem era
            terra; terra o sang
            que per les venes ens corre;
            el nostre cos és terra
            pastada amb sang
            amb llàgrimes i amb dolor.
            La nostra ànima és una terra
            lleugera que no es veu,
            ni pesa; no: no pesa.
            ¿Què és el que vam venir a fer
            a la ciutat en la que els nostres peus
            de terra  rellisquen als carrers
            de ciment, i rellisca
el sòl sota nostre...?
¿Què vam venir a fer...?
Tenim enyorança de la terra,
dels terrenys que eren nostres.
Els nostres ulls de terra
aguaiten l’ocàs.
I tenim por.
           
  
           






Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya