les arrels

les arrels

La columna d'en Miquel Àngel Soria


Articles

BOMBARDEIG DE GERNIKA

dilluns, d’abril 24, 2017
Quan els usamericans van bombardejar Hirosima i Nagasaki no havien descobert res de nou. Sí ho havien fet en una escala molt més gran. Però el bombardeig indiscriminat amb l’intenció d’atemorir la població i arribar a una rendició més ràpida ja ho havien provat els alemanys a Gernika i els italians a Barcelona.

El 26 d’abril de 1937, ara fa 80 anys, els 33 bombarders de la Legió Còndor de la Lutwaffe, deixaven caure sobre la població de Gernika, un dia de mercat, a més a més dels explosius destructius i les bombes antipersonals, 2.500 bombes incendiàries. Aquestes, plenes d’alumini i òxid de ferro, poden elevar la temperatura fins els 2700º C.
Parlo de la intencionalitat clara, doncs ni les tropes basques acampades als voltants de la ciutat ni objectius estratègics com el pont o la fàbrica de pistoles Astra, no van ser objectiu de l’atac.
En una població d’uns 5.000 habitants, més de 1.600 van ser el morts i a prop de 1.000 els ferits. La ciutat símbol de les llibertats del poble basc era absolutament arrasada. Tres dies més tard, el 29 d’abril, les tropes franquistes, comandades pel general Mola, entraven a Gernika pel pont que les bombes “havien respectat”.

Des del primer moment ─no crec que sigui com a conseqüència de la barbàrie─, Franco va culpar al president Aguirre de “l’autodestrucció”.



Però, encara més patètica és la posició de l’extrema dreta espanyola que, el 29 d’abril de 2012 publicava en un òrgan “democràtic” com Libertad digital Las seis mentiras sobre el bombardeo de Guernica. Una aproximació a l’historiografia moderna perpetrada per Jesús Salas Larrazábal:
1.      Guernica sí tenia interés militar. Era un nudo de comunicaciones y tenía fábricas de armas y cuarteles.
2.      No pudo durar más de tres horas ininterrumpidas. Los aparatos germanos de la época no tenían tanta autonomía de vuelo.
3.      No hubo ametrallamiento de civiles. Lo compacto del núcleo urbano lo impedía.
4.      No hubo tres mil víctimas. La cifra difícilmente alcanzaría los 200 fallecimientos.
5.      El mercado había terminado horas antes del ataque. Además, el recinto no fue bombardeado.
     
    

6.      Hemingway, Orwell y Dos Passos tergiversaron los hechos. La destrucción solo afectó al 14% del total.


César Vallejo, a España, aparta de mí este cáliz escriu:

       De aquí, desde este punto,
desde el punto de esta línea rectilínea.
desde el bien al que fluye el bien satánico,
se ve la gran batalla de Guernica.
¡Lid a priori, fuera de la cuenta,
lid en paz, lid de las almas débiles
contra los cuerpos débiles, lid en que el niño pega,
sin que le diga nadie, bajo su atroz diptongo
y bajo su habilísimo pañal,
y en que el enfermo pega con su mal, con su pastilla y su hijo
y en que el anciano pega duro
con sus canas, sus siglos y su palo
y en que pega el presbítero con dios!
¡Lid de Guernica en honor
del toro y su animal pálido: el hombre!

       ¡De aquí, como repito,
desde este punto de vista
se ve perfectamente a los defensores de Guernica,
a los débiles, a los ofendidos,
elevarse, crecer, llenar de poderosos débiles el mundo!



I Picasso immortalitza el martiri. I els seus companys ─entre ells Aragon, Larrea, Éluard─ participen en el moment de posar-li un nom al quadre. Paul Éluard ja havia escrit La victòria de Guernica.

I
Bell món de misèries
De la nit i els camps

II

Rostres benignes en flames rostres benignes al fons
Que rebutgen la nit les injúries i els cops

III

Rostres benignes per a tot
Heus aquí el buit que els fixa
Sa mort servirà d’exemple

IV

La mort cor enderrocat

V

Ells els hi faran pagar el pa
El cel la terra l’aigua el somni
I la misèria
De la vostra vida

VI

Ells van dir desitjar la benigna intel·ligència
Ells van restringir els forts van jutjar els bojos
Van practicar la caritat dividien un centau en dos
Ells saludaven els cadàvers
Ells malbarataven amistat

VII

Ells persisteixen ells s’excedeixen ells no són del nostre món

VIII

Les dones els nens tenen el mateix tresor
De fulles verdes de primavera i de llet pura
Intacte
Als seus ulls nets

IX

Les dones els nens tenen el mateix tresor
Als ulls
Els homes ho defensen com poden

X

Les dones els nens tenen les mateixes roses roges
Als ulls
Cadascú mostra la seva sang

XI

La por i el coratge de viure de morir
La mort tant difícil i tant fàcil

XII

Homes per els quals aquest tresor va ser cantat
Homes per el quals aquest tresor va ser arruïnat

XIII

Homes reals pels quals la desesperança
Alimenta el foc devorador de l’esperança
Obrim junts l’últim botó de l’avenir

XIV

Pàries la mort la terra i l’horror
Dels nostres enemics té el color
Monòton de la nostra nit
Nosaltres tindrem raó



Si se pudiera rescatar
un solo retrato del Siglo Veinte
sería "Guernica".

No se divisan los aviones
no se ve caer las bombas
ni se escucha el estruendo de los bombardeos;
pero el dolor crece como una ola
y el hombre que yace con la espada rota
y la madre con el hijo muerto entre los brazos
nos recuerdan que desde hace milenios
han pretendido apagar con fuego
la sed del pueblo.

                                 Fernando Lamberg (Xile,1928 - Caracas, 2011)

“Guernica”

Aquí estoy
frente a ti Tibidabo
hablando viendo
la tierra que me faltaba para escribir  «mi patria es también europa y poderosa»
asomo el torso y se me dora
paso sorbiendo roma olivo entro
por el Arc de Bará
de repente remonto todo transido el hondo
Ebro
a brazazos retorno arribo a ti
Vizcaya
árbol que llevo y amo desde la raíz
y un día fue arruinado bajo el cielo
Ved aquí las señales
esparcid los vestigios
el grito la ira
gimiente
con el barabay
el toro cabreado directamente oíd
ira escarnio ni dios
oh nunca nunca
oh quiero quiero que no se traspapelen
el cuello bajo la piedra
la leche en pleno rostro el dedo
de este niño
oh nunca ved aquí
la luz equilibrando el árbol
de la vida.
Blas de Otero
De: “En castellano” – 1951-1959








  


+

LA PRIMERA MORT DE JULIÁN GRIMAU

diumenge, d’abril 09, 2017
Cada any, el 20 d’abril,  Julián Grimau és afusellat. I la nostra memòria, que no falla, el fa reviure per a desesperació dels hereus ─primer AP i després PP─ d’aquell “caballerete” que es va comprar un barret per anar a Londres a descobrir la democràcia. Manuel Fraga Iribarne va jugar un paper destacat al Consell de Ministres que va confirmar la sentència a mort. Era ministre d’Información y Turismo i calia donar un cop d’efecte en l’anodina política espanyola de l’època.
Gregorio Morán, a un article publicat a La Vanguardia el dia 27 d’abril de 2013 es fa un embolic amb un cadàver ple de mort –el de Julián Grimau- i un altre ple de vida d’un poema de Cèsar Vallejo, perquè al final de l’article el primer s’ha transmutat en un cadàver ple de vida, el que explica la transició democràtica.


Sí estem d’acord amb ell quan conclou que 50 anys després de l’assassinat de Grimau, la guerra no havia acabat.

Cuando en abril llega a Madrid la primavera
el cuerpo de Julián volvió a la tierra.
Mucho antes la guerra había terminado,
la guerra que mató a un millón de españoles.
Julián creyó que podía regresar,
pisar otra vez el suelo de la patria.
Ignoraba que el odio y la infamia lo esperaban.
No fue un beso en la mejilla
sino con un apretón de manos que el traidor lo entregó.

Antes del juicio se sabía la sentencia.
Lo acusaron de haber cometido hacía muchos años
crímenes que no existieron ni pensó cometer.
Los testigos no dieron la menor evidencia.
Solamente decían que otros aseguraban que otros habían dicho...
Para el tribunal fue suficiente.
Una vez más un inocente fue llevado a la muerte.
Julián tenía que morir por su rebeldía,
Por su creencia en el bien, por su fe en la humanidad.
No fueron escuchadas las voces que pedían justicia,
las voces que en el mundo pedían libertad.
Julián murió en Abril cuando llega a Madrid la primavera.
Los fusiles sonaron en los campos de Carabanchel.
Pidió que no vendaran sus ojos.
En el recuerdo vio a su esposa y a sus hijos.
Y murió mirando la luz del alba.

Cuidado hermanos, amigos, compañeros.
El odio necesita nuevas víctimas.
Otra vez los bombarderos matan niños descalzos.
De nuevo el fuego quema las aldeas.
Debemos responder.
El poderoso puño del amo debe golpear al odio.
Las luces de la paz deben vencer a las sombras.
En las semillas, en las raíces, en las hojas
está presente un mundo nuevo.

Julián Grimau; desde la tierra tu nombre suena
como el clarín que llama a las batallas.
Julián Grimau; tu nombre suena
como el viento que agita las banderas.

                                        Fernando Lamberg (Xile, 1928- Caracas, 2011)

Només han passat 16 anys de l’assassinat de Grimau quan Fernando López Agudín reprodueix a la revista Triunfo aquestes paraules davant el tribunal que el jutja :
“Nunca he matado ni torturado a nadie. No todos pueden afirmar lo mismo. Así, por ejemplo, yo presento unas lesiones que son el resultado de la tortura. Pues, contra lo que dicen ustedes, yo nunca he intentado ni intentaré suicidarme. Eso no va con mi temperamento.”







AL GLORIOSO GENERAL FRANCISCO FRANCO DESPUÉS QUE FIRMÓ EL FUSILAMIENTO DE GRIMAU

Mi general...
¡Qué bonita letra tiene usted!
¡Oh, qué preciosa caligrafía de cuartel!
Así escriben los tiranos, ¿verdad?
¡Y los gloriosos dictadores...!
¡Qué rasgos!
¡Qué pulso!
¿Quién le enseñó a escribir así, mi general?
Se dice general y se dice verdugo.
Los dos tienen el mismo rango,
los mismos galones.
El general se diferencia del verdugo solamente
en que el general tiene la letra más bonita.
Para firmar una sentencia de muerte
hay que tener la letra muy bonita...
¡Qué letra tiene Ud., mi general!

                                   León Felipe (México, 6-VIII-67)

