MANUEL MARIA: UN HOME AMB ARRELS
dimecres, d’agost 30, 2017
Aquesta quinzena dedico la meva Arrel a Manuel María
Fernández Teixeiro ─ que signava simple
ment Manuel María─, un poeta gallec totalment abocat a la
causa del nacionalisme popular i al que, el seu monolingüisme, el fa menys conegut que Celso Emilio Ferreiro fora
de Galiza.
El dia 8 de setembre de 2004 moria al 74 anys d’edat. Va
ser un escriptor prolífic ─de dos i fins a tres llibres de poemes per any─ que
es va dedicar a la prosa i també al teatre.
Hi ha un parèntesi al inicis dels 60 provocat per les
dificultats d’editar a causa de la censura i altres motius ─a l’editorial
Galaxia, de Vigo, li responen que hi ha tretze llibres de poesia al davant,
esperant torn─. L’any 1970 pot publicar els poemes escrits des de 1963. Remol conté alguns poemes ja coneguts
per circular ciclostilats ─el cas més notori és el de Acuso á clase media en
els ambients universitaris progressistes─, o llegits en recitals o publicats en
un disc d’Edigsa Manuel María. Poemas ditos coa súa voz.
ACUSO Á CLASE MEDIA
Acuso á clase media ─grandes e pequenos burgueses─
porque eles foron e son os que traizoan
o espírito sinxelo, enxebre e antergo de Galiza.
Pertenzo ao pobo e falo no seu nome.
Falo en nome dos mariñeiros, dos labregos,
dos ferreiros, dos criados de servir,
dos zoqueiros, dos muiñeiros e arrieiros;
dos humildes carpinteiros de ribeira;
dos alugados que ían a Castela;
dos caseiros que non teñen terra de seu;
dos que se ven obrigados a emigrar;
dos pobres de espírito e dos pobres de pedir;
do coitado xornaleiro que de sol a sol
aínda anda virando a terra co arado romano.
Falo en nome de todos aqueles que,
anque teñen razón, non lle la dan.
Acuso á clase media de egoísmo,
de non ser solidaria co seu pobo,
de brutalidade e de ignorancia,
de lle bicar os pés aos poderosos,
de traficar coa fame e coa miseria,
de vivir na súa terra desprezándoa,
intentando borrar o seu idioma,
asasinando o seu ser diferenciado.
Acuso á clase media de servil,
de axeonllarse diante dos que mandan,
traizoando aos seus, á xente súa,
ao pobo indefenso e aldraxado.
Acuso á clase media de imitar
as modas que impoñen en Madrid
e de pechar covardemente os ollos
ás realidades que teñen diante si.
Clase media, grandes e pequenos burgueses,
comerciantes enriquecidos co estraperlo,
viñateiros, aceiteiros, contratistas,
avogados sen lei e sen conciencia,
propietarios de casas e de contas correntes,
burócratas que adulades ao amo
e que esquecedes o pobo do que vides;
xentes que comerciades coa emigración,
coa fame, coa inxustiza e coa miseria;
ladrós que percurades títulos nobiliarios,
asasinos que mercades indulxencias e autos
derradeiros modelo que vos leven ao ceo,
¡no nome do pobo, eu vos acuso!
Però hi ha un aspecte de la poesia de Manuel María que no
podem deixar de banda. Ell mateix ens el descobreix a la Nota do autor amb el
que presentava l’edició de Remol: “Per a mi un llibre és sempre una unitat. Va
haver crítics que tenen afirmat que a alguns dels meus llibres els hi falta
unitat i que la meva poesia està una mica desorientada perquè segueix diferents
direccions estètiques i temàtiques. A aquests entesos m’agradaria dir-los-hi
que primer hi ha que posar-se d’acord en que deu entendre’s per unitat. Per a
mi unitat no és homogeneïtat. Pel que es refereix a la suposada desorientació
de la meva poesia he de dir que l’home té davant seu una infinitat de
possibilitats.”
El que si trobem és la seva insubornable fidelitat a
Galiza. Aquesta és la que, en un període de la seva militància política, el va
portar a ser regidor de l’ajuntament de Monforte de Lemos, pel BNG.
(Foto de Manuel Touzón, 2017)
Al següent poema parla de les seves arrels.
PARLEN UNS PAGESOS
ALS QUE ELS VAN EXPROPIAR LES TERRES
De sobte
ens van arrencar
de la
terra brutalment.
D’una
terra que era nostra
perquè
en ella van néixer,
en ella
estaven clavades
les
nostres arrels
més
fondes. L’aire
que
respiràvem era
terra;
terra o sang
que per
les venes ens corre;
el
nostre cos és terra
pastada
amb sang
amb
llàgrimes i amb dolor.
La
nostra ànima és una terra
lleugera
que no es veu,
ni pesa;
no: no pesa.
¿Què és
el que vam venir a fer
a la
ciutat en la que els nostres peus
de terra
rellisquen als carrers
de
ciment, i rellisca
el sòl sota nostre...?
¿Què vam venir a fer...?
Tenim enyorança de la terra,
dels terrenys que eren nostres.
Els nostres ulls de terra
aguaiten l’ocàs.
I tenim por.
