realitat
Algunes persones, en el seu compromís, van deixant rastres que fan que els tinguem sempre presents. El músics amb algunes peces que tenim a la memòria. Penso ─ i n’hi ha molts més exemples─ en The Ghost of  Tom Joad de Bruce Springsteen.   
Pintors ─Picasso i el Gernika─ que tenen alguna obra que recordem amb facilitat.
I poso un autor i una obra, però en la major part dels casos, les obres en són més i queden com petjades, a imatge d’aquells contes infantils, que ens permetran seguir el camí, recordar-lo periòdicament.


Però en alguns casos, en el cine més proper a nosaltres, i penso en Juan Antonio Bardem: Bienvenido Mr. Marshall, Muerte de un ciclista, Calle Mayor però, sobretot, en Siete días de enero ─sobre la matança d’Atocha─ això no ha estat suficient per a que els estudiosos del cine dels nostres dies el tinguin present. És, més aviat, el gran absent.  Avui és difícil trobar el seu nom en algun treball d’investigació sobre el cinema espanyol i les seves pel·lícules no es reediten. És clar: era un comunista militant i dirigent i el mur de Berlín ja ha caigut.


Com deslligar Siete días de enero de la seva intervenció ─un oblidat 1955─ a les Conversaciones de Salamanca? En aquells moments tant propers a l’inici de la dictadura franquista,  Bardem definia valentment el cinema espanyol com “políticamente ineficaz, socialmente falso, intelectualment ínfimo, estéticamente nulo e industrialmente raquítico”. Penso en la data i el valor necessari per exposar el seu famós pentagrama.

Si a Les Arrels, des dels seus inicis, m’he proposat recuperar la memòria dels nostres, era una obligació ineludible portar al present un director (també guionista) que potser per la seva militància comunista al PCE, l’història havia massacrat. Perquè Juan Antonio Bardem,  nascut un 21 de maig de 1917, després de formar part de les tres B del cinema espanyol ─Bardem, Berlanga, Buñuel─ s’havia vist obligat a emigrar, buscant a fora (a l’Argentina va començar a rodar Los inocentes i a Bulgària va rodar La advertencia ─sobre la vida de Dimitrov─ quasi desconeguda arreu) el que al seu país li era impedit fer: un cinema que complís la definició a la que he fet al·lusió més a dalt.



S’ ha escrit que Bardem va tenir sempre com a referent la tradició nacional i popular, mentre, en contraposició, la globalització elimina qualsevol referent local. “Crític amb la situació del cinema a Espanya va apostar per valors ètics, narratius i estètics que avui no es valoren. Nogensmenys, les preguntes que es feia a les seves pel·lícules segueixen vigents”.




Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya