realitat
Fa uns dies, quan el Brexit estava en plena eufòria, un ciutadà de Gibraltar, un “llanito”, deia amb total desvergonyiment que abans que d’Espanya preferia dependre del Marroc. A mi em va passar pel cap que estava d’acord amb la primera part de la seva afirmació, però em trobava molt lluny de la segona. No he cregut mai que l’Àfrica comença als Pirineus.
Per això, i tenint en compte que França ha estat durant molt de temps el centre cultural del món ─que diuen civilitzat─ he anat seguint els fenòmens culturals que allà s’han produït.
El 13 de març va ser el setè aniversari del traspàs del meu cantant de capçalera, Jean Ferrat. Per aquest motiu, aprofitant un viatge a la Provença i els seus camps d’espígol en flor, vam anar fins Antraigues-sur-Volane, a l’Ardèche, on s’havia retirat i on hi ha el seu habitatge-museu. El vam visitar i vam voltar pel poble i dinar al cafè La Montagne.




Tot l’anterior no és res més que una excusa que serveix d’ introducció a una figura quasi desconeguda al nostre país. (Potser si que l’Àfrica comença als Pirineus, però una Àfrica en que domina l’anglès). Parlo d’Allain Leprest que va néixer el 3 de juny de 1954 , i que, malalt d’un càncer als pulmons, va aprofitar la seva presència al poble de Jean Ferrat per participar, l’any 2011, en un festival d’homenatge al cantant, per a suïcidar-se.
Deia “una figura quasi desconeguda al nostre país” però caldria afegir: gairebé desconeguda també al seu.
Considero un acte de justícia donar a conèixer un cantant, un gran poeta també, militant comunista, al que els habituals a les Festes de l’Humanité estimaven i, per què no, veneraven.
“La cançó que practico conté el llenguatge del carrer, va lleugera, explica una història”. Algú va escriure: “Avui, Allain ha marxat amb les seves dues ales. Deixant-nos més que mai nus. Queden les paraules, la veu i l’emoció, sempre intactes”.
Jean d’Ormesson l’havia considerat “el Rimbaud del segle XX”  i Claude Nougaro “un dels més fulminants autors de cançons que jo he sentit al cel de la llengua francesa”. A les seves exèquies, al cementiri d’Ivry-sur-Seine, el president de la prestigiosa Acadèmia Charles-Cros, va saludar “la més bella llengua des de Éluard i Aragon”,  al temps que dirigia aflictius adéus “a l’amic, a l’artista, al camarada”.Allà hi eren present Pierre Laurent, secretari nacional del PCF, el senador PCF, Jack Ralite, el diputat PCF d’origen “manouche” Jean-Claude Lefort o Silvère Magnon, director de la Festa de l’Humanité.






A Allain Leprest, com a molts dels grans artistes a l’història, el reconeixement els hi arriba quan ja no poden gaudir-ne. Però això els fa més grans.
 A Quan jo estigui mort,  quina imatge trobem d’un cementiri!:

Però esteu segurs
Us ho asseguro
Res ha canviat
He quedat digne
Al gran parking
Dels estirats

Cantava, sense complexes, la causa del càncer dels seus pulmons:

La gitana

Jo la veig dansar, dansar
La gitana sobre el paquet
Dels cigarrets de papà
Porta un vestit de paper
Els ulls blaus com el fum
I la pell color de tabac

Eh, senyoreta SEITA
Aquesta tarda  vaig a fer cruixir per tu
L’acordió dels meus pulmons
En aquesta fina silueta
I les seves castanyoles mudes
En la negra nit del quitrà

Vens a donar-me amb biberó
Aquestes paraules de nicotina
Que porten la gola al suplici
Quan cent mil boques et besen
Des de la punta del filtre fins la brasa
En un camp de paper panís

Baixa fins el fons de la burilla
Cantant del rocko-flamenc
Raspant les cordes vocals
Ballar els peus nus a la cendra
Encendre ‘m la boca i escoltar
Bategar el meu cor de caporal (tabac comú)

Oh! bella morena que es fuma
En aquest segle on tot es consumeix
Entre els dits grocs i es llança
Oh! Tu que portaràs el meu dol
Demà ajagut en el taüt
Del meu estoig de cigarrets



Avançant-se a la polèmica del Nobel a Bob Dylan havia dit l’any 2009, amb motiu de rebre el Grand Prix des Poètes:
“Finalment quina és la diferència entre la poesia i la cançó? He tingut sempre l’impressió de fer cançons i de trobar que la poesia era quelcom, potser més exigent, feta més per als ulls que per a les orelles...Dit això, ho prenc com un honor”.


Ara, als sis anys de la seva desaparició, escoltar la seva veu ronca ens atansa a aquella Europa que en algun moment vam somiar i el capitalisme no ens ha deixat viure.


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya