les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria

Articles

SANDINO I MINAS SAN ALBINO

diumenge, de juny 18, 2017
Augusto César Sandino, “general de hombres libres” ─ara també de dones─, ja té, des de la seva primera proclama una preocupació: la seva lluita no és únicament per aconseguir l’alliberament del poble nicaragüenc, sinó l’extensió d’aquesta lluita a tots els centroamericans i, anant més lluny, la de tota la Raça Indohispana. En tot cas, segueix la línia de tots els llibertadors latinoamericans.





 Per això és tant important la Mina de San Albino i el Manifest que a ella es genera:

El hombre que de su patria no exige un palmo de tierra para su sepultura,
merece ser oído, y no sólo ser oído sino también ser creído.

Soy nicaragüense y me siento orgulloso de que en mis venas circule, más que
cualquiera, la sangre india americana que por atavismo encierra el misterio de ser
patriota leal y sincero.

El vínculo de nacionalidad me da derecho a sumir la responsabilidad de mis actos en las cuestiones de Nicaragua y, por ende, de la América Central y de todo el Continente denuestra habla, sin importarme que los pesimistas y los cobardes me den el título que a su calidad de eunucos más les acomode.

Soy trabajador de la ciudad, artesano como se dice en este país, pero mi ideal campea en un amplio horizonte de internacionalismo, en el derecho de ser libre y de exigir justicia, aunque para alcanzar ese estado de perfección sea necesario derramar la propia y la ajena sangre. Que soy plebeyo dirán los oligarcas o sean las ocas del cenagal.”

A la mina de San Albino s’havia instal·lat un sistema de pagament, molt comú a tota la Amèrica Llatina, mitjançant vals que podien bescanviar-se a la botiga per queviures.
Sandino denuncia aquest sistema que manté uns preus altíssims dels productes més bàsics. I amb els treballadors en vaga forma el seu primer exèrcit.

A Augusto Sandino

Bajo ala de sombrero mejicano,
su ceño acero y la mirada triste.
Las altas botas guerrilleras viste.
Pistola al cinto a punto de la mano.

Hélice al viento de rumor cercano,
una ave rauda su vivac enviste.
Más disparando, el hombre se resiste
hasta caer abatido el aeroplano.

Alta en “El Chipote”, su figura
habrá de perpetuar en escultura
el espíritu antiguo de la raza.

Allá siempre estarà con sus banderas,
diciendo a las naciones extranjeras
que hay un Sandino en pie por cada plaza.

                        Alberto Ordóñez Argüello


No importa: mi mayor honra es surgir del seno de los oprimidos, que son el alma y el nervio de la raza, los que hemos vivido postergados y a merced de los desvengorzados sicarios que ayudaron a incubar el delito de alta traición: los conservadores de Nicaragua que hirieron el corazón libre de la Patria y que nos perseguían encarnizadamente como si no fuéramos hijos de una misma nación.

Hace diecisiete años Adolfo Díaz y Emiliano Chamorro dejaron de ser nicaragüenses, porque la ambición mató el derecho de su nacionalidad,pues ellos arrancaron del asta la bandera que nos cubría a todos los nicaragüenses. Hoy esa bandera ondea perezosa y humillada por la ingratitud e indiferencia de sus hijos que no hacen un esfuerzo sobrehumano para libertarla de las garras de la monstruosa àguila de pico encorvado que se alimenta con la sangre de este pueblo, mientras en el Campo Marte de Managua flota la bandera que representa el asesinatode pueblos débiles y enemiga de nuestra raza e idioma.

¿Quiénes son los que ataron a mi patria al poste de la ignominia? Díaz y Chamorro y sus secuaces que aún quieren tener derecho a gobernar esta desventurada patria, apoyados por las bayonetas y las Springfield del invasor.

¡No! ¡Mil veces no!”






¡Sandino!

Alguien facilitó el nombre del innominado
y pensamos en alma baja
lo que fue y no fue esta epopeya patria.

“¡Mató a muchos, no tuvo compasión
   de ninguno; todos murieron
   bajo su luz, su terror, su ejército!
   Y su ejército apenas eran escopetas,
   indios con “cueras”, tiros ladinos,
   matreras emboscadas, huídas, quemas...”

Es cierto. Todo eso es de veras. Empero
resucitó la Historia, dignificó
el coraje, manchó la pechera inmaculada
de los Partidos con sangre saludable
y por él enlutaron su brocal de viento las guitarras.
Seis años en la selva
a lomos siempre de la fuga y a merced
del probable patriotismo aborigen
gesticulan su hazaña, epopeyan
su ejército secreto, justifican
para la venganza fiel tantas y tantas muertes...

Esta es la historia paisana del Innominado,
su pequeñez de propia patria.
(Bástenos recordar la forma
en que lo traicionó su muerte).
     
                          Mari Cajina Vega, 1952






Pueblo hermano:

Al dejar expuestos mis ardientes deseos por la defensa de la Patria, os acojo en mis filas sin distinción de color político, siempre que vengais bien intencionados àra defender el decoro nacional, pues tened presente que a todos se puece enganyar con el tiempo, pero con el tiempo no se puede enganyar a todos.

