les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria

Articles

EL BARDEM COMUNISTA

dilluns, de maig 22, 2017
Algunes persones, en el seu compromís, van deixant rastres que fan que els tinguem sempre presents. El músics amb algunes peces que tenim a la memòria. Penso ─ i n’hi ha molts més exemples─ en The Ghost of  Tom Joad de Bruce Springsteen.   
Pintors ─Picasso i el Gernika─ que tenen alguna obra que recordem amb facilitat.
I poso un autor i una obra, però en la major part dels casos, les obres en són més i queden com petjades, a imatge d’aquells contes infantils, que ens permetran seguir el camí, recordar-lo periòdicament.


Però en alguns casos, en el cine més proper a nosaltres, i penso en Juan Antonio Bardem: Bienvenido Mr. Marshall, Muerte de un ciclista, Calle Mayor però, sobretot, en Siete días de enero ─sobre la matança d’Atocha─ això no ha estat suficient per a que els estudiosos del cine dels nostres dies el tinguin present. És, més aviat, el gran absent.  Avui és difícil trobar el seu nom en algun treball d’investigació sobre el cinema espanyol i les seves pel·lícules no es reediten. És clar: era un comunista militant i dirigent i el mur de Berlín ja ha caigut.


Com deslligar Siete días de enero de la seva intervenció ─un oblidat 1955─ a les Conversaciones de Salamanca? En aquells moments tant propers a l’inici de la dictadura franquista,  Bardem definia valentment el cinema espanyol com “políticamente ineficaz, socialmente falso, intelectualment ínfimo, estéticamente nulo e industrialmente raquítico”. Penso en la data i el valor necessari per exposar el seu famós pentagrama.

Si a Les Arrels, des dels seus inicis, m’he proposat recuperar la memòria dels nostres, era una obligació ineludible portar al present un director (també guionista) que potser per la seva militància comunista al PCE, l’història havia massacrat. Perquè Juan Antonio Bardem,  nascut un 21 de maig de 1917, després de formar part de les tres B del cinema espanyol ─Bardem, Berlanga, Buñuel─ s’havia vist obligat a emigrar, buscant a fora (a l’Argentina va començar a rodar Los inocentes i a Bulgària va rodar La advertencia ─sobre la vida de Dimitrov─ quasi desconeguda arreu) el que al seu país li era impedit fer: un cinema que complís la definició a la que he fet al·lusió més a dalt.



S’ ha escrit que Bardem va tenir sempre com a referent la tradició nacional i popular, mentre, en contraposició, la globalització elimina qualsevol referent local. “Crític amb la situació del cinema a Espanya va apostar per valors ètics, narratius i estètics que avui no es valoren. Nogensmenys, les preguntes que es feia a les seves pel·lícules segueixen vigents”.


LA PASIONARIA ENTRE NOSALTRES

dilluns, de maig 08, 2017
Llegeixo a Manuel Vázquez Montalbán a la revista Triunfo de l’1 de gener de 1976:
   “Junto a los pasquines dedicados al poeta de las cenizas de Gramsci, Pasolini, el artista que, en mi opinión, más arduamente ha forcejeado por hacer realidad artística las teorías estético-políticas de Gramsci, otros carteles ocupados casi enteramente por una cabeza de anciana, con el pelo blanco recogido a la manera de moño de abuela hispànica, oleras de tiempo o tal vez de primavera, porque las ojeras son flores de experiencia o de deseo que crecen en torno de los ojos de las mujeres, bien porque han amado mucho o bien porque esperan amar aún mucho más.
   Los carteles anuncian el homenaje que va a recibir la octogenaria Dolores Ibarruri “La Pasionaria”...”
   L’acte, en el que participaran, a més de La Pasionaria, Enrico Berlinguer, Luigi Longo, Santiago Carrillo i Rafael Alberti, i en el també estan presents Calvo Serer o Pepín Vidal Beneyto, pot considerar-se com la preparació del retorn de l’exili.



   Una bona quantitat d’exiliats de la Guerra Civil, entre els que destacava Dolores Ibárruri, van esperar a que la democràcia ─la possible en aquells temps ─ fos restaurada, per tornar al seu país. En el seu cas, com el de Rafael Alberti, el Partit pensava que encara podia fer algun servei i ella, militant disciplinada, va complir les indicacions. D’això, el 14 de maig, ara fa 40 anys. D’aquell retorn queda constància suficient, ja sigui gràfica com escrita. Entre els comunistes sempre han destacat els poetes populars que, encara que sigui forçant la mètrica, han volgut deixar la seva opinió sobre els fets que els hi mereixien l’atenció. Aquest és el cas del poema que transcric a continuació.

DOLORES IBÁRRURI. LA PASIONARIA
Daniel Fernández Abella

Por la sangre y por la voz
de nuestro pueblo volviste
tan leal como cuando te fuiste
al martillo y la hoz

Siempre fiel a la roja bandera
y a los ideales republicanos
frente a la dictadura traicionera
perpetuada bajo la figura de un rey campechano

Camarada Pasionaria,
voz de los oprimidos y perseguidos
dama de la furia proletaria
siempre presente, nunca en el olvido

a pesar del tiempo transcurrido
sigues presente en mi memoria
y en nuestra reciente historia.
queda mucha lucha, aún no está todo perdido


Nada ni nadie ha sido olvidado
Dolores Ibárruri, camarada y compañera
furia proletaria y guerrillera
siempre en el presente a pesar del tiempo pasado

   Però el retorn de Dolores Ibárruri ja era anticipat per tots aquells que eren conscients de la seva necessitat, tal com s’anunciava a l’acte de Roma. Si quelcom havia de començar a canviar realment, la presència de les figures que més havien lluitat per aquest canvi no es podia perllongar més.
   Així ho escrivia, el mateix 1976,Victor Manuel i ho cantava Ana Belén:

SI, VEREMOS A DOLORES

Si veremos a Dolores caminar
las calles de Madrid
Quién te puede negar si el tiempo transcurrido confirmó
que esto no daba más y que era inevitable la reconciliación
se gastan las palabras golpeando contra el muro
pero ahí están las tuyas cargadas de futuro
Si veremos a Dolores caminar
las calles de Madrid
Quien te puede negar no hay tregua en el combate por la paz
desde el 56 tendimos nuestra mano a todos los demás
bandera infatigable del hombre acorralado
de un pueblo que no quiere vivir amordazado
Si veremos a Dolores caminar
las calles de Madrid
Quién nos puede negar porqué nos regatean respirar
quién se atreve a explicar que sea un beneficio la clandestinidad
para otros los laureles la regalada historia
que el único camino nos lleve a la victoria
Si veremos a Dolores caminar
las calles de Madrid

  
   Encara mantinc a la retina l’imatge de Dolores i Alberti baixant les escales del Congrés dels Diputats entre les mirades, de curiositat o d’odi, dels diputats de l’UCD. Poc després presidirien la Mesa d’edat per la constitució de la Cambra.



   L’exili havia acabat però, com sempre passa, molts no van voler tornar o, el que era pitjor, ja no hi podien.
   El retorn de Dolores és un homenatge a tots ells.



Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya