realitat

EL LLUM ENCÈS A LA CASA MUSEU D'OSWALDO GUAYASAMÍN

Hem arribat al carrer Obrapía, a La Habana Vella. L’entrada és gratuïta i a la primera planta, una persona de les que vigilen que no toquis res ─molt visibles a tots els museus─, no es limita a la seva funció de vigilància sinó que, amablement, ens acompanya en el recorregut donant-nos tot tipus d’explicació.
En el que era el bany de l’habitació del pintor, hi ha un llum encès ─innecessari sota el sol de La Habana─ que fa preguntar a un dels companys de viatge. La resposta fa relació a la frase que ja havíem vist al costat de l’entrada principal i que ja havia utilitzat a unes ARRELS de fa dos anys: “Mantengan encendida una luz, que siempre voy a volver.”



Ara he pogut comprovar que era certa la meva afirmació amb la que acabava l’article: “El llum, sense cap dubte, el mantenim encès.”
L’Oficina de l’Historiador de La Habana, que amb tanta eficiència dirigeix Eusebio Leal Spengler des de finals dels 70, ha fet un treball de recuperació dels edificis de La Habana Vieja ─entre els que es troba la Casa Museu D’Oswaldo Guayasamín─ que va merèixer ser considerat per l’UNESCO, l’any 1982, Patrimoni de la Humanitat.
Però això és una anècdota ─em refereixo al llum─; el que no és una simple anècdota, és la visió dels quadres, el neguit que provoquen; la duresa de les pinzellades que mostra la tendresa; les llàgrimes de sang que surten d’uns ulls espaordits a l’homenatge a Salvador Allende, Víctor Jara i Pablo Neruda.
I al centre de tot, els seus retrats de Fidel Castro, i molt destacades, les seves mans. Potser aquelles que portaven a la pràctica el que dissenyava el seu cervell.

No oblidem que Guayasamín havia conegut a les seves pròpies carns el que era l’opressió, l’explotació de “l’altre”, el diferent, l’indi. Allò que mostra a la seva pintura, allò que no pot evitar denunciar i que és present, constantment, a la seva obra.

I la visita a la Casa Museu té un altre sentit, sobretot quan descobrim que allà, en un racó del pati, hi ha un amuntegament de taules i cadires que han d’omplir la classe de l’escola que allà es fa. I és que a Cuba els espais tenen múltiples funcions. Quin desig de formar part ─encara que sigui com alumne─ d’una escola en aquell ambient!


I revisant la seva obra ens anem fent més conscients de que, com indica el llum encès, sempre ha de tornar perquè té una feina ingent i ha d’acabar-la, no pot deixar-la a mitges. No oblido que també deia: “A mi em toca pintar per a indagar, per a que la gent vegi les monstruositats que es fan contra els éssers humans i es decideixi a actuar... Pintar els èxits és i serà tasca d’altres artistes”
El llum li donava l’esperança de poder acabar tant de treball pendent que l’engoixava. I no és gens d’estrany que els seus ancestres li proporcionessin la força necessària:
“Per a nosaltres, els indis, la mort és una conseqüència de la vida i enterrem els morts com s’enterra una llavor. Des d’un altre punt de vista: tinc dibuixos, apunts, esbossos i necessitaria dos-cents o tres-cents anys per pintar aquests projectes de quadres.”
Però Guayasamín ─mort el 10 de març de 1999─  tocava de peus a terra i sabia que les seves esperances eren part de la utopia.


I així, amb el cor en un puny, surto de la Casa Museu d’Oswaldo Guayasamín amb l’imatge inoblidable de Fidel.


                                                                               La Habana, 28 de novembre de 2016


Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*