Però per arribar a la primera mort ─el primer afusellament─ de Julián Grimau hem de passar per la denúncia pública del simulacre que va ser els seu procés. És molt probable que no hi hagi massa diferència amb els que s’obrien en èpoques pretèrites, però l’acabament ─oficial─ de la guerra anava quedant enrere; el que calia era donar un escarment a aquells que encara lluitaven, impregnats d’idees de pau, llibertat i futur.
Només vint dies després de la detenció va poder tenir el primer contacte amb el seu advocat Amandino Rodríguez Armada, al que li explica que el metge cap de traumatologia de la presó de Yeserías ─doctor Sentís─ era el metge policia “Vicente” que l’havia colpejat “científicament” a la Direcció General de Seguretat.
La farsa del judici arribava fins l’extrem de que el ponent comandant Fernández Martín no era advocat i ni tant sols havia acabat el primer curs de Dret.
Amb tal muntatge poc podia fer el seu defensor capità Alejandro Rebollo, amb el que havia contactat només feia set dies.
Malgrat això, la seva dissertació li sembla al seu advocat civil, que ho observa com a espectador, “sólida, bien construida, irrefutable a pesar de haber contado con una semana escasa para prepararla...”
Segueixo amb López Agudín: “...pero no está ahí la eficaz y verdadera defensa ante el asesinato que se prepara.
No. Por el contrario, la auténtica defensa, pese a los buenos deseos del capitán Rebollo, está entre los espectadores, entre los que se encuentran prestigiosos juristas como Lederman ((Francia), Gavin Freeman (Inglaterra), Fausto Tarsitanó (Italia) y varios más. A través de sus rostros inquietos y preocupados es posible discernir la enorme movilización mundial en contra de la dictadura.”

La possible revisió de la pena de mort corresponia al Consell de Ministres. Aquest va durar catorze hores i sembla que la decisió es va prendre per un vot de diferència, encara que no es coneix res amb exactitud ja que tots els ministres es van fer solidaris.
El nostre conegut Fraga Iribarne ─que va morir al llit─, al comunicar la negativa de gràcia, va dir: “Grimau era un torturador professional.”  Segueixo tenint en ment altres membres d’aquell Consell de Ministres: Camilo Alonso Vega, Pablo Martín Alonso, Agustín Muñoz Grandes, Alberto Ullastres.

I arribem al moment final. La matinada del dia 20, sense haver-se pogut acomiadar de ningú, va ser conduit al camp de pràctiques de tir de Campamento. Grimau va donar la mà al capità Rebollo, agraint-li la seva defensa i al tinent de la Policia Armada que l’havia escortat des de Carabanchel; va dir-li al capellà que no necessitava els seus serveis i es va posar en un repetjó per a les pràctiques de tir. “Iba con las manos esposadas y las piernas atadas con un cinturón, negándose a que le vendaran los ojos.
El cuerpo de Julián Grimau cayó dando un pequeño salto hacia atrás. El teniente del pelotón, junto con un capitán médico y un teniente coronel, comprobó que no había muerto. Por tres veces tuvo el teniente que disparar el golpe de gracia.

                                               A JULIÁN GRIMAU

                                   No venimos, Grimau, a condolernos
                                   de este crimen artero de la fiera.
No venimos a unir llanto con llanto
por tu paso camino de la ausencia.

No traemos ni flores ni pañuelos
para conmemorarte en la tristeza;
no hay pésames, ni lutos, ni coronas
después de tu pérdida tan tremenda.

Venimos a elevarte sobre el mástil
de aquella dignidad y fortaleza
que se mantuvo erecto, como un himno,
en tu estancia fecunda por la tierra.

Venimos a juntarnos en un grito
de rebeldía por tu sangre buena
derramada a torrentes sobre el surco
donde la libertad se hará cosecha.

Venimos a traerte este coraje
que tremola en el mundo hecho bandera
y este índice que acusa al asesino
que te tronchó cobarde la existencia.

Hay un dolor volviéndose esperanza
de que has de retornar hecho promesa
y un coro universal que te repite
por mantener erguidas tus ideas.

¡Aquí estamos, Grimau, decididos
a proclamar la luz de tu proeza
para que sea como un astro nuevo
y el yunque forjador de las conciencias!

¡Ya estás resucitado entre los pueblos!
¡Ya eres el comandante de una gesta!
¡Ya estás multiplicándote en el mundo
de los que ven tu ejemplo hecho una hoguera!


                                   Elena G.Lavín de López (La Habana)
+

Més articles


Sobre l'autor

Miquel Àngel Sòria

Miquel Àngel Sòria és professor i va ser alcalde de Martorelles. Veure el perfil


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre