Hem arribat al carrer Obrapía, a La Habana Vella. L’entrada
és gratuïta i a la primera planta, una persona de les que vigilen que no toquis
res ─molt visibles a tots els museus─, no es limita a la seva funció de
vigilància sinó que, amablement, ens acompanya en el recorregut donant-nos tot
tipus d’explicació.
En el que era el bany de l’habitació del pintor, hi ha un
llum encès ─innecessari sota el sol de La Habana─ que fa preguntar a un dels
companys de viatge. La resposta fa relació a la frase que ja havíem vist al
costat de l’entrada principal i que ja havia utilitzat a unes ARRELS de fa dos
anys: “Mantengan encendida una luz, que siempre voy a volver.”
Ara he pogut comprovar que era certa la meva afirmació
amb la que acabava l’article: “El llum, sense cap dubte, el mantenim encès.”
L’Oficina de l’Historiador de La Habana, que amb tanta
eficiència dirigeix Eusebio Leal Spengler des de finals dels 70, ha fet un
treball de recuperació dels edificis de La Habana Vieja ─entre els que es troba
la Casa Museu D’Oswaldo Guayasamín─ que va merèixer ser considerat per
l’UNESCO, l’any 1982, Patrimoni de la Humanitat.
Però això és una anècdota ─em refereixo al llum─; el que
no és una simple anècdota, és la visió dels quadres, el neguit que provoquen;
la duresa de les pinzellades que mostra la tendresa; les llàgrimes de sang que
surten d’uns ulls espaordits a l’homenatge a Salvador Allende, Víctor Jara i
Pablo Neruda.
I al centre de tot, els seus retrats de Fidel Castro, i
molt destacades, les seves mans. Potser aquelles que portaven a la pràctica el
que dissenyava el seu cervell.
No oblidem que Guayasamín havia conegut a les seves
pròpies carns el que era l’opressió, l’explotació de “l’altre”, el diferent,
l’indi. Allò que mostra a la seva pintura, allò que no pot evitar denunciar i
que és present, constantment, a la seva obra.
I la visita a la Casa Museu té un altre sentit, sobretot
quan descobrim que allà, en un racó del pati, hi ha un amuntegament de taules i
cadires que han d’omplir la classe de l’escola que allà es fa. I és que a Cuba
els espais tenen múltiples funcions. Quin desig de formar part ─encara que
sigui com alumne─ d’una escola en aquell ambient!
I revisant la seva obra ens anem fent més conscients de
que, com indica el llum encès, sempre ha de tornar perquè té una feina ingent i
ha d’acabar-la, no pot deixar-la a mitges. No oblido que també deia: “A mi em
toca pintar per a indagar, per a que la gent vegi les monstruositats que es fan
contra els éssers humans i es decideixi a actuar... Pintar els èxits és i serà
tasca d’altres artistes”
El llum li donava l’esperança de poder acabar tant de
treball pendent que l’engoixava. I no és gens d’estrany que els seus ancestres
li proporcionessin la força necessària:
“Per a nosaltres, els indis, la mort és una conseqüència
de la vida i enterrem els morts com s’enterra una llavor. Des d’un altre punt
de vista: tinc dibuixos, apunts, esbossos i necessitaria dos-cents o tres-cents
anys per pintar aquests projectes de quadres.”
Però Guayasamín ─mort el 10 de març de 1999─ tocava de peus a terra i sabia que les seves
esperances eren part de la utopia.
I així, amb el cor en un puny, surto de la Casa Museu
d’Oswaldo Guayasamín amb l’imatge inoblidable de Fidel.
La
Habana, 28 de novembre de 2016