Mineral de San Albino, Nueva Segovia, Nicaragua, C.A., Julio 1 de 1927.

Patria y Libertad
A.C. Sandino


DESCOBRINT ALLAIN LEPREST

diumenge, de juny 04, 2017
Fa uns dies, quan el Brexit estava en plena eufòria, un ciutadà de Gibraltar, un “llanito”, deia amb total desvergonyiment que abans que d’Espanya preferia dependre del Marroc. A mi em va passar pel cap que estava d’acord amb la primera part de la seva afirmació, però em trobava molt lluny de la segona. No he cregut mai que l’Àfrica comença als Pirineus.
Per això, i tenint en compte que França ha estat durant molt de temps el centre cultural del món ─que diuen civilitzat─ he anat seguint els fenòmens culturals que allà s’han produït.
El 13 de març va ser el setè aniversari del traspàs del meu cantant de capçalera, Jean Ferrat. Per aquest motiu, aprofitant un viatge a la Provença i els seus camps d’espígol en flor, vam anar fins Antraigues-sur-Volane, a l’Ardèche, on s’havia retirat i on hi ha el seu habitatge-museu. El vam visitar i vam voltar pel poble i dinar al cafè La Montagne.




Tot l’anterior no és res més que una excusa que serveix d’ introducció a una figura quasi desconeguda al nostre país. (Potser si que l’Àfrica comença als Pirineus, però una Àfrica en que domina l’anglès). Parlo d’Allain Leprest que va néixer el 3 de juny de 1954 , i que, malalt d’un càncer als pulmons, va aprofitar la seva presència al poble de Jean Ferrat per participar, l’any 2011, en un festival d’homenatge al cantant, per a suïcidar-se.
Deia “una figura quasi desconeguda al nostre país” però caldria afegir: gairebé desconeguda també al seu.
Considero un acte de justícia donar a conèixer un cantant, un gran poeta també, militant comunista, al que els habituals a les Festes de l’Humanité estimaven i, per què no, veneraven.
“La cançó que practico conté el llenguatge del carrer, va lleugera, explica una història”. Algú va escriure: “Avui, Allain ha marxat amb les seves dues ales. Deixant-nos més que mai nus. Queden les paraules, la veu i l’emoció, sempre intactes”.
Jean d’Ormesson l’havia considerat “el Rimbaud del segle XX”  i Claude Nougaro “un dels més fulminants autors de cançons que jo he sentit al cel de la llengua francesa”. A les seves exèquies, al cementiri d’Ivry-sur-Seine, el president de la prestigiosa Acadèmia Charles-Cros, va saludar “la més bella llengua des de Éluard i Aragon”,  al temps que dirigia aflictius adéus “a l’amic, a l’artista, al camarada”.Allà hi eren present Pierre Laurent, secretari nacional del PCF, el senador PCF, Jack Ralite, el diputat PCF d’origen “manouche” Jean-Claude Lefort o Silvère Magnon, director de la Festa de l’Humanité.






A Allain Leprest, com a molts dels grans artistes a l’història, el reconeixement els hi arriba quan ja no poden gaudir-ne. Però això els fa més grans.
 A Quan jo estigui mort,  quina imatge trobem d’un cementiri!:

Però esteu segurs
Us ho asseguro
Res ha canviat
He quedat digne
Al gran parking
Dels estirats

Cantava, sense complexes, la causa del càncer dels seus pulmons:

La gitana

Jo la veig dansar, dansar
La gitana sobre el paquet
Dels cigarrets de papà
Porta un vestit de paper
Els ulls blaus com el fum
I la pell color de tabac

Eh, senyoreta SEITA
Aquesta tarda  vaig a fer cruixir per tu
L’acordió dels meus pulmons
En aquesta fina silueta
I les seves castanyoles mudes
En la negra nit del quitrà

Vens a donar-me amb biberó
Aquestes paraules de nicotina
Que porten la gola al suplici
Quan cent mil boques et besen
Des de la punta del filtre fins la brasa
En un camp de paper panís

Baixa fins el fons de la burilla
Cantant del rocko-flamenc
Raspant les cordes vocals
Ballar els peus nus a la cendra
Encendre ‘m la boca i escoltar
Bategar el meu cor de caporal (tabac comú)

Oh! bella morena que es fuma
En aquest segle on tot es consumeix
Entre els dits grocs i es llança
Oh! Tu que portaràs el meu dol
Demà ajagut en el taüt
Del meu estoig de cigarrets



Avançant-se a la polèmica del Nobel a Bob Dylan havia dit l’any 2009, amb motiu de rebre el Grand Prix des Poètes:
“Finalment quina és la diferència entre la poesia i la cançó? He tingut sempre l’impressió de fer cançons i de trobar que la poesia era quelcom, potser més exigent, feta més per als ulls que per a les orelles...Dit això, ho prenc com un honor”.


Ara, als sis anys de la seva desaparició, escoltar la seva veu ronca ens atansa a aquella Europa que en algun moment vam somiar i el capitalisme no ens ha deixat viure.

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya