les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

MANUEL MARIA: UN HOME AMB ARRELS

dimecres, d’agost 30, 2017
Aquesta quinzena dedico la meva Arrel a Manuel María Fernández Teixeiro ─ que signava simple
ment Manuel María─, un poeta gallec totalment abocat a la causa del nacionalisme popular i al que, el seu monolingüisme, el fa  menys conegut que Celso Emilio Ferreiro fora de Galiza.


  
El dia 8 de setembre de 2004 moria al 74 anys d’edat. Va ser un escriptor prolífic ─de dos i fins a tres llibres de poemes per any─ que es va dedicar a la prosa i també al teatre.
Hi ha un parèntesi al inicis dels 60 provocat per les dificultats d’editar a causa de la censura i altres motius ─a l’editorial Galaxia, de Vigo, li responen que hi ha tretze llibres de poesia al davant, esperant torn─. L’any 1970 pot publicar els poemes escrits des de 1963. Remol conté alguns poemes ja coneguts per circular ciclostilats ─el cas més notori és el de Acuso á clase media en els ambients universitaris progressistes─, o llegits en recitals o publicats en un disc d’Edigsa Manuel María. Poemas ditos coa súa voz.

ACUSO Á CLASE MEDIA

Acuso á clase media ─grandes e pequenos burgueses─
porque eles foron e son os que traizoan
o espírito sinxelo, enxebre e antergo de Galiza.
Pertenzo ao pobo e falo no seu nome.
Falo en nome dos mariñeiros, dos labregos,
dos ferreiros, dos criados de servir,
dos zoqueiros, dos muiñeiros e arrieiros;
dos humildes carpinteiros de ribeira;
dos alugados que ían a Castela;
dos caseiros que non teñen terra de seu;
dos que se ven obrigados a emigrar;
dos pobres de espírito e dos pobres de pedir;
do coitado xornaleiro que de sol a sol
aínda anda virando a terra co arado romano.
Falo en nome de todos aqueles que,
anque teñen razón, non lle la dan.
Acuso á clase media de egoísmo,
de non ser solidaria co seu pobo,
de brutalidade e de ignorancia,
de lle bicar os pés aos poderosos,
de traficar coa fame e coa miseria,
de vivir na súa terra desprezándoa,
intentando borrar o seu idioma,
asasinando o seu ser diferenciado.
Acuso á clase media de servil,
de axeonllarse diante dos que mandan,
traizoando aos seus, á xente súa,
ao pobo indefenso e aldraxado.
Acuso á clase media de imitar
as modas que impoñen en Madrid
e de pechar covardemente os ollos
ás realidades que teñen diante si.
Clase media, grandes e pequenos burgueses,
comerciantes enriquecidos co estraperlo,
viñateiros, aceiteiros, contratistas,
avogados sen lei e sen conciencia,
propietarios de casas e de contas correntes,
burócratas que adulades ao amo
e que esquecedes o pobo do que vides;
xentes que comerciades coa emigración,
coa fame, coa inxustiza e coa miseria;
ladrós que percurades títulos nobiliarios,
asasinos que mercades indulxencias e autos
derradeiros modelo que vos leven ao ceo,
¡no nome do pobo, eu vos acuso!



Però hi ha un aspecte de la poesia de Manuel María que no podem deixar de banda. Ell mateix ens el descobreix a la Nota do autor amb el que presentava l’edició de Remol: “Per a mi un llibre és sempre una unitat. Va haver crítics que tenen afirmat que a alguns dels meus llibres els hi falta unitat i que la meva poesia està una mica desorientada perquè segueix diferents direccions estètiques i temàtiques. A aquests entesos m’agradaria dir-los-hi que primer hi ha que posar-se d’acord en que deu entendre’s per unitat. Per a mi unitat no és homogeneïtat. Pel que es refereix a la suposada desorientació de la meva poesia he de dir que l’home té davant seu una infinitat de possibilitats.”
El que si trobem és la seva insubornable fidelitat a Galiza. Aquesta és la que, en un període de la seva militància política, el va portar a ser regidor de l’ajuntament de Monforte de Lemos, pel BNG.

                                                                 (Foto de Manuel Touzón, 2017)

Al següent poema parla de les seves arrels.


PARLEN UNS PAGESOS
ALS QUE ELS VAN EXPROPIAR LES TERRES

            De sobte ens van arrencar
            de la terra brutalment.
            D’una terra que era nostra
            perquè en ella van néixer,
            en ella estaven clavades
            les nostres arrels
            més fondes. L’aire
            que respiràvem era
            terra; terra o sang
            que per les venes ens corre;
            el nostre cos és terra
            pastada amb sang
            amb llàgrimes i amb dolor.
            La nostra ànima és una terra
            lleugera que no es veu,
            ni pesa; no: no pesa.
            ¿Què és el que vam venir a fer
            a la ciutat en la que els nostres peus
            de terra  rellisquen als carrers
            de ciment, i rellisca
el sòl sota nostre...?
¿Què vam venir a fer...?
Tenim enyorança de la terra,
dels terrenys que eren nostres.
Els nostres ulls de terra
aguaiten l’ocàs.
I tenim por.
           
  
           




+

LA SABA NECESSÀRIA

diumenge, d’agost 13, 2017
Així com hi ha dies al calendari que un voldria eliminar per sempre, o millor, que no haguessin ─deixeu-me gaudir de l’utopia─ existit mai, hi ha uns altres que els necessitem i que si no haguessin existit els hauríem d’inventar. Entre aquest últims es troba el 26 d’agost de 1914, dia del naixement de Julio Cortázar, saba de les meves Arrels.
Al llarg d’aquests temps fent arrels, he parlat de molts Cortázar: el novel·lista, el poeta, el contista, l’aficionat al jazz, l’home compromès, l’home enamorat,...




És difícil descobrir noves facetes, però les hi ha. Cada relectura de la seva obra és descobrir un nou Cortázar amagat, juganer, buscant cronopios i famas amb els que ballar tregua i catala. I lo bé que ens ho passem!
Penso ara en un d’aquests aspectes més juganers: l’home que, amb els seus amics es dedica a composar palíndroms ─aquelles frases que tenen la mateixa lectura d’esquerra a dreta que de dreta a esquerra─. A Bestiario (1951) trobem al conte Lejana l’homenatge que ret a l’argentí Juan Filloy que a la seva novel·la ¡Estafen! (1932) publica un elevat nombre de palíndroms; d’allà treu alguns:
Salta Lenin el Atlas
Amigo, no gima
Átale, demoníaco Caín, o me delata
Anás usó tu auto, Susana

Uns quants anys més tard,  a Deshoras (1982), filant encara més prim, trobem un conte, Satarsa, que porta com a epígraf Adán y raza, azar y nada i que comença:

“Cosas así para encontrar el rumbo, como ahora lo de atar a la rata otro palindroma (denominació de Cortázar) pedestre y pegajoso, Lozano ha sido siempre un maniático de esos juegos que no parece ver como tal puesto que todo se le da a la manera de un espejo que miente y al mismo tiempo dice la verdad, le dice la verdad a Lozano porque le muestra su oreja derecha, perol e miente porque Laura y cualquiera que lo mire verá la oreja derecha como la oreja izquierda de Lozano...[...]
            ─Atar a la rata no es más que atar a la rata ─dice Lozano─. No tiene ninguna fuerza porque no te ensenya nada nuevo y porque además nadie puede atar a una rata. Te quedás como al principio, esa es la joda con los palindromas.
            ─Ajá ─dice el pardo Illa.
            ─Pero si lo pensás en plural todo cambia. Atar a las ratas no es lo mismo que atar a la rata.
            ─No parece muy diferente.
            ─Porque ya no vale como palindroma ─dice Lozano─. Nomás que ponerlo en plural y rodo cambia, te nace una cosa nueva, ya no es el espejo o es un espejo diferente que te muestra algo que no conocías.
            ─¿Qué tiene de nuevo?
            ─Tiene que atar a las ratas te da Satarsa la rata.         
            ─¿Satarsa?
            ─Es un nombre, pero todos los nombres aislan y definen. Ahora sabés que hay una rata que se llama Satarsa. Todas tendrán nombre, seguro, pero ahora hay una que se llama Satarsa. [...]”






I Julio Cortázar segueix jugant. Ara són alguns titulars amb l’ordre de les paraules canviat:
La vuelta al día en ochenta mundos (1967)

O, a la maners d’Huidobro, altera l’ordre de les síl·labes:

Los autonautas de la cosmopista (1983).






D’homenatge podria servir el poema de Carmen Jodra, que utilitza un vers de Vicente Huidobro a  Las moras agraces (199)

EL HORIMENTO BAJO EL FIRMAZONTE

─¡Democrad! ¡Libertacia! ¡Puebla el vivo!
¡No dictaremos más admitidores!
Pro lometemos, samas y deñores,
nuestro satierno va a gobisfacerles.

Firmaremos la gaz, no habrá más perra,
zaperán juntos el queón y el lordero,
y quieto promerer y lo promero,
vamos a felicirles muy hacerles.

(Y el horimento bajo el firmazonte,
o el firmazonte bajo el horimento
─ye ca no sé─, brillaba, grona y aro).

─Que se me raiga un cayo si les miento:
fumos soertes, y, mo lás pimportante,
¡blasamos hiempre claro!

Millor i més clar que algunes intervencions de membres del govern.
Gràcies, Julio!



+

NOEL NICOLA, "EL TROVADOR SIN SUERTE"

dimecres, d’agost 09, 2017

El 7 d’agost de 2005 moria als 58 anys a La Habana un dels tres iniciadors del moviment de la Nueva Trova Cubana. Junt a Silvio Rodríguez i Pablo Milanés apareixia, com ell mateix es va anomenar, “El Trovador sin Suerte”, Noel Nicola.
Ara, quan ja fa 12 anys del seu traspàs, vull recordar-lo i la millor manera que he trobat és reproduint el documental que els seus companys li van dedicar.



Nos Queda su canción


+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*